Cinema
Cultura 15/07/2021

'Ama': la maternitat dessacralitzada

Júlia de Paz Solvas debuta amb el retrat d'una mare imperfecta premiat al Festival de Màlaga

3 min
Leire Marin i Tamara Casellas a 'Ama'

BarcelonaÉs un dels tabús més universals: les mares s'estimen els fills contra vent i marea, per damunt de tot i de tothom. I, tanmateix, mares de totes les cultures i èpoques han experimentat la barreja de sentiments d'odi i amor que sent a Ama la Pepa, una mare soltera que no sap què fer amb la seva filla i se'n desentén escapant-se a discoteques on crema la frustració en llargues nits de drogues i alcohol.

Tràiler d''Ama'

Ama, que aquest divendres arriba als cinemes, és un d'aquells debuts que ja comencen a deixar de ser notícia: una pel·lícula notable pel rigor i la maduresa, amarada d'un naturalisme extraordinari, premiada en festivals (Bisnaga de Plata a l'actriu Tamara Casellas i premi Feroz de la premsa a Màlaga) i liderada per una directora jove i amb les idees molt clares: Júlia de Paz Solvas (Sant Cugat del Vallès, 1995), que dilluns va fer 26 anys. És l'últim nom que cal afegir a la magnífica generació de directores que fa una dècada que aporten més i més talent al cinema català.

L'origen de la pel·lícula és el curt homònim que la directora i la guionista d'Ama, Núria Dunjó, van escriure com a treball de final de carrera de l'Escac. “Ens venia molt de gust parlar de dos temes: el penediment i l'abandó –explica–. I va coincidir amb una lectura de Madres arrepentidas: una mirada racial a la maternidad y sus falacias sociales, d'Orna Donath, que em va impactar molt pels testimonis que inclou de dones que es penedien d'haver sigut mares”.

La directora Julia de Paz Solvas en un descans del rodatge d''Ama'

La recerca va continuar parlant amb mares, entre elles les seves, i adonant-se de com eren de freqüents les sensacions de penediment i, alhora, de culpabilitat. La Pepa és un personatge totalment fictici, però impregnat d'idees i emocions compartides per moltes dones, sovint silenciades per no ser estigmatitzades. “La maternitat sempre ha sigut representada d'una manera idealitzada que cap dona pot assolir, perquè exigeix una dedicació i unes circumstàncies irreals”, afirma la directora.

Sense càstig ni perdó

Ama, doncs, trenca l'arquetip de mare coratge que predomina tant en cert cinema social, però sense caure en el maniqueisme: comença mostrant la pitjor versió de la Pepa, sense donar explicacions del seu comportament, i obliga l'espectador a repensar el seu veredicte sobre el personatge al llarg d'un film que té la virtut de no castigar ni perdonar la protagonista, perquè mai se situa en posició de jutjar-la. “Volíem que el públic s'enfrontés al personatge i el pogués arribar a entendre, però sense donar-l'hi tot fet des del començament –diu–. Al cap i a la fi, és el mateix exercici que fem cada dia amb la gent que jutgem de bones a primeres sense saber què hi ha al darrere”.

La resposta a algunes de les preguntes que envolten la Pepa s'intueixen en una magnífica escena final que la reuneix amb la seva pròpia mare. En les ferides i humiliacions compartides no hi ha lloc per als retrets ni el perdó, però sí per a una mena d'aliança entre dones ofegades per la culpa de no haver sabut com ser bones mares. “El sentiment de culpa és comú en la majoria de mares –diu la jove cineasta–. Però és que aspirar a una maternitat perfecte genera una frustració que t'acompanya tota la vida. Hi ha moltes Pepa en aquest món a les quals no se les ha permès mai expressar la veu i qüestionar els mites sagrats de la maternitat”.

Una actriu entregada

Una part important de l'èxit d'Ama és el magnífic treball interpretatiu de Tamara Casellas, que omple la Pepa de veritat i desesperació. “Ha aportat moltíssim a la pel·lícula, fins i tot a l'escriptura del guió –assenyala la directora–. Portàvem juntes quatre anys, des del curt, i hem fet un treball psicològic molt profund del personatge”. Casellas despulla tant les emocions com el cos, i la càmera es recrea en les seves ferides i tatuatges. “M'interessava molt mostrar un cos no normatiu, sense depilar i amb cicatrius, allunyat de la puresa que s'associa la cos d'una mare, però sense sexualitzar-la”, apunta De Paz Solvas, que acaba de rodar fa una setmana un curt sobre violència de gènere (Harta) i no descarta que sigui l'embrió d'un futur llargmetratge, però també té entre mans un projecte més experimental de porno feminista que rodaria amb una companya actriu porno i treballadora sexual.

La maternitat en el cinema català recent
  • 'Estiu 1995' L''opera prima' de Carla Simón posa el focus en com la Frida s'adapta a viure amb una nova família –la dels seus oncles i cosina– després de quedar òrfena. Per a la nova mare, que interpreta Bruna Cusí, també es difícil aprendre a estimar una nena que no sap gestionar el seu dol i que constantment posa a prova els seus límits.
  • 'Las niñas' Pilar Palomero recrea la Saragossa del 1992 per mostrar el despertar a l'adolescència d'una nena que comença a intuir que la seva mare no li ha explicat mai tota la veritat sobre l'absència de la figura paterna. Natalia de Molina, que interpreta la mare, va donar-se a conèixer amb un altre paper maternal, el drama 'Techo y comida'.
  • 'Viaje al cuarto de una madre' La dificultat d'expressar el que mare i filla saben que l'altra no vol sentir vertebra el debut de Celia Rico Clavellino, un retrat íntim de dues vides que s'estanca en la por de no ferir-se l'una a l'altra. Anna Castillo i Lola Dueñas encarnen les dues protagonistes absolutes d'aquesta sensible radiografia de l'amor maternofilial.
stats