Auditori Conservatori.- Final de temporada de la formació Studium Aureum amb un concert per a cor i piano, mancat de qualsevol tipus d’espectacularitat, però farcit d’exquisideses i no exempt de dificultats. El títol del concert era La Mélodie i el gust francès, amb una sèrie de peces que bevien de les famoses lieds imperials. Gounod, el primer compositor que va fer acte de presència en el concert, va ser el cappare d’aquest gènere i també, d’alguna manera, el precursor d’una nova manera d’entendre la música al seu país, un ressorgiment més que un renaixement, no tant compositivament com conceptualment. Ell va ser el gran defensor de Wagner i, posteriorment, d’un incipient Debussy, tot i que a la seva música sempre hi va pesar més una flexible elegància que qualsevol classe d’insurrecció.
Studium Aureum, sota la batuta de Carles Ponseti, oferí quatre Mélodies, com són Prière du soir, L’Absent, Aimons-nous i Mignon. A continuació va ser el torn de Debussy i la primera intervenció d’Andreu Riera en solitari, interpretant Bruyeres, Prelude V, del segon llibre. Com no podia ser d’altra manera, el pianista es va mimetitzar amb la peça, fent lliscar els dits suaument i amb delicadesa, convertits en prolongació de les tecles. Posteriorment, juntament amb el cor, va oferir Romanze, una composició de refinades textures com a paradigma de la vetllada.
Après Debussy, quatre peces de Gabriel Fauré, amb qui va compartir alguna cosa més que pentagrames –es deia Emma Bardac i finalment va ser l’esposa i la mare de la filla de Debussy–. De Fauré, Studium en va cantar Madrigal, Les berceaux, Les djinns i Pavane. Destacaria, molt subjectivament, la tercera, basada en un poema de Victor Hugo, cantada a quatre veus i d’un cromatisme delicat i voluptuós a la vegada.
La soprano Raquel Ribas va ser l’encarregada de cantar Punto de habanera, de Xavier Montsalvatge, amb lletra de Néstor Luján. A continuació arribaren Frederic Mompou i Eduard Toldrà, sens dubte dos dels més afrancesats compositors de l’època i, naturalment, abocant tota la inèrcia del seu aprenentatge. Un concert delicat, un concert profund, molt més del que pugui semblar a priori.
Son Marroig.- Posà punt, que es deia abans, Studium Aureum i obriren les persianes de pinte en ample a Son Marrroig per donar pas a una torrentada musical amb quarant-cinc concerts i set seus. Per obrir boca a ca l’Arxiduc, i després de l’elegant travessia parisenca, arribam a una tresca per una altra ciutat no menys enlluernadora, però sens dubte musicalment més distingida i gloriosa. Viena, és clar. Anne Catherine Feltge i Isaac Pérez Riera al violí, Rodrigo Freita a la viola i Glòria Expósito Pérez al violoncel són els components del grup Alban Kwartet. Joves i sobradament preparats, ens transportaren per la capital de l’antic imperi amb alguns dels seus més reconeguts veïns de vila, com són Mozart, Webern i Brahms, per aquest ordre. Del primer interpretaren el quartet de corda núm. 14 en Sol major, Primavera. És un dels sis quartets que Mozart va dedicar al seu admirat Haydn. Segurament, un dels més senzills en el plantejament, però ple de girs harmònics d’una complexitat majúscula en l’escriptura. De Webern, primer una peça recargolada, rompedora, preludi de les avantguardes musicals, Langsamer Satz, amb la qual tancaren la primera part de la vetllada. Tornaren amb tres dels cinc moviments del Quartet de corda, núm. 5, per a finalment oferir el Quartet de corda núm. 1 de Johannes Brahms, que abans d’aquest primer quartet n’havia estripat fins a vint. Un compendi de precisió per expressar tant dramatisme en el primer i darrer moviment, amb una coda final infinitament tràgica i que posà de manifest la bona química i complicitat existent entre els components d’un grup amb molt marge per créixer i per anar afegint color i colors a una paleta ja molt rica i que no va decebre ningú amb un programa que segurament necessitava més informació per apaivagar entusiasmes innecessaris. En qualsevol cas, un quartet molt prometedor amb un programa molt compromès.u
