Trui.- Dijous al Trui, el nou cau de la Simfònica, i divendres a Manacor, a l’Auditori, l’Orquestra Simfònica Illes Balears donà el sus a la nova temporada i ho va fer, com no podia ser d’altra manera, celebrant el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, encara que sigui a correcuita i abans que s’escapi el 2020 entre PCR, confinaments i l’evidència que els polítics són molt prescindibles. Des d’aquest primer concert inaugural i fins a mitjan desembre podrem escoltar set de les nou simfonies amb les quals el compositor va traspassar el llindar de la immortalitat. També és cert que Beethoven no té obres menors i en són una bona prova, entre moltes d’altres, els cinc concerts per a piano i orquestra que Gerhard Oppitz acompanyat per la Simfònica, sota la batuta de Pablo Mielgo, interpretaren en dues tongades. La primera, amb els tres primers a Ciutat, i la segona, els dos darrers, a Manacor. Va explicar Mielgo que el primer projecte era, abans de la covid, que el pianista i l’orquestra interpretessin els cinc concerts d’una tirada, com una vetlada operística. Les circumstàncies han obligat a dissenyar aquest nou format, una mica menys definitori, però igualment interessant, per veure, escoltar i gaudir la trajectòria dins aquest gènere, com una mena d’antologia que va dibuixant l’evolució i el mapa vital i musical del geni per excel·lència.
Mielgo i Oppitz han triat l’opció d’interpretar-los no de manera numerària, sinó cronològica. Per això iniciaren el primer assalt amb el Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Si bemoll major, del qual Beethoven, quan el va oferir a un editor, li va escriure “que no es troba entre el millor que he compost”, Déu n’hi do! Segurament perquè el músic sabia quines eren les fonts, perquè, ens agradi o no, sempre hi ha fonts. Cert que, tot i que els experts el consideren desajustat pels canvis de tonalitat, una mica fora de control pel pur afany d’aconseguir un plus d’originalitat per marcar distàncies dels seus “progenitors”, ja el primer moviment es pot qualificar de majestuós, mentre que la resta, amb el pas dels anys, incontestable. A continuació, Oppitz i l’orquestra atacaren el Concert núm. 1 en Do major, el que d’alguna manera anticipava Liszt i del qual brolla versatilitat, amb un segon moviment delicat i introspectiu, ja tot plegat molt més sòlid pel que fa al conjunt. El virtuosisme al servei de l’expressió i el sentiment varen quedar encara més palesos amb el Concert núm. 3 en Do menor, no sense tenir en compte la primmirada i exquisida interpretació que en va fer Oppitz. Una lectura absolutament acurada i deliciosa, com va dir que havia de ser el director d’orquestra Hans Schmidt-Isserstedt, “fluida, però no gaire”. Els aplaudiments, amb el públic dret, varen deixar constància del gran nivell d’una funció que tan sols es pot qualificar d’esdeveniment.
Manacor.- Repetició de la jugada pel que fa a l’èxit i la qualitat en aquest segon assalt als cinc concerts de Beethoven. Després de fruir dels tres primers, un segon plat, amb el quart i el cinquè, potser fins i tot més exquisit, encara que sigui molt difícil fer una valoració ni tan sols aproximada de l’obra de qui ja és regla, norma i precepte. El primer moviment, el que va obrir la vetlada, un allegro moderato del Concert núm. 4 en Sol major, descriu a la perfecció com el compositor utilitza el virtuosisme al servei de l’expressió, no sense alguna “estrafolària” originalitat per posar a prova l’academicisme dels seus predecessors i que l’autor senyala amb sorna damunt la partitura autògrafa, “cadenza ma senza cadere”. Un aneu amb compte que no és convencional ni conegut i podeu caure o, com diu Brendel, una cadència capaç de “Tirar per la borda gairebé tots els clàssics principis organitzatius”. I a partir d’aquí, més festa amb la rúbrica més luxosa, el Concert núm. 5 en Mi bemoll Major, l’ Emperador, que ho és i ho va tornar a ser.
