L'Escandall
Cultura 04/06/2021

Ells, els turistes. I Lope, i Shakespeare, i Carossone...

J.A. Mendiola
4 min
La companyia La Ruta 40 ofereix un enginyós i adient 'pour parler' sobre turistes i viatgers.

PalmaTeatre del Mar.- La Ruta 40 és el nom d’una carretera de 5.194 quilòmetres que travessa l’Argentina, expliquen al començament de la funció, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla, els tres integrants de la companyia La Ruta 40. Un nom que resulta d’allò més adient per a aquesta peça, que és una mica hereva de Si avui és dimarts, això és Bèlgica (1969), la història/paròdia d’un grup de turistes nord-americans que visiten set països d’Europa en només divuit dies. Els nostres tres protagonistes, que són ells mateixos, sota la batuta de Ferran Dordal i Lalueza, conegut i reconegut membre de l’Agrupación Señor Serrano, ens ofereixen un enginyós i adient pour parler sobre turistes i viatgers, però bàsicament el que esbrinen són les diferents maneres de contar els nostres viatges. Dic nostres perquè resulta molt difícil no escoltar-se un mateix en no poques frases i sentències de l’espectacle. Des del començament i fins al final la descripció que fan dels turistes, que sempre pensam que som viatgers, com expliquen per boca de Paul Bowles a El cel protector –a la pel·lícula i a la novel·la– resulta tan àcida com encertada, tan vidiriòlica com acurada, i molt més aquí, quan catorze milions de turistes ens semblen no gaires i els comptam com a trofeus de carça. Treiem pit de la destrossa, això si, i hi incorporam el llinatge, que no és altre que “sostenible”, però hem oblidat que celebràrem el turista dos milions com una fita inexpugnable, com un rècord que ja no és més que un pobre record del qual queda tan sols una oblidada cançó que cantaven Los Stop.

Fer un discurs com aquest és fàcil, fins i tot amb un bitllet d’avió dins la butxaca per partir la setmana que ve, perquè nosaltres sempre som diferents, mai no és exactament igual que com la resta. “La humanitat és tot menys un mateix”, diu també Bowles, també a El cel protector. Ells ho expliquen encara millor, quan parlen, entre d’altres, del turisme cultural o del turisme gastronòmic, o... de les quartades per marcar diferències. Un autèntic guirigall és el que munten els tres protagonistes, en clau de clown i al mateix temps amb una sobredosi de realisme, gràcia i perspicàcia, fins a no deixar ni un racó sense passar-hi la granera. Les misèries de les masses al descobert, com si fos una broma. Però no és tot. Mentre van escorxant la criatura i disparant amb la precisió d’un especialista, sense deixar ferits ni fer presoners, entre rialla i rialla, van muntant un enorme trencaclosques de tot l’escenari, que fins que no l’acaben no acaba la funció. El problema és que la de fora no duu camí d’acabar.

Teatro de la Comedia.- Castelvines y Monteses, de 1647, és la versió de Lope de Vega sobre els amants de Verona. La que havia immortalitzat Shakespeare el 1597, inspirat en l’autèntic original, que el piamontès Mateo Bandello havia escrit amb l’incommensurable títol de La sfortunata morte di dui infelicissimi amanti che l’uno di veleno e l’altro di dolore morirono, con vari accidenti el 1.554. Aquesta seria, a grans trets, la secular seqüència que varen haver de recórrer els inexistents amants de Verona fins a arribar a la versió de Sergio Peris Mencheta que es representa al Teatro de la Comedia. Naturalment la metamorfosi de Romeu i Julieta i les seves infinites versions ha propiciat totes les lectures possibles. Totes? Crec que no, sobretot perquè de moment ni aturen ni van camí de fer-ho. Val a dir que qui més mutacions sobre l’original tragèdia ha propiciat al llarg de la història, més enllà de la ubicació en el temps, segurament ha estat Lope de Vega, per la senzilla raó que la va convertir en comèdia. És a dir que ni sfortunatta morte ni infelicissimi amanti. Tot al contrari. Un happy end com un castell, sigui el dels Castelvines o els dels Monteses.

Peris Mencheta, el productor i director que més arrisca –i sempre guanya– en l’actualitat de l’escena nacional ha estat fidel al text del Fènix dels enginys. Només hi ha incorporat dos sonets del mateix Lope i alguns petits afegits de Shakespeare i Quevedo. Quina és la singular aportació del multifacètic engendrador de l’espectacle? La resposta és que l’ha convertida en musical i hi ha incorporat tot un seguit de cançons italianes absolutament inoblidables. Questa picolissima serenata, de Renato Carosone, Tintarella di luna, de Mina, Voglio verti danzre de Battiato o It’s Wonderful de Paolo Conte, que aporten un extra de diversió a una història reconvertida en rondalla que acaba amb unes noces de pinyol vermell. Ritme vertiginós, uns actors i actrius que, si un ho fa bé, l’altre ho fa millor. Canten, ballen, toquen diferents instruments... una autèntica delícia amb un començament, com una espècie de pròleg/presentació que no presagiava res de bo. Error. Tot just aixecar-se el teló... festa major.

El decorat, dos murs que es van movent segons convé i un mur, que és la reproducció exacta del que hi ha davant el balcó dels amants a Verona. El balcó que varen construir perquè alguns turistes s’hi fessin fotos i el mur perquè d’altres hi deixassin la seva no gaire original petjada literària. 

stats