PalmaTeatre Principal.- Antoni Mairata pujant escalons i fent país, que és part del seu tarannà. Per a l’ocasió arriba amb la història de les Germanies, la de Joanot Colom, de Pau Casesnoves, des del seu alçament fins a la seva aniquilació. El títol, Germania 500, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears dirigida per Bernat Quetglas com a plat fort d’una qualitativa vetllada. Per una banda, la posada en escena, que consisteix en tot el fons de l’escenari convertit en una gran pantalla on entre mapes i dibuixos d’època es va fent un recorregut per la història de la gran insurrecció, mentre que a la primera línia de l’escenari, Rodo Gener i Marian Lush, dirigits per Marga López, van desenvolupant una esquemàtica recreació dels esdeveniments que s’anuncien a la pantalla, sobre una idea original d’Andreu Julià. Rodo Gener exercint de Joanot Colom i Marian Lush explicant amb la seva veu les sensacions dels protagonistes de la història, amb textos signats per Maribel Servera. Com un recitatiu, amb un llenguatge molt senzill i popular, de contarella, de rondalla del temps de les Germanies. Una circumstància que no deixa de ser un petit excés d’informació, el qual probablement resta protagonisme a la música, ja de per si amb un esperit més narratiu que ornamental.
La música consta de set episodis, alguns d’ells formats per capítols que van il·lustrant i contextualitzant les peripècies dels agermanats i els mascarats a través dels diferents instruments. Instruments que d’alguna manera es converteixen en els protagonistes musicals, tot just després d’una clàssica introducció, Presentació i crida, on podem trobar les frases més significatives dels diferents episodis que tenen lloc dins aquesta tan nostrada història. Alguns amb tota la seva tràgica contundència, barrejats amb altres d’una delicadesa extrema. Així van sorgint tot un seguit de sensacions que van des de l’eufòria del començament fins al cruel i postrer resultat, passant per la intensitat de les lluites, els moments d’incertesa en el resultat de la confrontació o el pànic de les víctimes innocents. Tot perfectament dibuixat i delimitat amb una extensa paleta que Mairata domina amb precisió i abundància de recursos, ja siguin cinematogràfics pel que fa a l’atmosfera de la història i de l’època, amb tots els seus matisos, o per una altra banda amb els estris del musical clàssic quan la veu s’incorpora a la narració. Quetglas, al capdavant de tot plegat, va conduir amb fluïdesa i equlibri, aplom i suficiència, i sobretot molta cura en les intervencions de la cantant per obtenir el millor resultat possible.
Trui/Auditori Manacor.- Divendres 21 al Trui Teatre i dissabte 22 a l’Auditori de Manacor, concert de temporada de l’Orquestra Simfònica, dirigida per Lina González-Granados i amb Judith Jáuregui al piano. Abans de la intervenció de la solista la Simfònica oferí una exquisidesa com a prolegomen d’un concert en què la bellesa va brollar sense aturall. Indiscutible el bram de sensacions que sorgeixen de l’Obertura Fantàstica Romeu i Julieta, de Piotr Illitx Txaikovski, on trobam en poc més de vint minuts tota la història de la tragèdia d’amor per excel·lència, sorgida de la ploma de Shakespeare. Estructurada com una sonata, el compositor aconseguí explicar tots i cadascun dels trets més significatius de la narració, com l’amor, la lluita entre les dues famílies, la metamorfosi de la relació fins a arribar a la mort d’ambdós protagonistes. Circumstàncies que el compositor va entremaliar amb l’habilitat d’un nigromant musical. Passa de la pau i tranquil·litat a la intensitat i les emocions de tal manera que copsen l’enteniment a l’espectador. Des d’una introducció que marca sens dubte el tarannà del relat fins als expresius pianos amb els quals s’obre la porta a la tràgica apoteosi de la conclusió. El públic ja estava a l’abast de l’orquestra per a la resta del concert, amb una directora potser poc convencional en les indicacions però indubtablement eficaç.
Tot seguit va apareixer Judith Jáuregui per mostrar les seves virtuts i les d’una peça tan immortal com el Concert per a piano, La menor, Op. 16, d’Edvard Grieg, l’únic que va aconseguir acabar i que des del primer moment es va considerar una obra mestra. Tant és així que el seu coetani, Txaikovski, va dir que hi havia “calidesa i passió en les frases de les seves melodies; vessa vitalitat en l’harmonia i bellesa en les seves modulacions, enginy en els ritmes i la més estranya de les qualitats, una simplicitat perfecta”. I tot això es va fer palès amb l’elegància de les llargues i estilitzades mans de Jáuregui, la qual oferí una lectura temperada i entranyable que va fer que el grau de satisfacció dels respectable pujàs un mallorquí parell de graus. El justament reclamat bis de Ciutat va ser per a Satie i el de Manacor per a Brahms amb el dolç Intermezzo, Op. 118, núm. 2 en La major.
Per finalitzar i per arrodonir una vetlada d’una exquisidesa infinita ni més ni menys que la història d’amor, i més coses, de Les mil i una nits, entre el sultà Shahriar i Scheherezade,, que va musicar un altre coetani, Nicolai Rimsky-Korsakov. Esplendorosa, delicada i apassionada podrien servir per qualificar-la, però també molts més. En qualsevol cas és un merescut premi de qui habitualment viu a una segona línia dels mèrits, premis i mamballetes, però que sens dubte és l’element fonamental perquè tot rutlli com cal. És el sempre eficaç tercer braç del director, invisible i imprescindible. Per a l’ocasió es diu Smerald Spahiu, qui amb la seva ja tradicional naturalitat i senzillesa exhibí talent per vendre i regalar mentre donava vida a les sinuoses intervencions de la protagonista de la composició. I amb el violí del concertino sona un epíleg gairebé eteri que no és més que uns punts suspensius de moltes altres històries que podria explicar Scheherezade.
