Cultura 14/07/2018

Fa 50 anys Jimi Hendrix inaugurà el Sgt.Peppers

Fou el 15 de juliol de 1968 a la plaça Gomila de Palma. La banda va tocar el que fou el seu únic concert a Espanya davant un públic entregat i el desconcert de la premsa

María José Ribas
6 min
Diferents imatges d’arxiu de la visita de Jimi Hendrix a Mallorca, avui fa cinquanta anys, per a la inauguració d’un local a la plaça Gomila de Palma. La seva actuació fou l’única que va fer a tot l’Estat.

Era un 15 de juliol de l’any 1968. Tal dia ara fa cinquanta anys, Jimi Hendrix inaugurà el local Sgt. Peppers de Gomila (Palma) en l’únic concert que va fer a Espanya i dels pocs d’Europa. El músic va mostrar el seu talent davant un públic majoritàriament internacional: unes 700 persones que varen pagar l’entrada, que costava 300 pessetes d’aquell moment, que devia ser la meitat del sou d’un treballador mallorquí mitjà; l’entrada normal del local rondava les 75 pessetes. L’espectacle acabà amb amb el mànec de la guitarra Fender Stratocaster de Hendrix trencant el sostre de l’establiment en el transcurs de la cançó Purple Haze, un final apoteòsic que va fer enrere uns seriosos promotors asseguts entre el públic, els quals decidiren cancel·lar el concert que l’endemà la banda tenia programat a Madrid.

Hendrix ja s’havia consagrat com un dels millors guitarristes del món amb la banda The Jimi Hendrix Experience, formada per Noel Redding al baix i Mitch Mitchel a la bateria. En canvi, no tan sols no varen percebre el seu catxet habitual, que rondava el mig milió de pessetes, sinó que actuà de franc.

Els propietaris del Sgt. Peppers eren Mike Jeffery i Chas Chandler, alhora mànagers de Hendrix. Per aquest motiu coincidiren a inaugurar la sala amb la seva màxima atracció: “Per promocionar Sgt. Peppers, Jimi Hendrix, ja que les seves imatges en el festival de Monterrey havien fet la volta al món”, afirmà dècades després un periodista local.

Va tenir lloc pocs dies després de l’ajornament del festival Música 68, un fallit macrofestival anomenat primer First World Festival of Jazz and Popular Music. Al Música 68 havien de participar Donovan, Scott McKenzie, The Byrds, The Animals, Françoise Hardy, Tom Jones, Ray Charles, Ella Fitzgerald i Charles Aznavour, entre d’altres noms d’àmbit internacional. Va ser el moment de confirmar que The Jimi Hendrix Experience vindria a Mallorca per inaugurar la nova discoteca.

El Sgt. Peppers

Baixant les escales de la plaça Mediterrani, a l’edifici Neptuno, s’hi trobava el Sgt. Peppers, un nou concepte de sala que Chandler i Jeffery compraren amb l’empresari mallorquí Josep Maria Forteza: equipada amb innovacions úniques aleshores, efectes lumínics que oscil·laven de forma calidoscòpica amb el so, bombolles de sabó, confeti, boira artificial, una moderníssima decoració a càrrec del dissenyador anglès Stuart Offord, un aforament superior a la mitjana (400-500 persones) i un nom que feia referència directa al vuitè àlbum de The Beatles, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, del 1967.

“Un equip dels Estats Units s’ha encarregat del muntatge sonor. Tenim la sala dividida en vuit sectors. Cada sector pot ser controlat independentment. El sistema d’altaveus de pista és professional, fins al punt d’utilitzar els mateixos que s’empren en les gravadores per a la producció discogràfica”, afirmava en una entrevista Forteza.

Paco Luis Muñoz-Delgado, el director següent, va afirmar que l’Ajuntament de Palma “va portar al món nacional del seu braç una nova era: l’època psicodèlica”.

El concert

La nit del 15 de juliol del 68, el Sgt. Peppers obria oficialment les portes amb el concert de Jimi Hendrix. Llorenç Santamaria, el vocalista dels Z-66, explica que ells l’inauguraren “com a grup diguem-ne resident. Hendrix va venir a fer la inauguració oficial vuit o nou dies després que nosaltres l’haguéssim obert. Aquell dia va tocar només ell”.

Un dels assistents al concert de Hendrix fou Vicenç Ribas, qui en aquell moment sortia amb una americana de Califòrnia que xerrava perfectament espanyol, perquè havia estat diversos anys a Sud-amèrica acompanyant la parella d’un petrolier a Veneçuela. “En aquell temps el petrolier treballava als Emirats Àrabs, la seva parella i acompanyant vivien a Mallorca, ell venia a l’illa cada tres setmanes i es feia càrrec de totes les despeses, entre les quals la de l’entrada del concert de Hendrix per mon pare i les dues al·lotes”. Entre el públic, hi havia alguns mallorquins i molta gent de fora, perquè el mallorquí d’a peu que anava a la discoteca cada setmana no s’ho podia permetre”.

Segons Ribas, el concert va ser espectacular. “Hendrix era una figura, un espectacle amb la guitarra, no era el típic rock al qual estàvem acostumats, a Mallorca no hi havia gaire gent familiaritzada a escoltar aquell tipus de música”. Només en algunes botigues illenques s’havia distribuït el senzill Hey Joe.

“Tampoc la premsa local d’aquell moment se n’entenia gaire; els titulars deien que havia baixat l’infern”, recorda. El primer pic que va aparèixer el nom de Hendrix en la premsa local va ser gràcies a la ressenya que feia Miquel Vives al diari Baleares : “Les referències que ens han arribat de Jimi Hendrix ens donen fe que es tracta d’un excepcional guitarrista excitant i que toca amb ambdues mans, amb les dents, fins i tot. Es tracta d’un virtuós (...) Es tracta d’una cosa excepcional”.

Però en general les crítiques publicades del seu concert varen ser ferotges. És el cas de la crònica de Josep Maria Barceló i Xim Rada, titulada “Jimi Hendrix: ¡Bum! ¡Crack!” , que deia: “Jimi va començar la seva actuació -extravagàncies en la manera de vestir i de pentinar a part- presumint del seu màgic domini sobre la guitarra elèctrica, però a mesura que la seva actuació consumia minuts, l’electrònica va dominar l’ambient i va fer tremolar les parets del Sgt. Peppers... Va ser espantós. Certament de por. (...) Insuportable”.

O la crítica de Miquel Vives: “ell va pujar a l’escenari amb l’objectiu de vacil·lar el públic i no de demostrar-li que bon guitarrista que era. Venga a tocar amb les dents! Venga a tocar amb la guitarra darrere el clotell! Venga a fer posturetes i tomar el sòtil! Estava polissó i es notava que no es prenia aquella actuació seriosament.”

El locutor Miguel Soler, en la seva secció musical d’ Última Hora, escrivia: “Cal ser molt experts per fer tot això. Encara que ‘això’, en molts moments, no tingui res a veure amb la música. Malgrat tot, amics, convinguem que quan vulguin Jimi Hendrix i els seus companys poden demostrar que són extraordinaris músics (…) Veure Jimi Hendrix Experience és una experiència que no ens hauria agradat perdre’ns. La propera vegada esperam ‘sentir’ una mica més de música. Només és qüestió que ells ho vulguin”.

L’única crònica que qualificà l’espectacle de manera positiva la va signar Keith Altham, enviat per cobrir l’esdeveniment per al setmanari musical anglès New Musical Express: “Mitch sembla tocar cent bateries amb una dotzena de mans i peus, mentre que Noel condueix el seu baix a través de la tempesta elèctrica de la seva dreta provocada per l’Odin de la guitarra. A mitjan camí entre l’estatisme, agitant-se, gemegant i els gests eròtics, el Príncep Negre murmura entre els amplificadors i finalment arriba al que ell anomena ‘el nostre himne nacional’, Wild Thing, que ho envolta tot i tothom”.

Final feliç

Poques cançons, molta distorsió i una guitarra que va fer caure el sostre. Sandro Fantini, part de la directiva del Sgt. Peppers, s’encarrega de desmentir-ho: “No va ser una acció en absolut intencionada. Allò que va passar era que el sòtil que hi havia damunt de l’escenari era baix. Ell feia filigranes amb la guitarra, al final de l’actuació, i en un moment determinat va aixecar-la i, accidentalment, va pegar contra el sòtil, que era de guix”.

Llorenç Santamaria, també present, rememora aquell moment amb les paraules següents: “Record que va coincidir amb el principi de Purple Haze. Va aixecar la guitarra i... bum! I en aquell moment va caure el sòtil! Això, per nosaltres, era una cosa extraordinària”.

La banda s’allotjà a

Cas Català

Després del seu pas pel Woburn Music Festival de Bedshire, Anglaterra, Noel Reading i Mitch Mitchell, els altres dos integrants de Sgt. Peppers, varen arribar uns dies abans del concert a Mallorca. En una casa gran situada entre Cas Català i Portals Nous, varen començar a preparar el seu repertori amb grups locals, com Los Bravos, Mauri’s Set i Z-66, i feren alguna sonada jam session damunt l’escenari de Haima, a Cala Major, que era també propietat de Chas Chandler.

Jimi Hendrix arribà a l’aeroport de Son Sant Joan el matí del diumenge 14 de juliol de 1968 acompanyat per Jeffery i un estol de groupies. L’estrella, tot i allotjar-se en una suite de l’hotel Victòria de Palma, va freqüentar el casal de Cas Català per realitzar els assajos amb els seus companys.

stats