ENTREVISTA
Cultura 04/11/2017

“Consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonam”

El poeta, editor i gestor cultural Pau Vadell presenta aquests dies el poemari premiat als Jocs Florals 2017, Esquenes vinclades

Cristina Ros
4 min
Pau Vadell.

Palma"Avui, amb Esquenes vinclades, Pau Vadell i Vallbona fa una passa més i es reafirma com el poeta que es trepitja el seny per aconseguir plasmar els instants i els estats en paraules. Esquenes vinclades és un clam a la voluntat de perseverar i resistir amb el cos viu i el pensament despert enmig de la maror”, glosa Lucia Pietrelli, escriptora i amiga de qui avui entrevistam. Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984), guanyador per unanimitat dels Jocs Florals de Barcelona 2017, presenta aquests dies el poemari premiat, Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Ho ha fet aquest divendres a Ciutadella i ho farà demà, diumenge (12 h), a Palma, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Pau Vadell porta ja més d’una dotzena de llibres de poesia a l’esquena, des que el 2005 publicà Quan salives, per continuar amb títols com Temple (Premi Miquel Àngel Riera 2009), Sang cremada (Premi Vila de Lloseta 2014) i Traït (Premi Senyoriu d’Ausiàs March 2014), entre d’altres.

Què és o què voleu que sigui Esquenes vinclades?

És una manera d’escriure les meves dèries, el que sent a dins i el que veig en el món que m’envolta. Tenint en compte els temps d’incerteses, personals i col·lectives, a Esquenes vinclades, respecte de llibres anteriors –potser més críptics–, hi ha una voluntat d’expandir-me un poc. Sí, deuen ser aquests temps. Per això, parl de llibertat d’expressió, d’identitat, del turisme, de l’actualitat. Si els poetes, si els escriptors d’ara no parlam del que vivim, anam malament. I precisament per tot el que vivim ara, desbordats d’ítems que no podem pair, potser em surt la part més visceral.

A l’epíleg, el poeta Guillem Gavaldà parla del triomf de la carn al vostre poemari. Ho veis així?

Crec que Esquenes vinclades té sobretot dues claus de lectura. Pots llegir-lo des de la subjugació des d’un aspecte més laboral, identitària o social, on rau una actitud crítica de l’actualitat; o també el pots llegir des d’una òptica més intimista, de la sexualitat, la carn, fins i tot des d’una òptica gairebé pornogràfica, que és l’enfocament que remarca Guillem Gavaldà. Qualsevol lectura és vàlida. La poesia no ha de tenir una sola lectura; és cada lector que hi ha de veure allò que a ell se li revela, allò que vol, allò que necessita segons el seu personal estat anímic.

Estam educats per a la lectura de la poesia?

No, no estam educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonam. La trobam a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses... No en som conscients. El sistema educatiu prioritza, ha prioritzat sempre, saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insistesc, caldria fer entendre que estam envoltats de poesia.

És coneguda la vostra celebració de la poesia. Pensau que us alegra la vida?

La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. En tot cas, almenys per la meva experiència, per mi, escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessit, no em pos horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

Sou del Migjorn de Mallorca, en la vostra poesia sempre hi són els autors que han fet més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal...

Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre que no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. Si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, has cuinat unes pilotes a la cuina del teu pis de ciutat.

Com a editor del segell AdiA, diríeu que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, patir?

Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco així com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intent mantenir un tracte molt personal amb els qui escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

Sou el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordinau les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, sou editor i poeta. Com es compagina tot plegat?

[Riu] Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que, quan estic més estressat, és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.e

stats