'Don Pasquale', poca broma

Probablement, el Don Pasquale de Gaetano Donizetti és la comèdia bufa que va més enllà del gènere. El llibret de Giovanni Ruffini no estalvia cap dels seus elements típics, però s’endinsa una mica molt en el retrat de la condició humana i, per tant, les lectures que propicia són poca broma. Tothom queda retratat. Ningú no és innocent. Davant els doblers ningú no es doblega. De fet, el més important de la història no és que la parella de joves enamorats finalment es casi i sigui feliç i tota la mandanga, sinó que, a més, no perdin l’herència de qui tan sols ha pecat de ser vell i d’estar enamorat d’una joveneta. 

L’estructura de la versió que signa Francesco Maestrini és, per descomptat, la mateixa, però afegeix una sèrie d’elements per guanyar comicitat, tot i que pel camí perd bona part de tota la seva càrrega sociològica. Ubica l’acció a Nova York: Don Pasquale és Don Vito, que imagin que va sorgir d’una associació d’idees escoltant les notes que Nino Rota va manllevar a Donizetti en el moment que sonen les del Povero Ernesto. Continua amb l’homenatge a Hollywood, convertint Malatesta en Groucho Marx i el Notari en Chico, acompanyat d’Harpo, mut, clar. D’altra banda, Norina és una femme fatale, estil Rita Hayworth o Greta Garbo, mentre que Ernesto mai no és res i, per tant, mai no se’l creu ningú. Tampoc per a l’ocasió no han aconseguit posar-li un vestit com toca. Tot i això, l’escenografia rutlla de meravella, fins i tot resulta espectacular, i fa que totes les situacions, a mesura que canvia la ubicació, tinguin prou exuberància i coherència.

L’orquestra, dirigida per Roberto Rizzi -Brignoli, va abusar de decibels, tot i que els seus companys de viatge no anaven sobrats de volum, amb la qual cosa trobar l’equilibri no era una tasca senzilla. Per aquí comencen els problemes d’aquesta producció amb què el teatre Principal tanca la 39a Temporada d’Òpera. Pablo Ruiz va fer un molt correcte Don Pasquale, ajudat per una acurada interpretació pel que fa al personatge, la víctima propiciatòria del trio que l’acompanya. La Norina de Veronica Granatiero va aconseguir els moments més brillants de la funció, com per exemple amb So anch’io la virtù magica, que col·loca l’altura del llistó de la seva intervenció. De la mateixa manera que ho és el Sogno soave e casto, d’Ernesto, interpretat per un Juan de Dios Mateos decebedor, que encara necessita un parell mallorquí de bulls per poder assolir un protagonista d’aquesta magnitut i dificultat. El Malatesta/Groucho, interpretat per Milan Perišic, va ser graciós però mancat de color, i correcte el Chico/Carlotto de Joan Miquel Muñoz. El cor, llevat d’un petit daltabaix –havia de fer massa coses, a més de cantar– tot just aparèixer en escena al tercer acte, va complir amb la seva tasca. 

No va ser un bon comiat de la temporada, i això que tenia molts elements, expectatives i possibilitats per fer-ho. Toca treballar la pròxima.