Així ha vist 'The New York Times' l'espectacle del Mago Pop: un noi normal tocat per la màgia
En el seu debut a Broadway, l'il·lusionista Antonio Díaz fa levitació i teletransportació. Són trucs senzills, amb cartes i boles, realment sorprenents
Nova YorkNo fa gaire, aterrar un helicòpter en un escenari de Broadway era tot un repte. A l'encantador, emocionant i senzill espectacle de Broadway de l'il·lusionista Antonio Díaz, el Mago Pop, és una de les acrobàcies més petites. L'escenari està buit. De sobte, l'adorna un helicòpter vermell i platejat. Després torna a estar buit, excepte pels llums i les espurnes.
Díaz va créixer als afores de Barcelona. Com la majoria de mags professionals, va descobrir la màgia aviat i la va treballar de manera obsessiva, un procés que detalla en una llarga seqüència de vídeo amb el qual comença el breu espectacle. (Excloent el vídeo i una inflada ovació final, l'acció en directe dura potser una hora.) Als 37 anys, afirma ser l'il·lusionista més jove en presentar un espectacle a Broadway, però, com passa amb molts dels seus efectes, això és difícil de verificar. Doug Henning sembla que tenia la mateixa edat.
Díaz puja a l'escenari del teatre Ethel Barrymore amb una camisa blanca, pantalons negres estrets i una corbata negra encara més estreta, la vestimenta d'un mod nerviós dels anys 60. És baixet i prim, amb dits llargs i àgils –mireu aquests dits quan pugueu, la precisió i l'economia en són esplèndides– i una veu forta i ràpida. En contrast amb la ratlla gruixuda als ulls i les cursileries gòtiques de l'eflorescència de la màgia dels anys 2000, sembla infatigablement simpàtic i molt alegre mentre rebota amunt i avall amb les seves vambes, que semblen tenir heli. És un prestidigitador que et pots emportar a casa la mare.
Com per subratllar aquesta dolçor, cada espectador rep un pot de caramels a l'entrar. Els pots inclouen un truc de màgia centrat en les matemàtiques bastant modest. Així i tot, el gest és bonic. Aquest personatge de noi normal que podria ser el teu veí de vegades contrasta amb la posada en escena extravagant del director Mag Lari, una simfonia de llums encegadores i moltes flames. Un dia després encara estic traient confeti de la roba. Però potser això és el que passa quan el noi normal arriba a Broadway. I, tanmateix, les seves habilitats mai es posen en dubte. "Tinc la intenció que aquesta nit vegis coses impossibles", diu Díaz. Molt sovint, les proporciona.
Hi ha una tendència recent en màgia, popularitzada per artistes com Derek DelGaudio i Helder Guimarães, de teixir trucs en una narrativa més àmplia, sovint una història personal. Díaz fa un gest cap aquí, però en realitat no comparteix gaire d'ell mateix. El vídeo suggereix la història d'un nen que somia en aconseguir l'increïble. I Díaz diu als assistents que aquesta breu etapa a Broadway culmina aquells somnis, que fan al·lusió a un rerefons emocional. Però aquí hi ha poca narrativa, només la sensació d'un intèrpret astut i hàbil marcant una altra casella a la llista de tasques: "Convertir-se en una sensació internacional".
L'ascens de Díaz, com les seves maniobres escèniques, es presenta com a infal·liblement suau, amb dubtes, peculiaritats i adversitats esborrades. En lloc de la narració, hi ha interludis de vídeos de dibuixos animats —Díaz com a superheroi, Díaz com a vell— i una llista de reproducció incansablement bàsica en què es basa Díaz: Power of love, Shut up and dance, el tema de La guerra de les galàxies, múltiples cançons de Coldplay. També hi ha, absurdament, un llarg clip de Forrest Gump.
Il·lusions a gran escala
El Mago Pop alterna il·lusions a gran escala i d'altres de més petites, interpretades als passadissos de l'orquestra i rodades per càmeres itinerants. Això vol dir que, si esteu asseguts a la part posterior del teatre o als nivells superiors, veureu l'espectacle majoritàriament a la pantalla, la qual cosa implica una certa disminució de l'admiració. La majoria de nosaltres hem crescut amb massa efectes especials, trucs d'edició i filtres per confiar en l'evidència de les pantalles. Per a mi, les acrobàcies de primer pla fetes al passadís oposat em van semblar molt menys sorprenents que una que va passar a pocs metres de distància, en què l'anell d'un voluntari va sortir disparat per l'aire i va aterrar, dringant, dins d'un got tapat de xarrup.
La levitació és una de les especialitats de Díaz. La teletransportació n'és una altra. Els trucs de teletransportació són probablement els millors. Quan assistents o membres ostensibles del públic apareixen, en un tancar i un obrir d'ulls, en una vitrina al costat oposat de l'escenari es produeix una sensació vertiginosa de meravella.
La seva interacció amb el públic és més qüestionable. Per a un truc va seleccionar un nen molt petit, que semblava incòmode, fins i tot aterrit, per pujar a l'escenari. El nen no parlava, però quan Díaz li va preguntar "T'agrada la màgia?" va respondre amb una forta sacsejada de cap: "No". Això va fer riure, així que Díaz va repetir la pregunta. El nen es va retorçar. ¿Va pagar la pena per a un número amb un rellotge de polsera?
El millor número de Díaz el va interpretar sol amb una alegre cançó de Jacques Brel. Sense alè, Díaz va manipular una pilota (un homenatge al número clàssic de boles de billar de Cardini), moltes cartes, fins i tot la seva pròpia sabata. Les seves mans haurien d'estar buides. La seva boca hauria d'estar buida. Ho juraríeu amb qualsevol Bíblia disponible. Però resulta que estan plenes, cartes plovent a terra. Va enviar unes quantes cartes revoltant per l'aire d'una manera que em va recordar Ricky Jay, l'erudit i mag que va morir el 2018. Potser he plorat una mica. Aquesta va ser la seqüència més senzilla de Díaz i també la més bella. Qui necessita un helicòpter quan pots fer màgia així?
Copyright The New York Times
