Beethoven a les mans de la sacerdotessa Anne-Sophie Mutter

Anne-Sophie Mutter i l'Orquestra Camera Musicae.

Palau de la Música. 2 de juny del 2021

Al llarg d’una vetllada musical, les sensacions i els sentiments poden variar, metamorfosar-se o fins i tot –tot i que més rarament– romandre inalterats. El més difícil, però, és que aquestes sensacions siguin radicalment diferents després d’haver escoltat dues peces a càrrec dels mateixos intèrprets i a mans del mateix director.

Concretem: no van tenir res a veure, dimecres a la nit, el concert per a violí de Beethoven a la primera part i la tercera simfonia Heroica a la segona. En tots dos casos, Tomàs Grau dirigia l’Orquestra Camera Musicae (OCM). Però quina era la gran diferència entre la primera i la segona part? Sens dubte, la presència d’Anne-Sophie Mutter al servei del concert. La diva del violí continua sent una de les millors solistes del moment, més enllà de la tècnica immaculada que aplica a l’instrument de corda. És una sacerdotessa que proclama grans veritats contingudes en una peça de contrastos com el concert beethovenià. I una digna hereva de la gran escola centreeuropea del violí. Deixant de banda un virtuosisme al qual ara seria redundant apel·lar, la sensibilitat i l’emoció que va saber impregnar van contagiar un Palau que, dret, va ovacionar llargament la violinista alemanya. És cert que moviments com el segon van patir excés de sucre, però això és marca de la casa i de l’escola Karajan, i és bonic recordar maneres de fer música que ara potser ja no es porten. En tot cas, va ser una primera part memorable.

Al llarg del concert, l’OCM va sonar prou bé, amb uns músics que semblaven escoltar i voler dialogar amb Mutter. Tomàs Grau no hi va posar gaire imaginació, però la cosa va fluir. Ara bé, la segona part va patir una important davallada emocional, amb una anodina lectura de l’Heroica, amb temps excessivament lents –per exemple el segon moviment–, amb un scherzo sense gràcia i amb un final de poc impacte. Llàstima, perquè davant dels faristols hi ha bons elements. I si bé Grau ens ha agradat en alguna altra ocasió, aquí es va quedar a mig camí. Potser és que el record de Mutter era massa recent per, després d’un plat suculent com el concert, endrapar el banquet que suposa l’Heroica. Però un sempre té ganes de Beethoven i aquest cop vam sortir del Palau molt parcialment saciats. Llàstima.