Brahms/ Donizetti

PalmaMonti-sion Pollença.- El Brahms Festival 2022 va concloure, com estava anunciat, amb una formació de luxe en el 125è aniversari del traspàs del compositor, i amb un bon mostrari del seu talent, capacitat i exigència. Primer va ser el Concert núm. 1 per a piano i Orquestra, interpretat per Magí Garcías com a solista acompanyat per les joves promeses dels Encontres Orquestrals dirigides per Bernat Quetglas. El segon va córrer a càrrec del pianista turc Can Çakmur. El tercer el varen dedicar al piano i al violoncel, una integral, amb Magí Garcias i Zuzanna Sosnowska. I per a la cloenda, com ja va succeir amb la primera edició dedicada a Beethoven, varen ser els integrants del prestigiós Cuarteto Quiroga els protagonistes. I com igualment va succeir en el final de festa beethovenià, la pluja va anunciar la seva assistència. Cosa que no m’estranya, per la senzilla raó que era un concert per no faltar-hi. L’església de Monti-sion de Pollença ens va acollir en ambdues ocasions. Tots hi vàrem guanyar. Músics i espectadors, com a mínim.

Conta Cibrán Sierra, component juntament amb Aitor Hevia, Josep Puchades i Helena Poggio del Cuarteto Quiroga, al seu llibre sobre els quartets de corda, subtitulat Laboratorio para una sociedad ilustrada, que l’editor de Brahms, Fritz Simrock, li demanava amb insistència que li enviàs quartets de corda. El compositor li va respondre que “va resultar molt laboriós per a Mozart escriure els seus sis bellíssims quartets i jo m’esforçaré per escriure’n dos prou ben fets. Els hi enviaré, però si jo fos editor no tindria gaire pressa”. Va trigar quatre anys a enviar-li el Quartet núm. 1 en Do menor i el núm. 2 en La menor Op. 51, d’un sol cop. Tan sols un altre quartet figura entre la producció de Brahms, l’Opus 67, però la llegenda parla d’una vintena que varen dormir el somni dels justos sense veure la llum. Per a una altra banda, el primer que es va estrenar va ser el número 2, mentre que dos mesos després ho va fer el que figura com a número 1. I per aquest ordre va transcorre el concert. Immaculat. El lirisme i vigor del número 2 va sorgir amb tota la seva esplendor. Precisió i delicadesa per part del grup, mentre que l’eferverscència simfònica del número 1 va tancar una vetllada en què les exigències de les composicions, sorgides a partir d’un senzill motiu, varen sonar excelses, com mereixia el lloc que va acollir el pont dels quartets que d’alguna manera enllaçaren els de Beethoven amb els de Schönberg. De propina, la versió musical de In stiller Nacht, per a una nit gens silenciosa, on els trons de fora volgueren ser part activa de la festa, com un baix continuu addicional.

Liceu.- Començà la temporada al Gran Teatre del Liceu amb un Don Pasquale de Donizetti que d’alguna manera l’agermana amb el teatre Principal a la 33a Temporada d’Òpera, quan José Martret va dirigir L’elisir d’amore i els protagonistes foren Xabier Anduaga i Sara Blanch. Aquí va ser quan el tenor va assolir els aplaudiments pel seu primer bis. Tan sols tres anys després ambdós encapçalen el repartiment a l’emblemàtic recinte. Si ells varen ser els encarregats d’interpretar Ernesto i Norina, Don Pasquale, en comptes de Carles Chausson, afectat per una faringitis, va correspondre a Alessandro Corbelli. Una comèdia bufa, que, tot i un desgavellat argument, com ha de ser en un gènere d’aquestes característiques, aguanta molt bé el pas del temps, i fins i tot encara conserva alguns –molts– trets subversius i la incorrecció política que per ventura en el seu moment no tenia. Corbelli, sobretot, no ho va tenir fàcil per fer-se sentir per dos motius, que quan s’ajunten es converteixen en tormenta perfecta. Un escenari completament obert que no ajuda a la projecció, sinó tot el contrari, i un excés de decibels per part de Josep Pons varen devaluar una funció amb molts elementes ressenyables. Estèticament, la minimalista i contemporània escenografia de Paolo Fantin i la direcció artística de Damiano Micheletto funcionen bé i amb gràcia. Per la seva banda, els dos protagonistes mostraren un potencial vocal que fa olor de glòria. Ella, impecable en la part alta i molt de color. Anduaga, poderós i amb un camí que s’eixampla sense mesura. Són joves i ja amb experiència. Desimbolts dramàticament, amb una Sara Blanch exuberant i un Corbelli que en aquest vessant va estar impecable, com també vocalment, per exemple, quan va interpretar Prendrer moglie?, el duet amb Ernesto, on va poder mostrar la naturalitat i agudesa tan característiques del personatge. El Malatesta el va interpretar Andrzej Filonczyk, també jove i més que correcte. Tot plegat, una funció de nivell amb alguns contratemps que segur milloraran a les següents funcions.