Bruce Springsteen renova el seu mandat a Barcelona

BarcelonaBruce Springsteen no va conquerir Barcelona ahir, perquè ja ho va fer el 1981, al Palau d’Esports. Ahir, a l’Estadi Olímpic, Springsteen es va limitar –i no és poca cosa– a refermar el seu regnat com l’artista internacional amb una connexió més intensa i viva amb el públic barceloní. El concert va ser un nou capítol d’una història d’amor de més de quatre dècades que ha viscut moments històrics com el retrobament amb la E Street Band del 1999 al Sant Jordi, íntims com els dos concerts al Tívoli o emocionants com el d’ahir, enèsima demostració de poder i carisma.

Començar un concert amb No surrender, com va fer ahir Springsteen després de la salutació prescriptiva (“Hola, Barcelona! Hola, Catalunya!”), és tota una declaració d’intencions. Springsteen la va escriure el 1983, amb 34 anys, quan la necessitat de mantenir viu l’esperit i els ideals que es forgen en la joventut no era un problema apressant. Va estar a punt de deixar-la fora del disc Born in the USA, però Steve Van Zandt el va fer recapacitar en l’últim moment. I és ara, quatre dècades després, als 73 anys, quan “el foc del cor s’apaga”, que Springsteen reconeix la importància de la cançó, i com de bé expressa la comunió entre els músics i amb el públic que es genera en un concert com el d’ahir. “Estic preparat per rejovenir un altre cop”, cantava ahir, i també els més 55.000 espectadors que van enfilar Montjuïc amunt per renovar una promesa i la fe en el rock’n’roll.

Subtítols en català

Oficialment no hi havia cap disc a presentar, però Springsteen va deixar caure ben aviat Ghosts i Letter to you, del seu últim àlbum amb cançons originals, que no va poder presentar en directe per culpa de la pandèmia. No necessita promocionar-les, però sí fer dialogar les cançons que va escriure fa 40 o 50 anys amb les que parlen dels seus neguits actuals: la mortalitat, les absències dels amics... Que Springsteen es vol fer entendre queda clar en el gest de subtitular en les pantalles al català la lletra de Letter to you, precisament la seva cançó d’homenatge als seus fans i a la relació que han construït al llarg dels anys.

El concert d’ahir, doncs, va donar forma a un relat peculiar en què es barregen celebracions jovials (Out in the street), cròniques amargues (The promised land) i reflexions crepusculars com Last man standing, on van tornar els subtítols (amb sincronització molt millorable) per acompanyar la presentació que va fer Springsteen de la cançó sobre el seu amic George Theiss, amb qui va formar el seu primer grup, The Castiles, i que va morir el 2018, una circumstància que va deixar Springsteen com a últim supervivent del grup. Interpretar el tema sol a l’escenari amb la seva guitarra va donar forma i sentit a un dels moments de la nit, rematat per un Backstreets vibrant i sentit.

Si fa set anys, al Camp Nou, Springsteen es va haver de barallar amb una sonorització infernal que va massacrar els matisos de la música, el so d’ahir va ser prou decent: potent però no aclaparador (tot i que es va poder sentir fins i tot a l'Eixample dret, poca broma), sense gaire espai per a matisos però amb dinàmica i claredat. Suficient per apreciar la grandesa d’una monumental E Street Band al complet, amb un Steve Van Zandt cada vegada més pirata i consigliere, uns Nils Lofgreen, Garry Tallent, Max Weinberg, Roy Bittan, Jake Clemons, Charles Giordano i Patti Scialfa més que sòlids en el seu paper, el dels secundaris més protagonistes del rock. Va quedar palès en dues de les peces del repertori més complicades de traslladar al directe, la tensa i abrasiva Candy’s room, que va sonar com un tro, i una Kitty’s back de més de 10 minuts i plena de giragonses jazzy que, tot i que ja no té aquell swing esbojarrat i imprevisible de la E Street Band dels primers anys, va aguantar el tipus amb nota.

El Bruce Springsteen del 2023 ja no estira els concerts fins a les tres hores i mitja, o quatre si la nit és màgica. Ja no hi ha corredisses amunt i avall ni salts eufòrics, però juga amb el públic, dialoga amb la banda i concentra les seves energies en la interpretació. Canta amb l’energia i saviesa de qui sap que el temps s’acaba i que les forces no són eternes però igualment surt amb tota la munició, deixant-se la veu des del primer minut (i pagant-ho més endavant). Ho van comprovar des d’una carpa a la dreta de l’escenari Barack Obama i Steven Spielberg, espectadors privilegiats que van observar in situ i de prop com se les gasta el públic català en les seves cites springsteenianes.

Festa amb Michelle Obama

El repertori no es va allunyar gaire del que la banda venia interpretant als concerts de la gira americana, amb algunes novetats com ara l’expansiu Mary’s place, l’innecessari Human touch i el vell tema folk Pay me my money. Però els moments àlgids del concert, no ens enganyem, van ser els viatges a l’etapa imperial de la seva discografia, des del Prove it all night esmolat que va caure quasi al principi del xou fins a la repesca obligada del Because the night cedit a Patti Smith o els apoteòsics Badlands i Thunder road que van tancar el concert abans de la tanda de bisos, entre convulsions d’un públic que no se’n sabia avenir del que veia. I sense gairebé descans, som-hi un altre cop: un Born in the USA a boca de canó, enllaçat amb Born to run, que mig segle després de ser escrita continua sent la millor cançó possible per tocar en un estadi. I encara més: un Glory days tan festiu que Michelle Obama i Kate Capshaw (la dona de Spielberg) van apuntar-se a la festa per fer els cors i ballar amb Patti Scialfa, un Bobbie Jean pletòric de forces... Quanta felicitat hi cap, en un grapat de cançons.

La traca final la van completar el Dancing in the dark més potent que ha sonat a Barcelona i un Tenth avenue freeze-out pensat per presentar tota la banda (Michelle Obama inclosa). La sensació era que Springsteen no es guardava una sola carta a la baralla, potser perquè sap que és difícil que una banda com la E Street Band segueixi fent maratons com la d'ahir (gairebé tres hores de concert) i que aquesta no és només una gira, sinó un comiat, com el de Bruce Springsteen a la seva banda abans d'interpretar tot sol l'última i definitiva cançó del concert, I'll see you in my dreams, amb la qual tots vam marxar a casa per somiar amb més concerts del Boss i la E Street Band.