Setzena edició del Teatre de Barra, no sense empentes i molts rodolons, com gairebé tot el que aconsegueix arribar al públic en plena segona onada pandèmica i sense saber cap on ens hem de girar. A la reducció del públic hi hem d’afegir la reducció de les obres en cartell. Quan normalment eren cinc, ara són quatre les seleccionades en aquesta segona temporada de l’edició dedicada a les sèries de televisió. Les agraciades en la translació de la tele a la barra han estat La dimensió desconeguda, Dexter, Los Soprano i Lucifer. Potser és casualitat, però per a l’ocasió cap de les més mediàtiques, aquestes de les que qui més qui menys té alguna notícia, no ha trobat el seu lloc als bars teatrals de Blanquerna. La més coneguda potser sigui Los Soprano, un dels grans detonants de la moda capitular dels darrers temps. Escrita per Manel I. Serrano, dirigida per Bernat Molina i interpretada per Marian Vilalta i Joan Manel Vadell, en els papers de doctora Melfi i Tony Soprano, respectivament, on es proposa un canvi de rol entre ambdós protagonistes, un joc de qui és què o qui és qui. Ocurrent, divertit i intens, circumstància de la qual no són aliens ni Molina ni els dos protagonistes, que broden els seus personatges i converteixen la peça en molt creïble i molt recognoscible.
Lucifer és una sèrie que va assolir en primera instància tres temporades i, quan ja pareixia esgotada, una de les grans plataformes li va donar una segona oportunitat i fins ara. Original d’Alfonso Morillas, dirigida per Àlex Tejedor amb Laura Andújar i Josep Mercadal com a protagonistes. Crec que no hi podia haver millor intèrpret per encarnar l’àngel caigut de Mercadal. Dona a un text farcit de gracioses referències, potser massa, el to adient perquè no semblin barroeres. No farem espòiler perquè en aquest cas el gir argumental és el tirabuixó que dona sentit a la història. Bona feina, per descomptat, de Tejedor i una rèplica excel·lent per part de Laura Andújar.
Al dibuix que fa Albert Melich, com a director i protagonista, de Dexter, un assassí en sèrie per tradició familiar, tampoc no li manca gràcia, la que li ha donat la seva autora, Eva Moreno. Amb els elements identificatius del personatge aconsegueix una enginyosa i divertida paròdia que funciona des del primer moment que obre la boca el protagonista que dona nom a la sèrie. Núria Fiol, la cambrera, comença una mica innecessàriament sobreactuada, per anar trobant el punt antagònic a mesura que transcorre la peça.
Twilight Zone és el nom original d’una sèrie que sembla que amb intermitències sempre té un afortunat retorn. A la dècada dels seixanta va néixer a la pantalla petita, la rescataren Joen Dante, Steven Spielberg, John Landis i George Miller, que la portaren al cinema i, poc després, naturalment, va tornar als seus orígens. Pedro Orell i Aina Compte són els protagonistes d’aquesta història de terror fantàstic, La dimensió desconeguda, dirigida per Ivo Erasmo i original d’Irene Niubó, que sobre el paper pintava d’allò més bé. També és cert que trobar l’atmosfera idònia per sembrar de pànic el local no resultava una tasca senzilla, i si a sobre hi afegim la incorporació d’efectes especials, la cosa es complica. A Pedro Orell li manca in crescendo, el que no necessita Aina Compte, clavada, encara que resulti insuficient per assolir la dimensió imprescindible.
Manacor.- Un dia qualsevol, dins la fira, escrita i dirigida per Oriol Tarrasson, interpretada per Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer i Quimet Pla, de la companyia Les Antonietes. La història té lloc a un geriàtric, una ubicació prou complicada com per situar-hi l’acció d’una comèdia, un habitacle on fan niu la tragèdia i el drama, on les mirades perdudes mai no es creuen i on la tristesa es pot olorar, entre la tendresa, caritat i misericòrdia dels familiars, cuidadors i sanitaris. El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible, deia el torero.
