Art i guerra

El Born mostra la guerra més enllà del camp de batalla

Diferents artistes contemporanis reflexionen sobre per què els conflictes bèl·lics continuen sent omnipresents

4 min
"Cultura, another nature repaired" (2024)

BarcelonaJosé Lino Vaamonde era un arquitecte que al llarg de més de 40 anys d'exili sempre va tenir cura dels plànols d'un búnquer en forma de piràmide. Aquesta construcció del govern republicà, que havia de fer més de 70 metres de llargària, estava ideada per protegir pintures, escultures i documents de les bombes feixistes durant la Guerra Civil. "Mai es va poder arribar a construir, i el lloc on l'havien de fer era un secret. Vaamonde va autoeditar-se un llibre a Veneçuela, amb els plànols que va cuidar més que la roba, el menjar o els records", explica l'artista Fernando Sánchez Castillo (Madrid, 1970). Amb l'ajuda del llibre, Sánchez va reproduir el búnquer, a petita escala, i el va envoltar d'encanyissats i mantes esparracades com les que van fer servir els refugiats espanyols republicans que van estar tancats al camp francès d'Argelers. "És el contrast entre l'arquitectura utòpica per protegir un patrimoni artístic i l'arquitectura precària per protegir la vida", assenyala Sánchez.

Aquesta instal·lació, batejada amb el nom de Tesoro efímero (2023), és l'última peça creada per l'artista madrileny i ha estat feta expressament per a l'exposició Per què la guerra que es pot veure a El Born CCM fins al 29 de setembre. És l'última exposició comissariada per Marta Marín-Dòmine, l'exdirectora de l'equipament, i l'última abans que El Born expliqui la història del segle XVI al segle XX. L'altre comissari de l'exposició és Jordi Font, director del Memorial Democràtic. "No és una exposició lineal amb un desenllaç, sinó que és com un arxipèlag amb diferents illes. És una exposició que suggereix més dubtes que certeses, però desprèn un discurs crític. Vol servir també perquè ens puguem aturar i extreure'ns de la sobresaturació d'informació", diu Font.

A l'exposició es poden veure obres d'artistes contemporanis com Francesc Abad, Kader Attia, Isabel Banal, Bleda y Rosa, Juan Manuel Echevarría, Alfredo Jaar, Rula Halawani, Shirin Neshat i Francesc Torres. "La guerra és omnipresent i persistent. ¿Com poden deixar enrere la guerra quan genera tanta fascinació i tant de suport?", es pregunta Font.

La justícia "simbòlica"

Per què la guerra? s'obre amb un mapa que l'escultor i capità d'enginyers de la guarnició de Cardona, Francesc de Santacruz, va fer el 1718 des del seu exili vienès. El mapa evoca el setge que la ciutat va patir el 1714, i és la connexió amb les ruïnes del Born, perquè la majoria d'obres fan referència a conflictes contemporanis i les seves conseqüències. "L'art és l'últim reducte de llibertat on es pot fer justícia ni que sigui de manera simbòlica", lamenta l'artista xilè Alfredo Jaar, que exposa una obra molt crítica amb la política exterior dels Estats Units. Una de les seves peces qüestiona la foto que es va enviar la nit de l'1 de maig del 2011 amb la reacció del president Barack Obama i de Hillary Clinton quan se'ls va informar que havien matat el líder d'Al-Qaida, Ossama bin Laden. "Després es va demostrar com la fotografia s'havia fet temps després, que no era una reacció espontània. És menyspreable com tota la premsa va acceptar aquesta imatge com la veritat i ningú es va qüestionar quantes famílies havia matat l'exèrcit nord-americà aquell dia", lamenta Jaar. Una altra obra seva mostra tot de portades de la revista The Eonomist: "Van fer una portada esplèndida amb la bandera d'Ucraïna i sang que vessava; jo en vaig fer altres amb altres conflictes en què ha mort molta més gent i ningú n'ha fet cas. Les vaig enviar a l'editor de la revista, però no em va respondre mai. Ho vaig fer bàsicament per teràpia personal", assegura.  

Francesc Abad a Zeitgeist (1985) mostra, a través de soldadets que es podien comprar als quioscos per 20 cèntims fa 40 anys, com la guerra s'ha naturalitzat i ha format part dels jocs infantils. A Campos de batalla (1994-2016), Bleda y Rosa reflexionen sobre els espais on han succeït batalles en diferents moments històrics: Waterloo (1815), les Termòpiles (480 aC), Valmy (1792), Otumba (1520)... "A vegades coneixem les batalles pels llibres d'història o de text de les escoles i per la pintura propagandística, però no tenim les imatges del lloc", explica María Bleda. "Són llocs amb moltes capes. Poden semblar llocs tranquils i bucòlics i volem confrontar aquesta imatge amb el que havia passat en diferents moments històrics", reflexiona José María Rosa. 

La guerra que no hemos visto (2007-2009), de José Manuel Echavarría, aglutina tot d'obres aparentment naïfs. Les han fet guerrillers, paramilitars i soldats de l'exèrcit regular de Colòmbia que van patir diferents traumes per culpa de la violència. Si es miren de prop mostren imatges, acompanyades de textos, aterridores de violacions, repressió i mort. L'artista palestina Rula Halawani a Gates to Heaven (2013), posa el focus en murs i portes que impossibiliten que els palestins puguin moure's lliurement. 

Els artesans de Mali i el Congo són els que han tallat els sis busts de l'obra de Kader Attia. Són rostres deformats que representen soldats de la Primera Guerra Mundial, molts dels quals provinents de les colònies europees. La guerra no és tan sols un conflicte que es viu al camp de batalla, a la perifèria o als mitjans de comunicació. En una de les sales hi ha dos vídeos confrontats: en un canta un home que és aplaudit per una audiència exclusivament masculina. En l'altre canta una dona, tota vestida de negre, i sense públic. La que explica la iraniana Shirin Neshat en aquesta videoprojecció és una altra mena de guerra. 

Jordi Font i Francesc Abad davant de 'Zeitgeist' (1985).
L'obra d'Isabel Banal.
'Tesoro efímero', de Fernando Sánchez Castillo, una de les obres que es poden veure a El Born CCM.
stats