Un ballo de molts colors. I?

PalmaJacopo Spirei ha estat l’encarregat de posar a sobre dels escenaris la versió d’Un ballo in maschera, que Graham Vick no va poder veure estrenada a causa de la seva mort. El cartell anunciador resulta una mica provocatiu, amb tot un seguit d’homes vestits de dona i executant moviments una mica sinuosos. En realitat no deixa de ser res més que el paper per embolicar “el més melodramàtic dels melodrames”, que era com Gabriele d’Annuncio qualificava la composició de Giuseppe Verdi, amb llibret d’Antonio Somma, el primer que va tirar la tovallola amb l’adaptació del Rei Lear, i que va donar pas a la translació musical de l’obra d’Eugéne Scribe, Gustave IIIm ou le bal masquè. Tothom ja sap la història que va propiciar que el rei de Suècia es convertís en el governador de Boston.

En el fons, i a la superfície, el que li agradava al compositor era aquest punt tràgic de la història, de les traïcions, de la venjança, de l’amor pur i prohibit, del penediment. Elements argumentals que conformen l’estructura narrativa d’una de les òperes més completes i rodones de Verdi, que no és poca cosa. Tornant a l’entorn provocatiu, dir que no passava d’aquí i que ni tan sols propicia una lectura més alambinada sobre una possible història d’amor de Renato cap al seu amic i governador, el compte Ricard, ja conreada. Vick ni tan sols hi fica una petita cullerada. Encara més, llevat d’aquesta circumstància contextual, més estètica que una altra cosa, la història transcorr dins els cànons més tradicionals i amb total i absoluta fluïdesa, mentre que, per un altre costat, dona facilitats als protagonistes per desenvolupar la seva tasca sense cap entrebanc. Gratuït? Potser. I?

El segon repartiment l’encapçala Arturo Chacón Cruz, que tot i l’esforç interpretatiu i vocal li va mancar una mica de volum respecte de la resta de protagonistes. Saioa Hernández, per la seva banda, com a Amèlia, va lluir i brillar de valent des del Ma dall’arido stelo divulsa fins al quartet final amb el cor, Ella è pura. Ernesto Petti fou un Renato sòlid, de veu rotunda i molt adequada a les necessitats del personatge. I com a colofó dels quatre en qüestió, Sara Blanch va exhibir de bell nou les seves virtuts, que no són poques. Okka von der Damerau va fer una Ulrica molt més que correcta. El cor situat a dalt d’un semicercle que envoltava l’escenari va arrodonir la funció, no sense l’ajut d’un Riccardo Frizza, que amb l’orquestra del Liceu, aportà consistència a la tragèdia i més color al que ja venia de la fàbrica de Graham Vick.