Homenatge a Gabriel Estarellas Sabater al teatre Principal. Hauria de dir merescut, però succeeix que es tracta d’un adjectiu que no fa justícia a la tasca, prestigi i talent de qui sens dubte és un dels grans guitarristes clàssics espanyols de la història i, per descomptat, el millor i més important dels nascuts a les Illes. Per tant, qualsevolt homenatge que se li reti mai no assolirà els mèrits que mereix el músic ni farà paleses les seves aportacions al món de la música. La seva pàgina web és prou eloqüent, com ho és Concert del retorn, el títol de la composició que l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Gabriel Estarellas Pascual, va interpretar en el moment cabdal de la vetllada. Ha estat 35 anys fora, –d’aquí l’idoneïtat del títol– voltant pel món, dedicat a la docència i a la interpretació. Ha estrenat prop de 200 composicions per a guitarra i ha enregistrat 32 gravacions a més de les seves composicions. Probablement, aquest Concert del retorn, estrena a Espanya, sigui la més ambiciosa a tots els nivells, on, també, per descomptat, la guitarra és protagonista absoluta i l’orquestra, un acurat acompanyament. Si hagués de definir-la amb un sol adjectiu, diria que és equilibrada i amb un parell delicioses intervencions d’alguns instruments. Sobretot la del violoncel en l’Adagio sostenuto, que arrodoneix una història d’amor amb la terra. Una circumstància que es fa molt evident amb les tres cadències, una a cadascun dels moviments de la composició. Com que un adjectiu mai no és suficient, hi afegiré eclèctica, mediterrània o entranyable, entre molts d’altres. Antonio Perelló va ser el solista encarregat d’una impecable execució, a l’altura de les grans exigències tècniques de la partitura. Si ja de per si tot plegat hauria estat una nit entranyable, a la batuta hi havia Gabriel Estarellas Pascual, el fill, qui va exhibir en tot moment mesura i elegància, però sobretot eloqüència en totes i cadascuna de les seves indicacions. Pel que fa a la part protocol·lària, va ser senzilla. Unes paraules del conseller de Turisme i Cultura –sense comentaris– i l’entrega d’una placa commemorativa de l’acte, Em qued, però, amb l’abraçada i la besada que es feren pare i fill al final del concert, amb el baix continu dels aplaudiments que els dedicaven tant el públic com els membres de la Simfònica.
No era per a menys. Es va iniciar amb la Serenata per a cordes op. 20, d’Edward Elgar, una delicadesa que va significar un incipient capcurucull per al compositor que admirava Mendelssohn. I així va sonar, lleugera i transparent, com un preludi del que havia de ser, un vespre per escriure en majúscules. Un concert dels de “jo hi era”, que va acabar amb la Simfonia núm. 3 op. 56. Escocesa, que encaixava a la perfecció amb la primera composició. La Simfònica va fer una interpretació poderosa, amb tot un seguit de subtileses, que, tot i el subtítol, en cap moment beu de les fonts de la música tradicional que la va inspirar. És bellesa en estat pur, gallarda i temperada.
