PalmaEnguany fa mig segle que Bernat Nadal (Manacor, 1950) va publicar el primer llibre de poemes, La desintegració del desig. Fa poc ha cedit a la Fundació Mallorca Literària 700 fulls de cartes de Blai Bonet, de qui se’n sap deixeble, com sap que ho és de Miquel Àngel Riera i que en el seu univers personal i literari sempre hi serà també Damià Huguet. Amb una desena de poemaris dels quals Camille (Pagès editors, premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra, 2017) n’és el darrer publicat; amb un seguit de títols de narrativa i amb molts articles de premsa, l’escriptor continua treballant. Assegura que, si fes via amb tot allò que té en marxa, podria publicar cinc llibres d’aquí a cap d’any, però no ho farà si no el satisfan. “En aquesta edat no fris gens”, confessa.
50 anys publicant poesia i prosa. Sabeu reconèixer la principal diferència entre la vostra manera d’afrontar l’escriptura en el moment iniciàtic i ara?
— Quan publiques de molt jove, en els primers llibres un sol tenir la necessitat de parlar d’un mateix i fins i tot de pontificar. Em va passar. Amb els anys, he après a escriure amb més serenor, amb més perspectiva i, sobretot, ara em sent més còmode escrivint no de mi, sinó des de mi.
Ho vàreu fer a Camille, en el qual a més us posàveu en la pell de Camille Claudel? On éreu vós als versos?
— Camille va ser un experiment, perquè a seixanta i molts anys per primera vegada feia l’exercici de posar-me en la pell i en el cap d’una dona. I això, per a un home que va rebre una educació tradicional, religiosa, sexista, classista, etc., com és el meu cas, no és gens fàcil. Vaig voler fer un homenatge a la dona.
En aquest mig segle d’escriptura, què deveu a Miquel Àngel Riera i a Blai Bonet?
— És un fet que sempre he reconegut: els primers llibres meus estan tocats, primer de Miquel Àngel Riera, després de Blai Bonet. De Riera em va influir el seu sentit de l’ordre, la pulcritud, l’estètica i, encara que molts el varen considerar sempre com un escriptor de dretes, per mi com a escriptor és el més d’esquerres dels que he conegut. Deia que la seva política seria l’escriptura, va créixer com a escriptor en llengua catalana i sempre es va negar a publicar l’obra en castellà. Em va ajudar molt i va creure en mi. Vàrem ser amics fins a la mort i, encara que teníem dos temperaments molt diferents i ell em guanyava de vint anys, va ser per a mi una influència literària i personal sòlida.
I Blai Bonet?
— En Blai és qui m’aporta un concepte més espectacular, el factor sorpresa, la necessitat d’aquella frase excepcional, el “pase de torero” que en deia ell, a qui li agradaven els toros i a mi no. Però m’infonia llibertat per escriure. També era el predicador, volia que la seva poesia fos ètica. En Blai ens donava instruccions, ens deia què havíem de fer. Es considerava un messiànic. En tot cas, a diferència de Miquel Àngel Riera, d’ell m’interessaven les maneres més desbaratades, més espontànies. I jo intentava agafar coses d’un i de l’altre.
Blai Bonet era exhibició.
— Per això ens fa veure que l’escriptor ha de ser conscient que fa un striptease en públic, però controlat. Ben mirat, la literatura no deixa de ser un espectacle.
Apel·lau molt a la llibertat. Si haguéssiu de posar uns mots clau per definir els fars de la vostra literatura i vida, quins serien?
— Hi serien la llibertat, i la llengua, i la democràcia, la cultura catalana, el sobiranisme i la ideologia progressista. Sempre m’han guiat. Per la meva llibertat com a articulista, vaig rebutjar compromisos amb alguns partits polítics. Posicionat a l’esquerra sempre dialogant, no he volgut callar ni afavorir, i això sovint et fa estar tot sol.
Us he sentit definir d’absurda l’obsessió dels escriptors i creadors per ser originals o moderns.
— Escriure és experimentar. Però no ens podem obsessionar per fer alguna cosa experimental, original i innovadora. Ser diferent és un resultat, no pot ser l’objectiu de la teva feina. Hi ha molts escriptors, sobretot els més joves, que s’obsessionen amb l’originalitat.No és una crítica als joves, ho fan molt més bé que nosaltres. Als joves els falten anys, però no geni.
Quina màxima guia la vostra actitud com a escriptor?
— Mai no he tingut una màxima. Jo sé que mai no ho faré perfecte, que sempre tindré molt camí per millorar. Però el que per mi és més important és ser conscient que la meva obra serà prescindible per als altres, però mai no ho serà per a mi mateix. I jo l’he feta per mi, perquè en tenc necessitat, i perquè quan escric estic més bé i més content. Vius, quan dic que estic més content d’escriure no vol dir del que escric. En tot cas, la lluita amb l’escriptura la fas tot sol. I jo si no tenc res a dir, no escric. I si no m’agrada el que he escrit, no ho trec. En aquesta edat, no fris gens.
