PalmaManacor/Teatre Principal.- Kelly, de Rafel Gallego, dirigida per Sergi Belbel, amb Eva Barceló, Alícia Garau, Pat Aguiló, Lluqui Herrero, Núria Fiol i Xavier Núñez és, sens dubte, l’estrena de la temporada pel que fa a les produccions del teatre Principal. De fet, l’obra va néixer fruit de la residència que l’autor hi va fer. Una feina d’investigació dins la recent tendència teatral, com ho proven Jauría, B de Bárcenas, Justícia o Prostitución, entre moltes d’altres, que fa que el que sembla ficció sigui en “realitat” un document amb una exponencial quota d’eficàcia afegida. Per una altra banda, aquest precís i sagnant retrat de les Kellys ens toca de molt a prop, segurament perquè són molt nostres, gairebé un producte amb denominació d’origen, que naturalment i de ben segur també “hem” exportat dins l’escatainat paquet del know how, del qual tan orgullosos se senten alguns.
Gallego hi ha pres partit, diu en el programa de mà, i per això ha convertit l’obra en un crit de guerra, sense concessions, com ha de ser, “sense equidistància”, mirant, escrivint i disseccionant la història i les històries al viu, amb les vísceres de les víctimes a tocar i la presència el·líptica dels botxins, com també la física dels que per por i covardia, que solen anar plegades, es converteixen en còmplices d’un pervers sistema. El que denuncia Gallego, entrecreuant moltes històries i molts personatges, que Belbel ha enriquit, un text ja de per si molt ric, amb una espectacular i sucosa posada en escena, que signa Max Glaenzel. Cada situació, cada frase, cada circumstància, d’una credibilitat enorme, es converteixen en càrregues de profunditat que dinamiten totes les estructures d’aquesta organització, que incomprensiblement s’autodestrueix no sense primer fagocitar tot el teixit social que el sustenta. I bona part d’aquest teixit són “lasquelimpian” convertides en heroïnes d’una revolució per aconseguir un mínim de dignitat i no massa més que una mica menys de sobreexplotació. Tot això és el que explica a la perfecció aquesta obra coral formada per solistes d’alt nivell. Des d’unes interpretacions que necessiten no pocs registres, com Alícia Garau, Pat Aguiló i Eva Barceló, desplegant talent a cada intervenció, fins a alguns dels protagonistes multiplicant papers, com és el cas de Xavi Núñez, Núria Fiol i Lluqui Herrero. Ajuntar tantes històries amb tants nivells de lectura, amb tants matisos, peculiaritats, petits i grans detalls que formen un tot marmori, tampoc no és senzill. Mèrit de Belbel. Per acabar-ho de polir, una banda sonora impecable i unes aclaparadores videocreacions de Miquel Àngel Rayó. Tot a punt i al punt.
Teatre Principal.- Mai no s’acaba amb les paraules de Damià Huguet. Cada cop que per qualsevol circumstància hi tornes, sempre et fan trontollar i gairebé perdre l’equilibri. Cada cop és un cop a les entranyes. Cada cop et produeix aquesta sensació d’autenticitat elevada a la màxima potència que t’estrangula la gola i et deixa sense alè. Alguna cosa semblant li degué passar a Pedro Mas amb qualsevol dels llibres del poeta –i moltes coses més–. I en una d’aquestes voltes que li donava el cap es va aturar amb la contundència d’un dolorós record. Era la mort del seu pare, que tampoc no deixava de girar dins seu, la que li va servir de clau per entendre Huguet –finat quan només tenia cinquanta anys– o el que és el mateix, aquesta va ser la porta que es va obrir davant ell per descobrir un món i unes circumstàncies que són les de tots quan perdem la insubstituïble referència. Perquè tots, després de la imperiosa necessitat de matar metafòricament el pare, quan succeeix, quan ja no hi ha retòrica, arriba la no menys imperiosa necessitat de ressuscitar-lo. El “joc” de Mas va una mica més enllà afegint-hi la incomprensió de les paraules amb les quals el poeta –i moltes coses més– esmicolava allò tan proper, allò que tenia just a l’abast de la mà i ho elevava a universal, i ho convertia en un cosmos inabastable. D’aquesta tasca que es va imposar Pedro Mas va néixer Guaret, des de Cinc minuts amb tu, des d’Ofici de sords, des de L’ull dels clapers, amb l’aliatge de les paraules d’ambdós per així potser donar sentit a tota una vida, la seva, com un striptease emocional, com una visceral recerca de preguntes i respostes, com si escrivís unes memòries o un dietari, amb tot el que això implica. Cinc minuts amb tu és una de les moltes declaracions d’amor que Damià va fer a Magdalena, la dona que sabia estimar i estimava, i una bona manera de començar l’espectacle. Molt amunt, però Mas interpretant les seves paraules i les d’Huguet, que Joana Castell havia escrit i transcrit sota la direcció de José Martret, aconsegueixen que Guaret no perdi altura ni un sol moment. Comparteixen escenari la dramaturga i l’actor amb les imatges enregistrades de l’entrevista que feren a Biel Huguet, el fill gran de Damià i Magdalena, per parlar del mateix, de la pèrdua, de l’absència, de l’enyorança, la que tenim tots dels nostres pares, per boca del per a tots insubstituïble Damià Huguet, que compliria i complirà setanta-cinc anys el mes de juny.
