Bon concert. Bones festes

PalmaCita obligada amb el concert de Nadal que, any rere any, ofereix la Fundació Studium Aureum a la seva fidel parròquia. Tot i ser, sempre, un bon seguit de peces d’aquestes obligades característiques, Carles Ponseti furga dins el contenidor de les excel·lències fins a proposar una selecció que a més a més enriqueixi ostensiblement el bagatge de l’espectador. El del passat dissabte a l’auditori del Conservatori no va ser-ne una excepció, tot i que no hi va faltar l’adaptació del director de la no menys imperativa Sibil·la. Quatre cantaires varen ser les encarregades d‘interpretar-la, enrevoltades per la resta del cor, que intervenia com una remor amb què aconseguia un to misteriós, que, juntament amb el pal de pluja, complementava a la perfecció amb l’esotèrica blavor de la il·luminació que acompanyava el conjunt i contextualitzava la història de la pitonissa que, també, any rere any pregona el fatal vaticini.

Va ser el moment cabdal de la representació, però no menys interessant que el recull de 'Quempas' del segle XVI, que és com es coneix aquesta sèrie de nadales que canten els pastors lloant el recent nat. Nom que és l’abreviatura de Quem pastores laudavere, també el títol de la segona peça que interpretà la formació amb la percussió de Joan Campomar i els seus estris d’època com a única addicció instrumental. Va ser després d’obrir la funció amb el Daniel Prophetia, antiga nadala –ca. 1500– de compositor desconegut. Una bona manera de situar el llistó de la vetllada, ja des de la primera interpretació d’aquesta sèrie de 'Monodies i polifonies' (segles XV i XVI). Fins a sis varen ser, amb tota una sèrie de combinacions polifòniques farcides de múltiples textures i colors.

Tot just haver interpretat la peculiar versió del Cant de la Sibil·la, canvià completament de segle i de registre. Studium tornà al segle XX. Era la tercera part del concert, la qual encetaren amb Lux fulgebit, de Javier Busto i altres quatre composicions nadalenques que finalitzaren amb el Cantate domino del lituà Vytautas Miskinis, tot just després d’oferir The Lamb, de John Taverner, que no és altra que la peça que també sonà a pel·lícules tan emblemàtiques com L’arbre de la vida, de Terrence Malick o a La gran bellesa, de Paolo Sorrentino. Bon concert. Bones festes.