PalmaPoques hores abans que sortís el seu disc de retorn amb L.A., Luis Alberto Segura confessava que sentia que tot ho estava fent per primera vegada. L'emoció de treure el disc, de preparar els concerts i assajar les cançons noves el tenien embriagat: "Pot semblar estrany, i de músic sense experiència, però tenc la sensació que és el primer disc que trec. És com trobar-me a les portes d’un nou inici. És guapo tornar a tenir les sensacions d’abans. Durant un temps vaig pensar que havia mort com a músic, no em veia fent gires, ni anant per amunt i per avall". Això ha canviat, i el procés de creació d'aquest Evergreen Oak ha estat sanador, revelador i molt pausat. "Estar a punt d’estrenar disc em sembla una bogeria". La bogeria s'ha complert: el disc pot escoltar-se des d'aquest divendres a totes les plataformes digitals.
En solitari vàreu voler explorar formes i conceptes més enllà de l’etiqueta L.A. Ho vàreu aconseguir amb Amenaza tormenta?
— Sí, per a mi era un repte molt important cantar en castellà. No era només fer una cançó, sinó tot un disc i aprendre a defensar-lo en directe. Després de tants anys cantant en anglès, se’m feia estrany. Pot haver sortit millor o pitjor, això és una altra història, però jo estava exhaust, cansat. Sempre amb entrevistes, concerts... Potser vaig posar-me a fer el disc en el moment que no tocava, però el guard com un petit tresor.
Què us va cansar?
— Tot. Amb L.A. vàrem començar el 2003. De llavors ençà he fet feina amb la mateixa identitat. És cert que tocava amb altres bandes i gravava per altra gent... Però el 2008 va acabar tot, les meves 24 hores de cada dia estaven dedicades a fer coses relacionades amb L.A. Després varen venir gires pel Canadà, Mèxic… I així fins l’any 2018. Em vaig esgotar, no vaig saber aturar. I encara després vaig començar Amenaza tormenta, un projecte que demanava més temps i no vaig saber donar-n'hi. Fins que va arribar el covid-19, que em va obligar a frenar. M’ha anat molt bé, estic Crystal clear. Tenc les energies necessàries per fer el que estic fent.
Per què decidiu tornar a L.A.?
— Record que, quan ens van començar a amollar el primer estiu de pandèmia, vaig començar a recuperar les ganes de fer coses. No sabia si seria un projecte nou, si com a Luis Alberto o L.A. o una altra cosa. Va ser quan me’n vaig anar a la muntanya, sense saber molt bé com aniria. Record que li vaig dir a la meva dona que sentia que allò seria L.A. Potser perquè m'és més còmode fer i pensar música en anglès. Crec que el resultat és un bon reclam de tornada.
Exili, família, muntanya, creació i gravació d’un disc. Això és el que vàreu fer, deixar la ciutat i anar a la muntanya en família. I compondre, escriure, caminar. Com va anar l’experiència?
— Tenc 42 anys, tres nins, una pandèmia damunt… Res diferent de la resta de la gent, però a mi aquest temps m’ha fet canviar i veure-ho tot d’una altra manera. He après a gaudir d’una cosa tan senzilla com passejar per la muntanya. La Serra de Tramuntana té una identitat i una força espectacular, i la tenim a tocar. Anar-me’n amb la família a gaudir d’això tan bàsic que és respirar sense mascareta fa que et demanis què estam fent. Per a mi ha estat molt important viure sense timings, sense pressió, sense rellotge, sense alarmes ni obligacions. Amb aquest disc he intentat transmetre tot això a la gent.
La natura és molt present en aquest disc: l’aigua, la lluna, els arbres… fins i tot hi surt el Karma. La música, d'aparença senzilla, però plena de detalls, sembla que eleva l'oient. Què volíeu aconseguir amb aquesta sonoritat?
— Realment això: elevar l'oient, facilitar-li una atmosfera concreta. M'agradaria que la gent que l'escolti tingui la sensació que allò fa olor de pi, a aire fresc, terra banyada. Quan feia el disc em rondava el cap la paraula delivery, que vol dir entregar. Jo volia entregar totes les sensacions i emocions que m'omplien el cos a la gent. Ara és l'entrega oficial de tota aquesta experiència.
La indústria musical us ha decebut en algun moment?
— Sí, m’ha decebut. Però quan veus que és un negoci penses que no té sentit que et decebi. He fet feina amb multinacionals i, al final, el tracte directe que tens és amb gent d’una sucursal. La gent que hi fa feina ha de passar informes de venda, de doblers… És un negoci: entrades, vendes, followers… I tu et demanes: on queda, l’art? Quan veus que fas música i que l’únic que importa són les entrades que vens et demanes què fas. Però després veus que cadascú fa la seva feina.
Dissabte, 15 de maig, estrenau el disc en un concert a Madrid, en el marc del cicle Sound Isidro, a la Riviera. No és poca cosa.
— És una sensació estranya. Per a nosaltres Madrid ha estat una segona casa. Les nostres vides varen canviar després d'un concert en aquesta ciutat. Sempre que hi hem vingut a tocar ens hem sentit estimats, la gent ens ha demostrat el seu afecte. Estam nerviosos, plens d'il·lusió.
