PalmaSempre hi ha motius per entrevistar Miquel Àngel Llauger. Enguany, però, almenys se n’hi afegeixen quatre. En el darrer mig any, ha publicat un llibre de notes, Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges (Lleonard Muntaner Editor); un de poesia, Llum de cançó (Edicions 62), premiat amb l’Ausiàs March de Gandia; i dues traduccions: Sal oceànica, antologia de la poeta irlandesa Eavan Boland (Salze Editorial), i Xanques vermelles, de Ted Kooser (Godall Edicions), en la que és la primera traducció d’aquest llibre a una altra llengua. Se’n confessava, a Twitter, davant sant Jordi: “Jo també crec que és massa, però us jur que m’han quedat els calaixos escuradíssims”.
Romanços, notes de viatges reals, literaris i imaginaris. Ara quasi ningú fa res d’això. Sou un romàntic?
— Com a lector, m’agrada molt la literatura d’imaginació, la de romanços, llegendes, rondalles. I a l’hora d’escriure, lògicament, un tendeix a fer coses que li agrada llegir. Llum de cançó i Corfú, Cabrera, Martinica, que són dos llibres ben diferents, tenen en comú el fet de ser literatura d’inspiració llegendària. Són llibres culturalistes, que posen de manifest que allò que llegim va configurant la nostra manera d’estar al món.
Us hi considerau o no, un romàntic?
— Les ganes de conèixer el món explotaren en el romanticisme. Havia començat abans, al segle XVIII, d’aquí que al llibre surtin alguns dels navegants principals, com Bougainville i el capità Cook. Al XIX explotà. No sé dir si estic tocat del romanticisme, però si aquests dos llibres tenen alguna cosa de romàntic és l’estimació per allò llegendari. Sovint la gent associa el romanticisme amb la part d’expressió de sentiments personals i aquests llibres, d’això, en són menys que d’altres.
En pintura es diu que avui gairebé ningú pinta paisatges perquè fer-ho bé és molt difícil. Ho creis així respecte d’exercicis literaris deixats de banda?
— N’és famosa la frase de Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”. El repte d’un escriptor és descriure. És una frase molt bona, aquesta d’en Pla, justament famosa.
Per què Corfú, Cabrera, Martinica i no altres illes?
— Les tres illes del títol no surten especialment al llibre. Cabrera hi surt; Martinica, també; Corfú, només de rampellada. N’esment una de nostra, una de mediterrània i l’altra, del món –del Carib, però del món, des de la nostra visió. També les vaig triar perquè sona bé: Corfú, Cabrera, Martinica té bon ritme.
Què és una illa per vós?
— El conjunt del llibre és un intent de respondre aquesta pregunta. Una manera de definir el llibre és que és un tractat sobre illes en forma de notes desordenades. Se’m fa molt difícil fer-ne una definició, d’illa. Tot i així, destacaria Darwin quan deia que una illa és “un món en si mateix”. És una definició que m’agrada. També és l’illa com a microcosmos –Magris té un llibre que se’n diu, Microcosmos, sobre illes. Sí, l’illa és un micromon en si mateix que crea aquesta cosa que tenim els mallorquins que dividim el món entre Mallorca i fora Mallorca.
El fet de ser vós illenc fins a quin punt us condiciona o us du a aquest llibre?
— És una realitat que m’és propera i, per tant, que em ve de gust descriure o d’esbrinar-ne coses. De tota manera, l’interès per les illes no només ve perquè jo hi he nascut i hi visc, sinó també perquè és un tema molt llibresc. A les novel·les d’aventures, que són les que ens creen com a lectors quan tenim 11, 12 o 13 anys, el tema de l’illa és un motiu central. I algunes de les novel·les d’aventures més famoses –L’illa del tresor, Robinson Crusoe...– són d’illes. O l’Odissea i tantes altres que en fan lectures més complexes.
Què diríeu que té una illa que no tingui un continent?
— Allò que el món es divideix entre Mallorca i fora Mallorca que us deia ara, o allò que Mallorca és el centre del món... Un continental possiblement no té tan definida aquesta frontera entre el que és el seu territori i la resta. El primer que té una illa és aquesta consciència de quins són els seus límits, les seves fronteres.
Som conscients de la cura que s’ha de tenir d’un territori limitat?
— Al segle XXI, ser illa et dona una vulnerabilitat especial. Amb el canvi climàtic és evident, hi ha països sencers amenaçats de desaparèixer. Tots els processos de colonització, aculturació per la massificació turística i amenaces climàtiques i ambientals, a les illes es fan molt visibles. Les illes fan més visible la vulnerabilitat.
Parlau del caràcter insular. Els illencs, més feliços?
— Recordem el mite de Gauguin, que anà a cercar aquell paradís perdut on es deia que la gent era feliç, i el que es va trobar a Tahití va ser una terra devastada per la colonització. També hi ha un escrit molt curiós de Josep Pla, que va arribar a Formentera cap als anys 40 o 50 i va trobar que la gent era feliç. No sé si és una visió ingènua, però ell ho va trobar. Ara bé, Pla opina que aquella gent és feliç així com està, però que alhora vol tot el que tenen els altres i no saben que amb això, en certa manera, perdran la seva felicitat. Però tot això també pot ser un mite, perquè hi havia pobresa.
Si dic que el temps en una illa té una altra dimensió, caic en un altre tòpic?
— Això és el de L’illa de la calma de Rusiñol, a la qual el primer i més evident que li passa és que ja no ho és. En tot cas, no saps mai si és una mirada continental. Els mallorquins també, quan anam a illes més petites, trobam que tot va més a poc a poc.
La globalització ha posat fi al concepte d’illa?
— Al llibre, les illes del Pacífic surten sovint. Són un exemple il·lustratiu: quan hi arribaren els europeus, les varen veure com un jardí, però també molt ràpid s’hi va fer evident, primer, l’impacte de la colonització sobre les comunitats indígenes i, després, les conseqüències de la massificació turística i de la seva conversió en una cosa totalment kitsch. Això fins al punt de ser reproduïdes com un sector de Port Aventura.
Escriviu que “la primera idea d’un poema és com veure una illa des de lluny, mig perduda en la calitja”.
— Com apunt al llibre, algú va dir-ho i no record qui. Sospit que Borges, però no n’estic segur. Està molt ben vist, perquè quan un fa un poema, i supòs que una pintura o una composició musical, de tot d’una té només una idea difusa del que vol fer, com qui veu una illa des de lluny . És quan t’hi acostes que la veus més nítida.
