PalmaEsglésia de Monti-sion.- El títol del llibre que Bàrbara Duran Bordoy acaba de publicar és Joan Company i Florit. Mestre de cor, mestre amb el cor, molt eloqüent, però no menys que el seu llinatge, “Company”, que ho explica tot de manera precisa i concisa, per això forma part del titular d’aquest paper, o d’aquesta pantalla, la qual s’honora de poder-ho lluir. Després de més de quaranta anys creixent de manera immillorable amb la Coral de la Universitat i aquest de téntol, que s’ha trencat amb un concert a l’església de Monti-sion de Ciutat, com agraïment de l’agrupació a la congregació que ha manllevat les seves instal·lacions perquè poguessin assajar, és clar que Company i la seva troupe no necessiten presentació ni un llistat de mèrits. Tan sols llegir qualsevol dels seus programes ja és suficient per a esbrinar valors i vàlues. Aquest primer i únic concert amb públic de la temporada, que completa uns altres dos que es varen enregistrar, no n’és una excepció. Eclèctic va ser l’adjectiu que Company va utilitzar per definir-lo en la presentació, com si fos una excepció, però val a dir que un bon nombre de concerts que ha interpretat la Coral, també ho són, i molt.
El que ens ocupa comença el segle XVI i acaba amb dos nadons, dues estrenes, que tan sols per aquesta circumstància potser ben bé mereixen un reconeixement una mica més intens que la resta. La primera va ser un poderós i intens Dulce solum natalis patrie, de César Reda Gutiérrez, amb lletra del Còdex Carmina Burana i l’adient Cançó d’amic, amb música de Josu Elberdin i lletra de Teodor Suau, tots tres presents a la funció. Tan presents que, a més de saludar en els aplaudiments, Josu Elberdin va manllevar la batuta al mestre i va dirigir una de le seves composicions, Ubi caritas, com si es tractés d’una jam coral. I com a qualsevol festa que protagonitza la Coral és clar que finalitzaren amb el seu himne, l’Aubada de Tortell en la versió de Joan M. Thomàs.
Deixar-ho així seria del tot injust, com per exemple no citar que hi va haver música de Lauridsen, de Fauré, una preciosa Ave Maria de Javier Fajardo o de Parera Fons, que no cal destacar perquè la qualitat ve de mena, tot i les limitacions emmascarades. Però Ihr habt nun Traurigkeit, del Rèquiem alemany, de Brahms, interpretat per Irene Gili com a solista, o Lo pi de Formentor, en la versió de Maria del Mar Bonet, interpretada per Inès Mas, o el Pacem de Lee Dengler, amb l’oboè de Margalida Ramis al capdavant o el piano de Jesús López, o... És clar que eclèctic també queda curt.
Teatre Principal.- Escriure una crítica o un comentari d’una obra que no t’ha agradat, molt o poc, sempre és difícil. Cercar eufemismes que deixin llegir entre línies sempre fa que l’afany de no ferir susceptibilitats mai sigui amb un mínim de fidelitat el que volies comentar. Per això sempre es diu que el més fàcil és escriure sobre alguna peça quan t’ha agradat, perquè mai no quedes curt en la carretada d’adjectius que vas amollant a cada frase, a cada secció que més o menys intentes conceptuar. És més, no cal abraçar-les totes. El més important és mostrar entusiasme i intentar encomanar-lo. Almanco és el que sempre havia pensat i així m’havia succeït fins ara. La novetat, després de quaranta anys omplint papers, és sortir d’un espectacle, començar a pensar i a cada adjectiu decidir que era poca cosa i que no s’arregla amb un adverbi, que res del que se m’acudia no era suficient, que no reflectia prou bé allò que pretenia explicar. Per una altra banda, quan del que es tracta és d’esbrinar els diferents components de la funció, passa dos reials del mateix. El text, majúscul; la posada en escena i la seva connivència amb la història, impecable; el dibuix dels personatges i la seva interpretació... no tinc suficients superlatius.
Tot això em va passar tot just sortir de veure, quedar noquejat i gaudir, com poques vegades, de Paradís, una peça original de Sergio Baos, dirigida per Xavi Núñez i interpretada pel mateix Baos. Són quatre els personatges als quals dona vida, i mai més ben dit, l’actor/autor. Fills de la realitat que ens envolta, sorgits del dia a dia, com ho farien si avui poguéssim ajuntar-los en un, Scola, Monicelli, de Sica i Fellini amb unes gotes de Tarantino, sobretot en alguns moments, que, tot i no ser gens còmics, tenen molta gràcia i t’arrabassen una rialla que no pots evitar. Històries de supervivència, les de quatre personatges que són víctimes de la seva circumstància, la que no han triat ni surt als prospectes de propaganda turística. No estan ben dibuixats, per la senzilla raó que no estan dibuixats. Són reals i van i venen de cada situació des de la seva perspectiva, dins un embolic de temps i espai que per una altra banda, en un exercici de funambulisme dramàtic, queda perfectament explicat i delimitat. No és que contin la història, la viuen. Són ells, amb tan sols un minúscul canvi de veu, amb el que Baos va d’un a l’altre, i ho converteix tot plegat en una interpretació estratosfèrica, de les que tan sols poden sorgir des de la veritat. Ítem més, diuen. La il·luminació, precisa, eficaç. La direcció, impecable en fluïdesa... Podria continuar, però sempre quedaré curt. Millor vagin a veure-la. No és bona, ni molt bona. És millor.
