“Som una fracassada”, em dic a mi mateixa almenys un pic per setmana

PalmaRecord el dia que, per primera vegada, vaig ser capaç de verbalitzar que estava perduda, que no sabia què fer de la meva vida, que potser havia fracassat. Era a Hong Kong, amb el meu al·lot, a punt de finalitzar un viatge de gairebé quatre mesos per Àsia. Fèiem una excursió que es preveia llarga i m’acompanyava la sensació de tenir tot el temps del món al davant, aquella que et fa sentir prou còmoda per encetar els temes pendents. Així que vaig començar a reflexionar en veu alta, sense aturar de caminar, posant un peu darrere l’altre: dret, esquerre, dret, esquerre. “Tal vegada hauria d’haver estudiat una altra cosa”. Dret, esquerre, dret, esquerre. “És que no vaig ser prou valenta”. Dret, esquerre, dret, esquerre. “Ho he fet tot fatal”. Dret, esquerre, dret, esquerre. De cada vegada més amunt, de cada vegada el pit més estret. Record la cadència del meu alè, el ritme constant, l’estat de trànsit que feia circular molt de pressa tots els pensaments intrusius. Hiperventilava i no podia aturar el torrent de paraules.

Quan vàrem ser a dalt ja bramava. Vaig seure, abatuda, i em vaig permetre la vulnerabilitat per un moment: “Tenc por. Mai he sentit això. Però no tenc ni idea de què fer a partir d’ara”. Acabava de deixar la meva feina estable després de gairebé cinc anys i sentia que em rendia, però no sabia a què: si a continuar esforçant-me o al fet que no podia continuar així. La vida que tenia aleshores l’havia triada l’adolescent que era, a 4t d’ESO, quan en un darrer moment vaig decidir que feia el Batxillerat Social i que me n’anava a Barcelona a estudiar Periodisme. Després de tots aquells anys, de tot aquell esforç, la persona en què m’havia convertit es plantejava si no havia estat un gran error, si no havia tudat el temps. Penedir-me de tot era una temptació molt gran que m’aterria.

“Bé i, ara, què faràs?”, em demanaven, constantment. Vaig haver d’entrenar-me per contestar aquesta pregunta, amb la dosi justa de sinceritat i complaença. “Encara no ho tenc clar, em vull donar un temps per pensar”, solia dir, sense massa explicació, resistint-me a omplir el buit que s’obria amb la meva resposta. Era com si no hagués dit res, o com si ja ho hagués dit tot. Les seves cares, immòbils, semblaven esperar una justificació amb la qual els fos més fàcil donar-me el vistiplau i continuar amb la conversa. Guaitar aquell abisme de dubtes em provocava tanta angoixa i vertigen que sentia que m’acubava. Em feia pànic amollar les regnes i que tothom, menys jo, veiés que estava a punt d’estavellar-me.

D’això ja ha passat un temps, la gent em continua demanant pel meu futur –que encara és confús– i jo lluit per no dir-me a mi mateixa, més d’un pic per setmana, que “som una fracassada”. Tanta sort que Lena Dunham ha tornat per colpir-nos de cinisme i consol en aquesta crisi existencial de la trentena. “Em pensava que seria una gran directora. Volia dir coses rellevants sobre l’experiència femenina. Vaig renunciar al meu somni. Ara ja fa 15 anys que treball per a gent a qui li import una merda. Si em disparassis un tret al coll amb una pistola i em dessagnés, al migdia ja m’haurien substituït”, diu Jessica, la protagonista de Too Much –la darrera sèrie de la creadora de Girls–, com si posàs paraules a tot aquest drama que em fa vergonya sentir.

És així. Hem estat la generació de l’internet, de les oportunitats, de les vides frustrades dels nostres pares. “Què voldràs ser de gran?”. Semblava que poguessis somiar tan alt com la teva imaginació et permetés. El ventall no s’acabava mai, i vinga a provar activitats extraescolars, no sigui cosa que la nina tingui algun talent ocult. Em van apuntar a muntar a cavall i en dos dies ho vaig voler deixar perquè l’animal em feia por. Vaig fer classes de natació, però avui dia només sé nedar com un canet o una octogenària. El meu primer i únic any de ballet va coincidir amb el moment en què les cuixes em van començar a créixer, de manera que els complexos es van fer més grans que les ganes de continuar. Tanmateix, aviat les expectatives varen arribar als estudis. “Quina carrera t’agradaria fer?”. I aquesta penyora que és la frase “tu podràs fer el que vulguis”. Arribar a l’èxit semblava una cosa factible, si realment t’ho proposaves.

Confiaven tant en nosaltres que ara resulta impossible no sentir-se una decepció constant. I, d’alguna manera, cercam culpables. “He descobert que no soc ni una miserable gota de l’important que em vau fer creure que era”, confessava Mariona Ramis en un text sobre els seus pares que va escriure per al taller de narrativa que hem fet plegades els darrers sis mesos. Durant mitja vida hem cregut el contrari, però cap de nosaltres és tan important. Totes estam allà mateix, intentant trobar la mesura exacta entre èxit i fracàs.