Les franceses que van enviar a Amèrica per casar-se amb colons desesperats

BarcelonaJulia Malye (París, 1994) va publicar el seu primer llibre, La fiancée de Tocqueville, quan tan sols tenia 15 anys. "Vaig començar a escriure perquè quan era petita em feia molta por oblidar les coses", explica. Es va rellegir tots aquells dietaris de quan tenia 12 o 13 anys, però no li evocaven res, no la traslladaven al passat. Així que va decidir escriure ficció. "Tenia una altra por, quedar-me tancada a la meva ment, era una sensació de claustrofòbia, i escriure em permetia viure unes altres vides", diu. Ara, amb Les noies de Louisiana, traduït al català per Josep Maria Pinto (Empúries/Salamandra), es posa en la pell d’un grup de noies franceses que el 1720 van salpar a bord de La Baleine. Totes havien sortit de la Salpêtrière, un orfenat i correccional de fama infausta on vivien recloses òrfenes, prostitutes, malaltes, avortistes, filles rebutjades per les famílies perquè no hi encaixaven o, simplement, dones amb un punt de rebel·lia. El seu destí era Amèrica, concretament Louisiana, on les esperaven colons desesperats per trobar dona. "Eren com una mercaderia —explica Malye—. En el viatge que descric es van embarcar amb un grup de monges ursulines, estaven una mica protegides; en l’anterior, moltes havien mort perquè van fer el viatge en condicions terribles i encadenades", afegeix l’autora.

Malye dona veu a aquestes dones, però no és gens fàcil saber què devien pensar o qui eren. "Molta literatura de l’època és novel·la d’aventures, però em pregunto quin tipus d’aventures són quan se'n van anar a destruir, matar i espoliar", afirma. L’autora volia escriure des de la perspectiva de les dones. "Elles van ser víctimes, però a la vegada formaven part de la colonització i no podia escriure sobre elles sense parlar també del seu cos, perquè la seva missió era tenir fills", diu. Són pràcticament invisibles, no apareixen als relats històrics: "Segons els arxius, una dona neix, es casa, té fills i es mor. En canvi, quan mires els homes en tens molta més informació; per exemple, pots saber quina professió tenien", lamenta Malye, que ha destinat set anys a aquest llibre i ha fet molta recerca.

Va treballar amb la llista de passatgeres de La Baleine, però tan sols tenia els noms de les dones, que oscil·laven entre els 12 i els 30 anys. "El descendent d’una d’aquestes dones em va enviar un llibre que havia publicat amb biografies d’aquestes dones i, de cadascuna, demanava si algú en tenia més informació, la qual cosa és una mica trista, perquè han desaparegut de la història", afirma l’escriptora. Al principi, el seu llibre tenia deu protagonistes, però el nombre es va anar reduint i va fer servir la imaginació per descriure i explicar la vida de tres: una òrfena de 12 anys, una aristòcrata rebutjada per la família i una avortista. "Al final, cada dona en representava unes quantes", assegura. Curiosament, a la Salpêtrière una placa explica la història d’un grup de dones, però no de les que van viatjar a Louisiana. "Hi ha les filles del rei, que és un grup que va viatjar al Canadà un segle abans, entre 1663 i 1673. A elles sí que se les rememora, potser perquè el seu nom té més glamur i tenien la protecció del rei, i són presents a la història del Canadà. En canvi, ningú recorda les que van enviar a bord de La Pélican, La Baleine, La Mutine o Les Deux Frères", diu Malye.

El punt de vista dels natchez

L’autora ha volgut tenir en compte la perspectiva dels natchez, un dels grups humans que poblaven el curs inferior del Mississipi. "Em feia certa por, ¿per què fins a quin punt tinc dret de posar-me en la pell d’una dona Natchez que va viure fa tres segles? He volgut ser molt rigorosa i vaig intentar obtenir fonts, però és complicat perquè tota la seva tradició és oral", explica. Finalment, Malye va posar-se en contacte amb Hutke Fields, cap de la nació natchez.

Hi ha dues versions de la novel·la. "Vaig començar escrivint en anglès i vaig treballar en aquest idioma durant cinc anys, però després vaig reescriure-la en francès. Va ser una experiència molt interessant, perquè vaig conèixer les dones parlant en el seu idioma matern. Em vaig adonar que en francès em deien coses que no em deien en anglès", explica. Així doncs, hi ha la versió anglesa que s’ha publicat als Estats Units i la versió francesa, que es pot trobar a les llibreries franceses. Als països on s’ha traduït, hi ha hagut preferències diferents. Catalunya ha triat la versió francesa, però Grècia, per exemple, ha optat per l’anglesa.