Gallupi, Jommelli i Ribas

Quart concert de la temporada a càrrec de la Fundació Studium Aureum, amb un programa tan interessant com il·lustratiu. A més d’entrar dins el Rococó, un moviment amb el qual s’iniciava la defunció del Barroc, ho fa amb dos compositors que en el seu moment varen assolir unes quotes de popularitat que avui poden semblar increïbles, o, si més no, improbables. El vespre es va iniciar amb el Concerto a quattro, núm. 4 per a cordes i continu, de Baldassare Galuppi, en el qual Carles Ponseti es va convertir en espectador de les intervencions de Ramon Andreu, Kepa Arteche, Maria José Gómez de la Vega, Francesc Aguiló i Pedro Aguiló, com a grans protagonistes d’una peça de gran subtilesa que va servir com a porta d’entrada a la Missa pro defunctis, de Niccolò Jommelli, autor de més de seixanta òperes. Una circumstància que fa que la peça que oferiren dilluns sigui d’alguna manera, juntament amb el Miserere, una de les més peculiars dins el seu llarg currículum, escrita quan es va retirar de la vida pública, per a dedicar-se a la música religiosa. Per si hi ha algun dubte de la seva importància i influència, val a dir que Mozart, per a la composició de Lucio Silla, es va inspirar en l'Armida abandonata de Jommelli. Un autor que dorm al calaix dels oblidats i que surt tan sols de tant en tant, de la mà d’un estudiós com Ponseti per a gaudi de la seva cort de fidels espectadors, els quals ben segur que es demanaren –ens demanàrem– com era possible l’ostracisme de dos compositors amb tant de talent i valors.

La Missa pro defunctis no va ser un goig tan sols per als qui escoltàvem. La bellesa, complexitat i originalitat de la composició va servir com a demostració de les virtuts de l’àuric escamot, tant del cor com de la petita i selecta orquestra que comanda Ramon Andreu, però segur que també va fer les delícies dels protagonistes. Protagonistes que ho foren tant com els solistes, la soprano Raquel Ribas, la mezzosoprano Serena Pérez, el tenor Antonio Aragón i el baix Xavier Mendoza. Tant si ho feien en solitari com acompanyats d’un o un altre component del quartet, varen arrodonir una vetllada gràcies a la qual mai no oblidarem el nom de Niccolò Jommelli. Aragón, superb, serè, segur; Mendoza, vigorós; Pérez, convincent, però resulta difícil qualificar la immensa intervenció de Raquel Ribas. No va ser un descobriment, però sí la constatació que el seu sòtil està molt amunt. Gran projecció, fermesa, amplitud i un color exquisit.

Mozart va ser l’encarregat de tancar la porta de tota aquesta transició i obrir la dels clàssics, la dels que no necessiten presentació. Per cert, Ponseti, al programa de mà, anuncia que hi haurà algun monogràfic de Galuppi. Bona notícia. Una altra més.