“El que cobràvem els Huracán, no ho guanyava ningú fent feina”

CiutadellaUn huracà musical fa moure els menorquins des de fa 50 anys a les festes i revetles. Com una intensa tramuntana, la petita orquestra nascuda a mitjans dels 70 al poble més menut de l’illa, es Migjorn Gran, encara continua fent-se present a places, sales i camps de futbol. Amb més de 5.000 concerts a les espatlles, l’Orquesta Huracán (el teclista Miquel Pascual, el seu inseparable Pere Sales i els vocalistes Rudy Velasco i Antoni Rodrigo Popi) ha crescut en paral·lel al turisme, llavors encara incipient, i a una població que s’ha duplicat en mig segle. Són el testimoni cultural viu de la Menorca autèntica i no massificada que encara avui molts enyoren.

Es van començar dient Censur (en referència a la seva procedència del centre i sud de l’illa), quan encara es Migjorn Gran depenia del Mercadal i no era un municipi independent. Era el 1974 i alguns d’ells no tenien més d’una dotzena d’anys. Però els Censur van durar ben poc, i un any després es van reconvertir en l’Huracán que encara són.

El maig del 1976 van fer la seva primera actuació per 12.000 pessetes (72 euros) a l’antic hotel Cóndores de Sant Tomàs, el que avui dia és el Villa Le Blanc Gran Melià, de cinc estrelles. El músic que els acompanyà aquell vespre al hammond ja no tornà a actuar mai més amb ells. “Ens va dir que ho deixava perquè no hi veia futur”, comenta entre rialles Miquel Pascual. Ni ell mateix s’imaginava que, 50 anys després, encara donarien guerra als escenaris.

Va abandonar la guitarra, amb la qual havia començat a actuar, i va passar als teclats. A Palma es va comprar un hammond –“que encara tenc”– per 250.000 pessetes. Només en tenia 20.000 d’estalviades, així que els seus pares, no sense reticències, hi van haver de posar les més de 200.000 pessetes restants.

200 actuacions cada temporada

En aquella primerenca urbanització de la Menorca de fa mig segle no hi havia més que tres hotels, un complex d’apartaments “i uns pocs xalets edificats a primera línia”. Però, a partir de llavors, els Huracán van començar a tocar d’hotel en hotel, d’urbanització en urbanització, a vegades fent doblet el mateix dia i acumulant 200 actuacions cada temporada. “Tocàvem davant britànics i alemanys i molts d’ells ens venien a veure cada vespre. Tot just en acabar, ens pagaven directament de la caixa, sense factura ni res”, recorda Pascual. “El que cobràvem no ho guanyava ningú fent feina. Jo mateix feia de tallador a la fàbrica de sabates de Jaume Mascaró, però tots arribàvem a guanyar més amb un instrument a la mà que en els nostres treballs”, remarca.

No només es van donar a conèixer en directe, sinó que també van gravar discs i una cinta en casset, que duien als hotels on actuaven i del qual van arribar a vendre més de 3.000 còpies. El 1988 es van convertir en el grup oficial del Club Marítim de Maó i van començar a sonar també a les bodes i festes de l’època.

El seu gran èxit a Menorca va arribar a orelles de les primeres companyies de contractació de Mallorca. Romantic els va dur un Cap d’Any a Palma, però no van tornar a provar sort a l’illa veïna “perquè tots teníem feina aquí i no ens ho vam plantejar a escala professional”. Ara, però, Miquel Pascual té clar que, “si ho haguéssim provat, a Mallorca hauríem triomfat quasi tant o més que a Menorca”.

El 12 de juliol els Huracán celebraren mig segle dalt els escenaris amb un concert a casa, al camp de futbol de Los Nogales del Migjorn Gran. 14 músics i un equip tècnic format per una desena de persones feren possible l’espectacle, que es gravà amb nou càmeres i s’acompanyà d’una projecció d’imatges al·lusives.

No queda cap grup d’aquella època a les Illes que encara estigui actiu. Aquesta temporada els Huracán hauran fet una vintena llarga de bolos, quasi tots contractats per ajuntaments. “Després de tanta trajectòria ja volem anar més còmodes i hem deixat de tocar per hotels”, comenta Miquel. Tenen un catxé mínim de 1.600 euros per actuació, que pot pujar fins als 3.000 si, a més, hi posen l’equip i contracten algun DJ o espectacle de suport. “Els músics ens hem de fer valer”, afirma. En el seu cas, no accepten tocar per menys de 300 euros per cap. “Però, en aquestes alçades, els doblers ja rai. El que prioritzam és sonar bé i gaudir i fer xalar la gent”.

Repertori d’un centenar de cançons

Els agrada dir: “Moltes persones s’han enamorat amb els nostres temes”. En especial el cèlebre Amores que se lleva el viento, la cançó que La Quinta Reserva va treure el 1974 i que és des de sempre la més emblemàtica dels Huracán. Tenen un repertori d’un centenar de cançons, però no tanquen un setlist específic per a cada concert. “Anam interpretant una o altra segons la resposta del públic”, apunta Miquel. Un fet que ha sorprès Bep Camps, un ferrerienc que a 73 anys s’ha incorporat enguany com a baixista a la banda.

“Tocam els vespres i acabam cansats. Som vells, però realment no ens hi sentim”, diu. De fet, a les revetles de festes d’aquest estiu comencen fent cançons per ballar, però, a la part final, amb el jovent ja present, anuncien que tocaran “la cançó de l’estiu” i s’arranquen “a donar canya” i a sonar l’Ave Maria, de Bisbal; el María, de Ricky Martin; el Sweet Caroline, de Neil Diamond, i Mi gran noche, de Raphael, entre d’altres; temes que aquests darrers anys s’han tornat a posar especialment de moda en diferents ambients i que els garanteixen un colofó de dalt de tot.

“Sempre hi ha gent que se’ns apropa i ens diu que sort que hi som perquè no hi ha cap grup semblant. I, de fet, crec que és així. Avui en dia els músics saben tocar molt bé i sonen millor que nosaltres. Hi ha molts grups revetlers que arrodoneixen la música dels 80 i 90, com els Fandango All Stars i els Jukebox, hi ha els Entonats que fan boleros, a Mallorca, els Géminis… però no n’hi ha cap que faci tant que toca ni que ofereixi un repertori tan ampli i divers”, explica. “Nosaltres combinam boleros amb batxata, vals, pasdobles, txa-txa-txa i èxits més pop”. Aquest estiu, per exemple, han notat un especial entusiasme entre el públic quan interpreten Un beso y una flor, de Nino Bravo i, fins i tot, han estrenat tema propi. “Es diu El turista i parteix d’una lletra divertida inventada per Bep Camps a la qual hem posat música de rumbeta. Té molt èxit”.

A escala estatal els seus referents són El Dúo Dinámico, Fórmula V, Lorenzo Santamaría i Los Diablos, “que encara actuen. Mentre hi sigui Agustín Ramírez (el cantant) al capdavant, no crec que ho deixin”, diu. Tampoc els Huracán. “Que fins quan continuarem? Ens ho passam massa bé! Fins que la salut ens deixi…”.