Les disset morts de Robert Pattinson

Només cal donar una ullada a aquest diari per adonar-se que no vivim temps subtils. A tort i a dret trobem demagogs que proclamen veritats absolutes i divisions entre bons i dolents que no entenen de matisos. És just, llavors, que Mickey 17 respongui a aquesta desfeta moral identificant el mal en un messiànic magnat intergalàctic que Mark Ruffalo encarna amb una vehemència inflamada i una vilesa estúpida que assenyala sense ambigüitats ni embuts Donald Trump. Això condemna Ruffalo a un rol més proper al d’un imitador que al ple desenvolupament d’un personatge, però Bong Joon-ho mai ha tingut problemes a l’hora de moure’s en la farsa estrident, potser per la seva habilitat per encavalcar tota mena de situacions i metrallar la pantalla amb idees garantint un flux d’energia permanent.

Cinc anys després de l’èxit global de Paràsits, Bong torna als codis de la ciència-ficció que ja va retorçar a Snowpiercer, i al que ha esdevingut el motiu rector de tota la seva filmografia: la indefensió de l’individu davant el poder, idea que a Mickey 17 pren el rostre al·lucinat de Robert Pattinson com un pobre bergant que hauria fet bé de llegir la lletra petita abans de signar el document en què declarava el seu cos carn de canó susceptible de ser destrossada i clonada segons les necessitats de l’empresa contractant. El recital cartoonesc de morts fútils a què es veu sotmès el protagonista dona els moments més brillants d’un film on Bong torna a excel·lir com a orquestrador del caos, però en el qual també rellisca per primera vegada en una certa imprecisió (o, directament, autoindulgència), acumulant personatges, gags que no rutllen del tot (com l’obsessió per les salses de la primera dama interpretada per Toni Collette) i un excedent de metratge que provoca que la pel·lícula arribi esgotada (i esgotant) al seu desenllaç.

Torna el director de ‘Paràsits’ amb una comèdia antitrumpista