PalmaAmb ganes que hi hagi molta gent perquè “com més serem, més riurem”. Així arribarà aquest divendres dia 18 d’agost Joan Garriga (La Garriga, 1972) a Es Claustre amb la seva actual formació, Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic. Tres anys després de publicar el primer disc d’aquesta nova etapa, El ball i el plany, i poc després d’haver llençat un nou senzill que duu per títol Perquè, parlam amb el músic amb qui tantes vegades han ballat diferents generacions gràcies a formacions com Dusminguet i La Troba Kung-Fú.
L’estiu sembla la millor època de l’any per gaudir de les festes que són els vostres concerts, ho és?
— La veritat és que està anant molt bé tot i que fa molta calor, enguany, pot ser ens aniria bé que plogués una mica… Però no, estic content, tenim molts concerts i amb la banda actual és molt còmode viatjar i ja portem uns anys funcionant així que molt bé. Just després del confinament els concerts eren amb poc aforament i gent asseguda, i tot i que ja fa dos anys que va començar a canviar, aquest any crec que és el primer en quèja tot sembla com era abans.
Fa poc que heu tret un senzill, Perquè. Vol dir això que estau pensant en un nou àlbum o les formes de publicar música han canviat?
— Jo he crescut amb els àlbums, escoltant el discs d’altra gent i entenent-lo com una forma de difusió. Però això no significa que sempre hagi sigut així i ara, de fet, no ho és. Tinc la impressió que hi ha un decalatge entre els mitjans i certa part del públic, que espera un àlbum, i una altra part del públic i els músics, que no funcionam així. Preparar un àlbum em queda una mica lluny de com és el meu dia a dia per fer cançons, i a mi m’interessa funcionar així. De fet aquest nou senzill és una cançó que tenia de fa temps i que no va entrar al disc anterior, i jo volia acabar-la i mostrar-la… En tenc altres dins el calaix, que no sé si les acabaré o si faré un àlbum o un doble àlbum o unes memòries! (Riu) De vegades sembla que has de treure una cosa més grossa, un disc, perquè els mitjans et facin cas però mira, pot ser sóc agosarat però a mi m’agradaria treure una o dues cançons més, per setembre.
Dèieu que fer un disc no acaba d’encaixar amb així com funcionau a l’hora de fer les vostres cançons. Com és aquest funcionament?
— L’única cosa que intento és estar atent. Tenir sempre llapis, acordió o gravadora a prop, i també practicar. Quan estic practicant em canso de mi mateix i la ficció apareix per millorar el present. (Riu) Intento que sigui cosa del dia a dia, estar sempre a punt, jo no em poso ara a escriure i ara a tocar. Maquetejo bastant i guardo moltes coses al calaix, i el que intento és anar obrint-lo de tanten tant. Sí quesóc metòdic, a l’hora d’endreçar, i de vegades en trec coses que m’agraden i d’altres no.
Entre les que vos han agradat s’hi troba aquest Perquè que és una bachata, ni més ni pus, amb totes les seves lletres.
— Sí, hi ha una mica de diferència amb les dominicanes, les tradicionals, que és aquesta guitarra aflamencada, que hi dóna un toc més especial, i també l’acordió, que el vaig posar bàsciament perquè jo el toco, no perquè hi apareixin sovint. Però sí, és molt clàssica, d’estructura i de tot, i està molt influenciada, entre d’altres, per Raulin Rodríguez, que és el millor!
Amb tot això que deis hi lliga molt una frase que sovint es vincula amb la vostra música: “fusió sense confusió”. Com és possible aconseguir-la?
— A mi m’agrada molt trobar, fer arqueologia musical, em passa el mateix amb les llengües. Quan escolto una paraula, penso d’on ve, quina és la seva arrel, amb què es connecta. I amb la música em passa el mateix, cerco similituds a través de les diferències. A mi la música de carrer és la que m’ha emocionat per fer-ne, per tocar-la. La música clàssica m’agrada molt, també, però mai he pogut posar un peu a una orquestra. En canvi la de carrer sempre hi he tingut el cap. També és cert que com més coneixes les músiques o les tradicions decada lloc més difícil és que no hi hagi aquesta confusió. Quan barrejo coses hi ha molta innocència, de vegades, i no crec que sigui dolent si es fa des de respecte. Vaig anar a Menorca fa unes setmanes i els meus fills reien perquè jo intentava parlar en menorquí. Sí, pot ser fas una mica el ridícul però no hi ha altra manera que intentar-ho, sempre i quan es faci amb respecte. Veure els colors de cada indret és molt interessant, i és així com pots trobar els punts en comú. Buscar l’essència no està enemistat amb fusionar-la i trobar nous llenguatges.
Vos hi dedicau des de fa molts anys, tot i que hagi estat amb diferents formacions. Com evoluciona aquesta darrera, Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic?
— No crec que canviar de nom cada set anys hagi estat la millor idea que he tingut… (Riu) A més que no tenc gaire traça per escollir noms comercials. Dit això, són camins que triat perquè per mi eren còmodes. Amb Dusminguet hi va haver un moment en què la història es va acabar i no tenia sentit que ningú esquedàs amb el nom. Sí, tens el referent que ets “l’ex-Dusminguet”, però has de començar de zero i el que tens és el precedent, que també pot ser una pedra a la teulada. Amb La Troba Kung-Fú teníem un grup molt gran, costava defensar la música que fèiem amb tanta gent i no tenia sentit amb el que cobràvem. I com que de vegades em tocava anar sol, vaig pensar que podia ser que ja fos el moment de posar-hi el meu nom i fer-me’l del tot meu amb un projecte molt personal. De vegades encertes i d’altres no, però esper que cada cop se’ns escolti més i que agradi més. I la pròxima vegada ja veurem si em canvio de nom o de què…
Parlant de noms: què en pensau de la polèmica al voltant de com s’ha de presentar la rumba catalana per aconseguir el reconeixement de Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco? El Ministeri de Cultura proposava suprimir-ne el ‘catalana’.
— Són discussions de palau que em cauen molt lluny… Jo sento que la rumba, igual que la música que m’agrada, és un corrent, un batec que va més enllà de les etiquetes. Jo he jugat amb les etiquetes i m’ha servit d’excusa per treure cançons. Amb el temps també he entès que les etiquetes formulen el relat i és important per entendre’ns i anomenar-nos. Al principi ho veia com un motiu per jugar i rebel·lar-me i ser crític, però amb l’edat he entès que s’han de poder donar arguments que serveixin de punts cardinals. En tot cas, em sembla que l’actitud del ministeri és irrespectuosa. La rumba és una creació de famílies gitanes arrelades a Catalunya de fa segles, és la música que ha sorgit de les seves trobades, i s’ha de tenir respecte cap a això. És com si diguéssim que el flamenc ve de Madrid, que pot ser un dia ho diran. Els orígens es perden en la memòria del temps, com tot, i no importa fer un dogma de les etiquetes però sí que s’han de respectar.
