MÚSICA
Cultura 15/09/2019

Roger Daltrey, la classe obrera anglesa al paradís del rock

Libros del Kultrum publica l’autobiografia del cantant dels Who

Xavier Cervantes
4 min
Roger Daltrey, la classe obrera anglesa al paradís del rock

Barcelona“Roger Daltrey és un dels homes més importants de la meva vida i, sens dubte, el més important de la meva carrera. Espero que un dia escrigui la seva pròpia història. Mentrestant, ha de cantar les històries que escric per a ell. Ningú ho fa millor”, deia Pete Townshend, el guitarrista de The Who, a l’autobiografia Who I am (2012). Sis anys després va arribar la versió de Daltrey, que ara publica en castellà Libros del Kultrum amb el títol Mi historia: memorias del fundador de The Who. De fet, la lectura dels dos llibres retrata una gran amistat malgrat totes les diferències, i explica més de 50 anys d’història del rock.

I sí que hi ha moments en què Daltrey esmena alguns detalls de les memòries de Townshend, com quan recorda l’acte fundacional dels Who: el concert a la Railway Tavern del setembre del 1964 en què Townshend va destrossar la guitarra. El cantant, prosaic de mena, ho atribueix a un accident. “El Pete us dirà que era una manifestació artística, que estava portant a un altre nivell la proposta de Gustav Metzger [l’inventor de l’art autodestructiu]. Gustav què? Parides...”, escriu Daltrey, que amb tot no treu importància al component destructiu que es va convertir en la marca d’un dels grups més destacats del rock dels anys 60 i 70, i que encara és actiu: al novembre publicaran el disc Who.

El llibre de Daltrey recorre tota la història del grup: els inicis mod a Londres, la fúria dels concerts a Monterey i Woodstock (“Allò de tres dies de pau i amor era una parida”, afirma), l’èxit de les òperes rock Tommy i Quadrophenia, les glòries i catàstrofes de l’estil de vida de les estrelles del rock, les estafes dels mànagers, les morts del bateria Keith Moon i del baixista John Entwistle... I passa de puntetes pel punk i l’època dels Who amb el bateria Kenney Jones, que va substituir Moon. Ho explica tot amb humor, ràbia i una sensibilitat a peu d’obra. I a vegades amb un bany de realisme, com quan relata la mort d’Entwistle a Las Vegas el 2002, just abans de començar una gira que no van cancel·lar: “No sabíem què havia passat, però sí que segurament li trobarien drogues al cos [...]. Teníem una assegurança però no ens hauria cobert en cas de cancel·lar la gira perquè el tema de les drogues era una de les clàusules principals d’exclusió”. Daltrey escriu sense sofisticacions literàries però amb la capacitat de crear imatges molt poderoses, com quan descriu la depressió que va patir durant molts anys: “És com sortir al carrer un dia d’estiu amb molt de sol i no trobes l’interruptor de la llum. I així cada dia”.

Nascut el 1944 a l’oest de Londres, Daltrey, avui partidari del Brexit, és fill d’una família obrera i de les estretors de la postguerra. Qui perd els orígens perd identitat, cantava Raimon, i per això la consciència de classe és present constantment en el relat del cantant dels Who. “Per a la gent que entra cada dia a la fàbrica a les 7 del matí i es mata a pencar durant tota la setmana, anar als nostres concerts representava anar a un lloc on es podien desfogar”, escriu un home que va deixar la fàbrica per dedicar-se a la incertesa de la música davant la incomprensió del pare, però que en tot moment s’ha mantingut fidel a la cultura del treball: “No podia quedar-me amb el cul quiet i viure dels drets d’autor”. Hi ha fins i tot un orgull de classe nacional, com quan recorda que en els moments de màxima pressió fiscal als anys 70 va decidir continuar vivint al Regne Unit mentre unes altres estrelles del rock s’instal·laven als Estats Units. També s’enfronta a contradiccions: amb vint anys va abandonar la dona i el fill per dedicar-se en cos i ànima als Who. “Era un noi en conflicte amb la seva responsabilitat”, explica encara ple d’uns remordiments que, quan el grup va començar a anar bé, va intentar apaivagar “tenint cura de tots dos tal com es mereixien”.

Una estrella atípica

Protagonista de la revolta juvenil dels 60, que era també un combat contra el rigor de la moral obrera de la generació del pare, Daltrey és una estrella atípica. Mascle pragmàtic i segur, s’ha passat la vida cantant les cançons de Townshend sobre inseguretats i vulnerabilitats, i en alguns casos també sobre la ferida que van deixar oberta els abusos sexuals que el guitarrista i compositor va patir de petit. Daltrey, paradigma del rock star dels 60 i 70, va esquivar l’impacte de les drogues per raons purament instrumentals: per exemple, les amfetamines li ressecaven la boca, i així no podia cantar. I va fugir de l’exhibicionisme de luxes i excentricitats perquè la seva missió des que el 1968 va conèixer Heather Taylor va ser aixecar un refugi familiar al camp.

La relació amb Taylor, la dona que va inspirar la cançó Foxy lady de Jimi Hendrix, és important al llibre també perquè explica algunes peculiaritats de Daltrey. Va ser ella qui va valorar positivament que ell tingués els cabells arrissats i a partir d’aleshores va deixar d’allisar-se’ls i, per tant, de simular el que no era. Això, confessa, va ser fonamental per a la seva carrera com a intèrpret. Taylor també representa l’àncora moral de Daltrey, que mai ha considerat una infidelitat tenir sexe amb altres dones durant les gires: “La relació amb la Heather ho ha superat tot”. En aquest sentit, Daltrey també és l’antítesi de Townshend, un desastre emocional que ha viscut el sexe amb culpa i neurosi, tal com explica el guitarrista a Who I am.

stats