PATRIMONI

Sixena abans del cas Sixena

Unes imatges inèdites revelen el mal estat en què les monges de Betlem van trobar el monestir

Havia de ser un dia per recordar: el monestir de Sixena va ser l’escenari elegit per celebrar el Dia de l’Aragó de l’any 1988, perquè aquell any es complia el vuitè centenari de la seva consagració, però res va sortir com estava previst. Alguns dels actes programats es van haver de cancel·lar perquè una forta pluja va fer caure la carpa on s’havien de fer. La decepció dels assistents, que van ser traslladats amb autobusos, va arribar als mitjans, que van qualificar la jornada de “caòtica” i de “desastre organitzatiu”. El temporal d’aquell dia no només va ser meteorològic: el president de l’Aragó aleshores, Hipólito Gómez de las Roces, del Partit Aragonès Regionalista, va pronunciar unes paraules, davant la mirada atònita del bisbe de Lleida, Ramon Malla, que van atiar el foc de la polèmica creació del bisbat de Barbastre-Montsó el 1995 i el litigi per l’art sacre que en va derivar. El polític va reivindicar que les parròquies de la província d’Osca que pertanyien a la diòcesi de Lleida passessin a dependre de l’Aragó i va fer una contundent declaració d’intencions: “S’ha de desmentir la falsedat que a l’Aragó no hi ha un sentiment regionalista, autonomista o nacionalista”. La maquinària del cas Sixena escalfava motors.

A l’arquitecte barceloní Joan Puig-Pey aquell dia li va quedar gravat a la memòria. Feia tres anys que treballava amb l’arquitecte José Luis Fernández del Amo colze a colze amb les monges de la comunitat de Betlem que havien llogat el monestir i el discurs de Gómez de las Roces va ser “un punt d’inflexió”, com diu ell mateix, que va estroncar uns contactes institucionals incipients per recuperar el monestir i fer compatibles la vida de clausura, els usos religiosos i patrimonials i l’explotació turística del conjunt. Com es pot veure en les fotografies d’aquest reportatge sortides del despatx de Puig-Pey, datades el 1985 i fins ara inèdites, el monestir estava en unes condicions esfereïdores. A més, les noves inquilines van ser rebudes amb reticències, perquè van tornar a tancar el recinte. “El monestir era com el pati del poble, amb totes les conseqüències”, subratlla.

Per al director del Museu de Lleida, Josep Giralt, la voluntat d’enfortir el bisbat de Barbastre-Montsó era anterior i es remunta als anys 70: “Aleshores ja hi havia hagut moments de queixa i la intenció de crear un bisbat de Barbastre-Montsó potent. El bisbat de Lleida va perdre la batalla perquè no va voler situar-hi un segon vicari general. Això segurament hauria salvat aquest intent de revolta de les parròquies aragoneses. I també s’hauria de tenir en compte la força de l’Opus Dei”. El paper de la institució és cabdal: “Barbastre és un lloc important per a l’Opus Dei, perquè hi havia nascut el seu fundador, Josepmaria Escrivà de Balaguer, i necessitaven que fos un bisbat fort”, afegeix Giralt. I, en aquest entramat, el monestir és una peça important: “Enfortir el bisbat no només significava tenir les parròquies. La segregació de Sixena, que és als Monegres i no a la Franja, significava vincular un dels grans panteons reials al bisbat. Poblet i Santes Creus també s’han de llegir des de la perspectiva de vincular el bisbat amb la corona, això sempre s’ha de tenir present”, subratlla el director del Museu de Lleida.

L’afany de les monges de Betlem

Les últimes intervencions al conjunt abans de l’arribada de les monges de Betlem el 1985 són les que havia dirigit l’arquitecte i historiador Fernando Chueca Goitia, i encara faltaven tres anys perquè comencessin les obres del pla director de l’arquitecte Emilio Rivas. Però totes aquestes obres van ser parcials. De fet, la sala d’exposicions on són els objectes que va retornar primer el Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2016 i fa una setmana el Museu de Lleida ha aixecat polseguera perquè s’han qüestionat les mesures de conservació preventiva que hi ha instal·lades. “El panorama era desolador. Si les obres d’art que hi havia al monestir haguessin corregut la mateixa sort que les pedres...”, recorda Puig-Pey.

Les monges de la comunitat de Betlem es van instal·lar en unes dependències que havia restaurat Chueca Goitia. Feia 15 anys que les titulars, les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, havien marxat cap a Valldoreix pel mal estat del conjunt i per la seva edat avançada. Però el deteriorament dels edificis continuava i el 1987 es va acabar d’ensorrar el palau prioral. L’any següent Rivas va intentar posar-hi remei amb un pla director d’intervencions que van afectar l’església, el refectori, la sala capitular i l’angle sud-est del claustre.

Potser Puig-Pey i les monges de Betlem van tenir la solució per tornar l’esplendor al monestir a les mans i la política els hi va esguerrar. A més d’assessorar-les, Joan Puig-Pey i el seu soci, Jaume Pujol, van projectar el primer dels dos claustres d’ermites de les monges contigu al monestir, construït en col·laboració amb l’arquitecte Luis Prieto entre el 1997 i el 2002 amb tots els permisos necessaris i finançat per la comunitat. Però no se’n van sortir a l’hora de fer reviscolar el lloc amb un pla concebut conjuntament amb elles i que estava centrat primer en els usos i a continuació en les obres de restauració que els havien de fer possible. El seu objectiu era elevar el pla a la Diputació General de l’Aragó perquè el formalitzés i l’executés. A més de fer-hi vida i de convertir l’antic refectori en la seva capella, arran de la dificultat de climatitzar l’església, les monges de Betlem tenien la intenció de crear un lloc de recés espiritual obert al públic que incloïa una Casa del Silenci. “El monestir s’ha conservat gràcies a les monges”, subratlla Puig-Pey. De fet, el seu projecte es pot veure com el pla museogràfic que el monestir encara no té i que ha sigut imprescindible en altres obres semblants del seu despatx, com la restauració del monestir de les Avellanes i la reestructuració de la casa fundacional dels maristes a Lió. Un altre dels projectes en què va participar és el Museu Episcopal de Vic, de Federico Correa i Alfonso Milà: “L’edifici es va construir tenint en compte on s’exposaria cadascuna de les obres”.

Una falta endèmica de fons

L’escassetat de recursos econòmics des del final de la Guerra Civil ha caigut com una llosa damunt Sixena, que és un complex enorme i que va quedar molt destrossat arran de l’incendi del 1936. “El monestir queda buit l’any 1970. Aleshores no tenim democràcia ni administracions públiques autonòmiques i la conservació podia correspondre a l’Estat”, diu el director del Museu de Lleida, Josep Giralt. Sixena era una peça important, però això no va comportar l’entrada de fons del bisbat de Lleida ni de la propietat, l’orde de Malta, de la qual depenen les monges santjoanistes. “Sixena depèn del bisbat de Lleida, i és l’únic monestir que depenia directament de la Santa Seu, i de l’orde de Malta, i que no tenia cap vinculació amb la resta dels bisbats. Per qüestions derivades de la Desamortització i per a la conservació d’un bé patrimonial, el vinculen al bisbat de Lleida al final de l’últim terç del segle XIX”, diu Giralt.

Un altre factor que ha llastat la recuperació del conjunt és que, durant el franquisme, va quedar al marge dels interessos ideològics del règim, que va concentrar les seves polítiques de restauració en altres llocs com Sos del Rey Católico i el monestir de Poblet, i de l’incipient turisme de monestirs. L’estat ruïnós i el fet que Vilanova de Sixena aleshores era una localitat remota van tornar a sentenciar el futur de Sixena.

L’aigua, la guerra i les restauracions que han marcat l’estat actual de Sixena

1188
Problemes d’humitats des del moment de la consagració

El monestir de Sixena, fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons II, es construeix en un terreny ocupat per una llacuna i pateix problemes d’humitats des del moment de la consagració.

Segle XIV
L’expansió i la fallida de les polítiques de la priora Blanca d’Aragó

La priora Blanca d’Aragó, filla del rei Jaume II, hi impulsa importants transformacions com la construcció del palau prioral i de nous dormitoris. Però la seva política d’obres i adquisicions provoquen la fallida del monestir. El tron prioral de Blanca d’Aragó es pot contemplar al Museu de Lleida.

1804
Un monestir neoclàssic hauria pogut substituir el medieval

L’arquitecte Francisco Rocha presenta un projecte per substituir el monestir per un altre de neoclàssic. El monestir es vendrà durant la Desamortització i la venda es declararà nul·la a mitjans del XIX.

1884-1927
Successives intervencions per conservar el monument

La comissió provincial del monestir d’Osca, la diòcesi de Lleida i la direcció general de Belles Arts impulsen diverses restauracions al claustre, l’església i les cobertes, entre altres elements.

1936
Els estralls de la Guerra Civil en un Monument Nacional

Un incendi arruïna el monestir i els seus béns. Feia 13 anys que s’havia declarat Monument Nacional. Aquell mateix any havien acabat diverses restauracions a les cobertes, els absis i la sala capitular.

1950-1974
Obres de postguerra a l’església, el claustre i el refectori

L’arquitecte i sacerdot Ricardo Fernández Vallespín fa les primeres intervencions després de la guerra. Chueca hi treballarà des del 1955 fins al 1974, per recuperar la puresa medieval del conjunt.

1988
La primera restauració de la sala capitular

Emilio Rivas presenta un pla director l’execució del qual s’allarga fins al 1998. La seva restauració de la sala capitular rebrà un diploma d’Europa Nostra però serà desmantellada posteriorment.

2000-2006
Les obres dels arquitectes Franco i Pemán fan drenar l’aqüífer que amenaçava el conjunt

La Fundación Caja Madrid i el govern de l’Aragó financen al 50% els 6 milions que costen tot un seguit d’intervencions projectades pels arquitectes Luis Franco i Mariano Pemán. Drenen l’aqüífer que causava humitats al conjunt i restauren les naus dels dormitoris.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF