CINEMA TEATRE

Un ‘amour fou’ en temps de Guerra Freda

Pawel Pawlikowski, director d’‘Ida’, ficciona la relació dels seus pares en l’extraordinària ‘Cold war’

Els protagonistes de Cold war tenen una relació tan apassionada, complicada i tràgica com acostumen a ser totes les històries d’amor en temps de guerra, fins i tot si és una guerra freda. Només cal pensar en Doctor Jivago i Casablanca, històries d’amants separats pel corrent de la història o d’amors sacsejats per les convulsions de l’època. Per això sorprèn que la nova pel·lícula del polonès Pawel Pawlikowski, que avui arriba als cinemes, estigui inspirada en la vida dels seus propis pares. “La mecànica de la relació és similar, però no exactament igual -explicava el director fa uns dies a Sant Sebastià-. La història dels meus pares abasta 40 anys i va ser molt més caòtica i complicada”.

¿Més caòtica que la relació plena de traïcions, retrobaments i separacions dels protagonistes de Cold war, un musicòleg i pianista polonès i la camperola disposada a fer el que calgui per fugir de la misèria? ¿Més complicada que una història que comença a la Polònia comunista i passa pel Berlín dividit i el París bohemi per creuar un altre cop el Teló d’Acer? “Així és -assegura-. Els meus pares es van enamorar als 17 anys i es van separar, després es van casar i es van divorciar. Van fugir de Polònia cadascú pel seu costat i es van casar amb altres persones, però es van retrobar i van abandonar les respectives parelles per estar junts. Després es van separar altre cop però al final van tornar a estar junts fins que van morir. La seva història forma part de mi i sabia que algun dia hauria d’explicar-la. Però era més fàcil de fer convertint-los en personatges ficticis”.

Folklore polonès i rock’n’roll

El resultat és una de les pel·lícules més emocionants de l’any, una epopeia romàntica d’alt voltatge que en l’últim Festival de Canes va guanyar el premi al millor director i va confirmar la bona ratxa de Pawlikowski després de conquerir l’Oscar amb el seu anterior film, Ida, amb el qual Cold war comparteix estil depurat i un blanc i negre espectacular. És extraordinari també l’ús de la música, que el director considera “un personatge dramàtic més” que no para d’evolucionar, passant del folklore polonès al jazz i de la Chanson al rock’n’roll. “Era estratègic”, confessa. “La mare era ballarina i el pare metge, però la música em serveix per unir els personatges i per il·lustrar els canvis en la relació i en el context històric”.

Cold war s’allunya de les convencions novel·lesques dels grans drames històrics gràcies a la riquesa del retrat psicològic, sobretot en el cas de la protagonista, la Zula, un personatge imprevisible dominat pels dubtes i els impulsos. A Canes, la crítica hi va veure un eco de la confusió vital que emanava dels personatges femenins d’Antonioni, sobretot perquè un dels clubs es diu L’Eclisse, com el clàssic de l’italià. “M’encanta Antonioni, però això de L’Eclisse va ser un accident! -explica Pawlikowski quasi avergonyit-. El local s’havia de dir Le Taboo, però em va semblar que estava molt vist i L’Eclisse sonava bé. És cert que la Zula s’assembla a Monica Vitti, però a mi em recorda més Marilyn Monroe. A més, els personatges d’Antonioni tenen sempre un gran misteri, mentre que la Zula és evident el que és: una supervivent”.

Obstacles interns i externs

Pawlikowski no sent nostàlgia per l’època en què l’amor s’enfrontava a dificultats insalvables. Prou tragèdia va tenir ell quan va haver d’abandonar el cinema durant vuit anys per tenir cura dels fills i la seva dona, malalta de càncer. Des d’un punt de vista dramàtic, admet, els grans obstacles externs fan més interessant una història d’amor. “Però en el cas dels meus personatges, els problemes també són interns -assenyala-. Són dues persones amb temperaments incompatibles i classes socials diferents, no encaixen l’un amb l’altre. I crec que en la vida passa el mateix, els problemes externs i els interns es barregen”.

El director no confirma si la seva pròxima pel·lícula serà Limónov, l’adaptació del llibre d’Emmanuel Carrère sobre l’escriptor rus. Pawlikowski ja va retratar Limónov en una famosa escena del documental Serbian epics, sobre la guerra a Iugoslàvia. “Tinc un guió escrit, però no sé si el rodarem. M’agradaria. Limónov és un gran personatge, un heroi postmodern que il·lustra molt bé la nostra època”.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF