Auditori Manacor.- El concert de Cap d’Any, sigui on sigui, és la prova evident que la música clàssica agrada molt més del que la gent creu. Bona part del públic que omplia el Palau de Congressos i l’Auditori de Manacor probablement serà l’únic concert que podrà posar al seu currículum musical de l’any, de la mateixa manera que segurament és l’única manifestació musical que molts televisors aguanten de cap a peus sense que el seu patró o patrona pitgi el comandament per canviar de canal. A les notícies locals els entrevistats de rigor així ho manifestaven, amb orgull. El mateix amb el qual un estranger resident deia allò d’“esss una tradissssión”. O dos amics, no gaire melòmans, que em feien saber que estaven davant el televisor, com un clau, més còmodes i atents que si fossin al Musikverrein vienès. Com un acte de fe inexcusable. Però és que, a més, a tots els va agradar, fins i tot a la senyora de darrere meu, a qui li va sonar el mòbil i el va llançar a la fila de davant dient, amb rictus d’innoncent impotència, “és s’alarma i no la sé aturar”. Un nadiu cibernètic, amb el màxim de galons municipals, no va dubtar a socórrer la ciutadana amoïnada. El va reduir sense contemplacions, mentre la soprano mirava cap a on sonava l’artefacte i cantava, metafòricament, Ma, punirlo, il cor non sa, de la famosa ària Casta diva, i el director es girava amb cara de “l’aturareu o què!”. La soprano era Susana Cordón; el director, José Miguel Pérez-Sierra, acompanyant i dirigint l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears; el nadiu era el batle i la senyora, no ho sé. Tot va quedar en la categoria d’anècdota, pel que sembla inevitable perquè no hi ha espectacle sense ària mobilística, i, sobretot, superat amb escreix per la categoria del concert.
El concert de Cap d’Any és peculiar, tot i que sempre i pertot sona gairebé el mateix, la música dels Strauss -Richard no compta- i al final el Danubi blau i la Marxa Radetzky, amb l’estel·lar intervenció del públic assistent com a colofó. Desconec si els que ho miren des de casa seva davant el televisor també fan mamballetes o no. Pel que fa a la Simfònica, fins ara aquest esdeveniment era patrimoni de Joji Hattori, però per a l’ocasió han emulat els vienesos, que enguany han tingut al capdavant Andris Nelsons, i el proper any l’honorat serà Ricardo Mutti. Pérez-Sierra va començar amb l’obertura d’El ratpenat, de Johann Strauss fill, tota una declaració de principis, perquè fins a cinc varen ser les peces que varen interpretar del més famós de la nissaga, com és ara Wiener Blut, Vals de l’Emperador, amb el qual es va iniciar la segona part, la polka Sota llamps i trons, i la ja esmentada i inevitable Danubi blau. Per completar la resta del programa, sempre va en funció de la protagonista vocal, a més de l’Intermezzo, de La boda de Luis Alonso en el cas que l’orquestra sigui la nostra simfònica.
Exactament en aquest punt va ser on hi va haver un gir en la dinàmica del concert. Potser pel cansament dels músics, potser per qualsevol altra circumstància, la funció havia començat una mica desencisada, freda, però haurien de saber que el públic de Manacor, probablement el millor que he vist mai, no ho posa fàcil en cap cas, esperonant els artistes amb la seva intensitat, amb la seva ànsia perquè ho facin al millor possible. I ho aconsegueixen. Val a dir que Sang vienesa no havia estat gens malament, però el clic definitiu va ser amb la peça de Gerónimo Giménez, en què l’adrenalina va assolir la temperatura ideal per a l’ebullició i tot es va redimensionar. El director, l’orquestra i la cantant varen trobar el punt i amb De España vengo, de Pablo Luna, i El niño judío, l’esclafit va ser el que pertocava.
La segona part es va iniciar amb el Vals de l’Emperador. La va seguir una molt divertida i no gens senzilla Meine Lippen sie Kussen so heiss de Franz Lehár. L’Auditori ja era una festa quan va esclatar Sota llamps i trons. Sòlida Susana Cordón amb Höre ich Zigeunergeigen, de Imre Kálmán. I, per acabar, un doblet de Ruperto Chapí, amb el Preludi de La revoltosa i la darrera intervenció de la soprano, interpretant Carceleras de Las hijas del Zebedeo. Una festa que, com aquesta, sempre s’ha de celebrar… com diu la famosa sarsuela manacorina. Els bisos, els de rigor, i l’acomiadament, també.
