Crítiica de teatre

Les sis veus d’una dona sola

Alícia Gorina dirigeix l'adaptació de la novel·la 'Solitud' al TNC

'Solitud'

TNC - Sala Petita. 5 de març

Solitud és una de les obres del cànon de la literatura catalana, i de lectura obligatòria durant anys (no sé si ara és així) als instituts. I ho és pels seus indubtables valors literaris lligats a la forma i a un llenguatge viu expressiu més que no pas a l’argument, malgrat la revolució amb la qual Caterina Albert tanca l’obra. La història de la Mila, la protagonista, reflecteix a la perfecció les condicions socials i els conflictes personals d’una dona, podríem dir de totes o quasi totes les dones, en un temps en què molt pocs havien sentit parlar de feminisme.

La força torrencial de 'Solitud' entra al TNC amb Alícia Gorina

La versió escènica de Solitud és un projecte personal de la directora, Alícia Gorina, tirat endavant malgrat que, ho diu en el programa de mà, l’advertissin que podia ser un fracàs perquè era “impossible plasmar la descripció del paisatge, la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista; impossible fer teatral la complexitat i la riquesa de l’ús de la llengua, i, sobretot, impossible superar l’experiència individual... de llegir la novel·la”. En qualsevol cas, li calia una dramatúrgia que superés aquests reptes. I la que firma Albert Arribas diria que cau en la temptació de ser totalitzadora en els termes establerts per José Sanchis Sinisterra, que va assumir reptes fins i tot més grans adaptant James Joyce o Sábato.

El treball d’Arribas és virtuós en la forma i mostra una gran cura del llenguatge, però converteix el llegidor de la novel·la en escoltador d’un audiollibre il·lustrat a sis veus en què es barregen les descripcions i les accions. Al cap i a la fi se’ns parla de la muntanya, gran protagonista de la narració, però no la veiem tret del passeig de la Mila amb el pastor (un Pol López molt afinat) en el tram final del segon acte; se’ns parla dels conflictes interiors de la Mila, però no surten emocionalment fins al, per altra banda, magnífic monòleg final de Maria Ribera, que tanca l’obra amb una resolució a l'altura de la de la Nora d'Ibsen. És un segon acte més sintètic, més ben travat, amb bons apunts de direcció i sense el molest i constant moviment de les regidores ( feixineres, els diuen) que durant tot el primer construeixen de mica en mica un singular espai escènic simbòlic.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF