Podem dir llet d’avena?

Si consultam el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), la llet és el “fluid blanc o groguenc segregat per les glàndules mamàries de les femelles dels mamífers, que serveix per al nodriment de llurs cries”. Aquesta és, segurament, la definició restrictiva que defensa part de la indústria làctia –obviant la darrera part de la definició, és clar: “Per al nodriment de llurs cries”–, especialment en relació amb les normatives europees que regulen les denominacions comercials.

Tanmateix, la llet també és una “beguda feta amb ametlles [soja, xítxeros, anacards, avena, arròs, coco, avellanes...] moltes i llet o un altre líquid”, com, per exemple, aigua. En català ja fa segles que s’empra el mot ‘llet’ per designar líquids d’origen no animal: “No és menys antic [s. XIV] en certes combinacions com llet d’ametlles” (ja en Eiximenis). Dit d’altra manera, la llet és el “suc de certes plantes comparable, pel color o altres propietats, a la llet animal”, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB). I ara que és temps de figues, podem observar –quan en collim de la figuera– la llet de figues, aquest “suc blanc contingut en els tanys i en el fruit de certes figueres”. Així mateix, la llet és un “suc blanc procedent de certes substàncies minerals”, com la llet d’antimoni, de mercuri, de muntanya o de terra. I, per descomptat, la llet també és comunament coneguda com el líquid seminal.

Animal o vegetal

La beguda, pel seu vent, és un “líquid que es beu, ordinàriament amb exclusió de l’aigua clara” (DIEC2, s. v. beguda, 1 1). Per tant, sigui animal o vegetal, la llet és llet i beguda alhora.

Pel que fa a la planta, avui en dia la forma més viva en català és ‘civada’. Aquest mot prové del participi passiu llatí ‘cĭbāta’, derivat del verb ‘cibāre’ (‘alimentar, donar pinso a les cavalcadures’) i, al seu torn, de ‘cĭbus’ (‘menjar, aliment’). Els continuadors romànics de ‘cibata’, entre els quals hi ha el català, designaven en un primer moment qualsevol cereal destinat al bestiar. Més endavant, el mot es va especialitzar: en català, occità i aragonès passà a identificar el que en llatí s’anomenava “avēna”, mentre que en castellà i portuguès es va associar a ‘hordeum’ (cat. ‘ordi’; cast. ‘cebada’).

Amb el temps, tingué lloc un procés d’especialització lèxica: el terme originàriament genèric esdevingué nom específic d’una espècie concreta dins el camp semàntic de les gramínies. En la documentació més antiga, el mot ‘civada’ (amb ‘d’ i ‘v’) no designava específicament l’avena, sinó que es feia servir com a terme genèric per a diferents cereals. Així, en un document del segle XI de Castellnou es tracta del mot genèric: “Sesters dos de civada”. A partir del segle XII, però, ja s’observa un procés de restricció semàntica que du a identificar la civada exclusivament amb l’avena (Avena sativa; cereal conreat tant per a l’alimentació animal com humana). Així ho mostra un document cerdà de devers l’any 1182 en què s’observa una oposició clara entre la civada i altres cereals: “Un sester de tritico et un d’ordi, et un de civada de brazage”.

El mot ‘avena’, procedent directament del llatí ‘avēna’, és avui una paraula en regressió en llengua catalana. Segons el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat), fins a les darreries de l’Edat Mitjana, el cereal que avui coneixem com a ‘civada’ era designat habitualment amb el nom d’‘avena’. Les fonts literàries i jurídiques medievals ho testimonien. Així, als Costums de Tortosa s’hi llegeix: “Cafiç de forment, d’ordi o d’avena o mill”; i al Consolat de Mar: “Forment, ordi, avena e tots blats grossos e menuts”. Igualment, un document de Tortosa de 1340 recull la prohibició de “comprar forment, ordi ne avena ne null altre linyatge de blat”.

Aquest ús conviu, des del segle XIII, amb l’expansió del terme ‘civada’, que en els seus orígens –com hem vist– era ‘l’aliment destinat al bestiar’. Joanot Martorell, a Tirant lo Blanc (1490), empra el plural ‘civades’ amb aquest valor de ‘cereals per als animals’: “Anar per les cases fent traure forment e civades”.

Aquest fenomen semàntic té un interès sociolingüístic i cultural: a les terres catalanes, el cereal de referència com a pinso fou la civada, mentre que a les zones castellanes fou la cebada (‘hordeum’, cat. ‘ordi’). La terminologia reflectia la diferència en la pràctica agrícola i ramadera de cada domini lingüístic.

Amb el pas dels segles, el mot ‘avena’ ha anat desapareixent del català general, tot i que al País Valencià se n’ha conservat l’ús. El DCVB encara recull exemples medievals: “Dix lo forment quel ordi tornava avena” (Llull, Arbre de ciència, s. XIV). En canvi, a la resta de domini catalanoparlant, ‘avena’ ha estat substituït completament per ‘civada’, segons confirma també el DIEC2, que defineix ‘avena’ simplement com a sinònim de ‘civada’.

Pràctica agrícola i hàbits

Així, la història d’aquest mot il·lustra la manera com la llengua, en contacte amb la pràctica agrícola i els hàbits de consum, selecciona i reorienta el lèxic.

En definitiva, tant si feim un cafè amb llet d’avena com un tassonet de beguda de civada amb gel, totes dues formes són adequades.

Al cap i a la fi, tot això aquí escrit no és més que llet!