La tragèdia de ser “el noi més bonic del món”

BarcelonaDesprés diria que va ser un dels primers nois que va veure en el càsting, però la realitat és que Luchino Visconti es va fer un tip de viatjar per Europa a la recerca del jove Tadzio de Mort a Venècia. No calia que fos bon actor, però sí que encarnés un ideal de bellesa d'una puresa capaç de transfigurar el cor i la ment del protagonista de la novel·la de Thomas Mann. Es diu que Visconti volia Miguel Bosé per al paper però que la idea no va passar el filtre homòfob de Luis Miguel Dominguín, pare del futur cantant. L'escollit va ser, finalment, un adolescent suec, Bjorn Andrésen, d'una bellesa atemporal, somriure trencadís i una mirada tèrbola i magnètica. “De seguida vaig saber que era ell”, diria Visconti, que el va convertir en l'objecte de desig d'un Dirk Bogarde moribund i trasbalsat per l'efigie del jove efeb.

El documental El chico más bello del mundo s'obre precisament amb les imatges del càsting d'un Andrésen juvenil que es ruboritza quan Visconti li demana que es tregui la roba. Però en una demolidora el·lipsi de més de mig segle, salta al seu apartament actual, una cort de porcs lúgubre i plena de brutícia i deixalles de la qual l'actor sexagenari està a punt de ser desnonat. És el resum d'una vida maleïda per una frase repetida per Visconti durant la promoció de Mort a Venècia: “Bjorn Andrésen és el noi més bonic del món”. “És cruel dir-li això a un noi de 16 anys”, explica Andrésen des de Palma, on l'Atlàntida Mallorca Film Fest ha projectat el documental, que també es pot veure a Filmin. “No és ètic posar una càrrega com aquesta sobre un noi només per promocionar una pel·lícula, sobretot quan el noi està travessant la tempesta hormonal de la pubertat. Va ser una mica massa per a mi... Si almenys hagués dit «guapo» o «atractiu»!”

Les imatges de la roda de premsa del Festival de Canes mostren un Andrésen desorientat pels flaixos mentre Visconti presumeix davant la premsa de la bellesa del seu actor, matisant que des del rodatge havia crescut una mica i, esclar, havia perdut part del seu encant. La mateixa nit de la presentació del film, Andrésen va acabar en un club gai, on, desbordat per les mirades lascives del seu voltant, es va dedicar a beure i no recorda com va tornar a l'hotel. Va ser el començament d'un estrellat fugaç i tòxic que el va portar de gira al Japó, on van començar a subministrar-li pastilles per resistir el ritme d'actuacions: era un fenomen de masses –el pioner de la cultura idol– que gravava discos en japonès i inspirava artistes de manga com Riyoko Ikeda.

Cocaïna, dones i amics de mentida

“Si no has treballat per aconseguir el teu èxit, si és producte de l'esforç i el talent d'una altra persona, com era el meu cas, la fama crea un buit en la teva vida pel qual acabes caient –reflexiona avui dia Andrésen–. Un buit que omples amb cocaïna, dones i amics de mentida, que sona a rock'n'roll però és com un forat negre que absorbeix la teva ànima”. El costat fosc de la fama va reforçar les inseguretats pròpies d'Andrésen, que havia perdut la seva mare molt jove. Tampoc hi va ajudar que la tragèdia el tornés a colpejar i el seu fill de pocs mesos morís mentre ell dormia una borratxera al mateix llit. “El diagnòstic va ser síndrome de mort sobtada de lactant, però jo crec que va morir per falta d'amor –lamenta al documental–. Un nen no pot tenir cura d'un altre nen”.

Els directors Kristina Lindström i Kristian Petri exposen al documental la cultura de la imatge que va cosificar i deshumanitzar un noi de 16 anys mentre revelen capes de la personalitat i febleses d'Andrésen, des dels seus problemes amb l'alcohol i la depressió al neguit de no haver conegut mai la identitat del seu pare. Avui, amb 67 anys, s'ha reconciliat amb Mort a Venècia i amb la banda sonora de Mahler, que va estar “molts anys sense poder escoltar per culpa de la pel·lícula”. També amb la interpretació: actua regularment en televisió i cinema, fins i tot en projectes internacionals com l'aclamada Midsommar (“va ser un somni fet realitat, sempre havia volgut fer una pel·lícula de terror”). El que no ha canviat és la seva opinió sobre una de les sentències de Visconti, que afirmava que “la bellesa absoluta és la mort”. “Collonades”, respon Andrésen amb contundència. “Sona molt profund i intel·lectual dir que la bellesa absoluta és la mort, però la bellesa no és això, la bellesa és bellesa. I en ella no hi veus la mort, hi veus la vida”.