La complicitat de mostrar-nos la figa

PalmaSegons com es miri, anar-te’n a fer la cera constitueix tot un ritual de complicitat entre dones. Ningú mai no ens els ha ensenyat, ni els hem pactat, però tenim uns codis, un llenguatge no verbal, que ens permet sortir-ne durant aquest tràmit. Setmanal, per a algunes; mensual o, fins i tot, anual, per a altres. En el meu cas, el fet de voler-me posar el biquini tranquil·la i deixar-me estar de maldecaps em condueix almanco una vegada cada estiu al Salón de estética Rosita y Carlos, on la majoria d’al·lotes de Palma hem acabat alguna vegada, recomanades per l’amiga d’una amiga d’una amiga. De fet, ni tan sols Clara Ingold n’és una excepció. La humorista esmenta la seva pròpia experiència al citat Salón en el seu xou Paloma de parque, on fa una exposició exquisida de les modes de depilació púbica (i de com aquestes consisteixen a, de cada vegada, llevar més pèl).

La qüestió és que, per moltes vegades que t’hagis enfrontat a aquest procés, sempre que hi tornes pareix la primera: et sents maldestre, desconcertada, massa inexperta. Tot comença amb una telefonada: “Sí, volia demanar hora per depilar-me l’engonal”. La resposta ja et desorienta, deixant-te en una situació de desavantatge: “D’acord, com el voldràs: natural, complet, brasiler, caribeny…?”. Com que demanar que t’expliquin, per telèfon, quines diferències hi ha entre tot aquest ventall d’opcions –i perquè totes tenen noms tan tropicals– no et sembla una bona idea, tries l’única que has aconseguit retenir o que, amb sort, et sona que ja havies triat amb anterioritat (sense recordar si va ser una decisió encertada).

El dia de la cita arriba i comença l’experiència catàrtica que, de cop, et fa tocar de peus a terra. De fons, sonen Los 40 Principales i tot d’una et fan entrar en un dels compartiments en què es divideix el saló, unes cabines separades per una mena de biombos que deixen passar al complet les converses alienes –inclosa la teva, així que prefereixes callar i escoltar. Una dona explica on anirà de vacances, una altra es queixa del marit… tot mentre les deixen llises com un dofí. És com esperar a la peixateria, a l’aturada del bus o a la consulta del metge, només que allà estàs mitja nua de panxa enlaire, intentant mantenir la poca dignitat que et queda.

Existeixen pocs actes de més humilitat que rendir-te a aquella llitera i al paper que la cobreix, que d’aquí a cinc minuts estarà tot aferrat a la teva esquena i al teu cul. “Ai, perdona, que fa molta calor avui”, t’excusaràs després d’aixecar-te, havent deixat tot un rodal impregnat de suor. Ara bé, totes sabem que realment és més culpa del mal tràngol que acabes de passar, que no de la temperatura.

D’entrada, si no ets de les assídues, t’hauràs d’enfrontar a preguntes que sonen més a retret que a dubte, i que et recorden perquè només vens un parell de pics l’any: “I que et depiles amb fulla d’afaitar?”. No heu ni començat i ja sents que ho has fet tot malament. Tanmateix, aquella dona ja frissa i espera que t’acabis de mentalitzar per embetumar-te en una cera tan calenta que gairebé t’anestesia. “Un, dos, tres…”. Zas, zas! I, per si no fos prou: “Ara aixeca el cul i agafa’t les natges”. Aleshores, recordes la conversa telefònica i penses “no, per favor, quina opció havia triat?”. Però l’actitud indiferent de la depiladora, que demostra que és l’enèsima vegada que li veu la figa a una dona aquell dia, et fa confiar i decideixes viure l’experiència fins al final.

En acabar, surts d’allà atordida per la coïssor de l’alcohol de 90 graus i embriagada pels pols de talc que ara reposen al teu engonal. Supòs que per això mai no m’havia aturat a contemplar el gran gest d’intimitat que representa confiar a algú la teva retxa del biquini.

No va ser fins que li vaig relatar tot aquest procés al meu al·lot que vaig ser-ne conscient. “I no et fa res haver-te de despullar sencera per això?”, em va demanar. El fet que això li pogués semblar tan inversemblant em va demostrar la capacitat que podem tenir entre nosaltres, les dones, d’establir vincles de confiança sense ni tan sols conèixer els nostres noms. Ens basten les paraules mínimes i uns pocs gestos per fer-nos palesa la levitat de qualsevol situació, per incòmoda que sigui. M’imagín que és precisament això el que aconsegueix que –malgrat tot– tornem a repetir el mateix ritual cada estiu.