DIALÈCTIQUESSALVATGES

El primer Orgull Gai fou una revolta

És evident que tenim una tasca urgent, una tasca que se’ns imposa insistent

Aquest mes de juny, una parella d’al·lotes, lesbianes, ha estat agredida al transport públic de Londres. L’agressió, verbal i física, volia colpejar la seva manera de viure i d’estimar-se. Des de fa uns anys, durant el mes de juny, mes de l’Orgull, es posa sobre la taula la discussió sobre la necessitat o la utilitat de les manifestacions i reivindicacions del col·lectiu LGTBI. I la discussió mateixa em sembla una mescla d’ignorància i de despropòsit. Voldria començar a parlar a partir del leitmotiv ‘El primer orgull gai fou una revolta’, que fa referència a l’experiència de Stonewall, quan la matinada del 28 de juny de 1969 una multitud de cossos va arriscar la seva integritat física i, en molts casos, la seva vida social per obrir espais de llibertat, per fer que les seves vides i les dels altres fossin més ‘vivibles’.

La revolta de Stonewall foren cinc dies de mobilitzacions davant la porta del bar novaiorquès, després d’una batuda policial violenta. Aquest fet va desencadenar dècades de lluita intensa a favor del desig homosexual als EUA i a l’Europa central. Es pretenia alliberar el desig i la vida, lluitant contra una ‘policia sexual’ que normalitzava els cossos i les maneres de desitjar, condemnant a l’exclusió i al silenci ‘els inadaptats’ (una policia sexual que continua normalitzant en el nostre present).

Aquesta experiència dels seixanta, el primer Orgull Gai, és un exemple del potencial transgressor que tenen els cossos. Cossos ocupant l’escena pública, fent-se visibles, posant en dubte les normes que configuren el gènere, el desig, les identitats. Fou una revolta duta a terme per una multitud diversa de cossos, que visibilitzava les diferències i, amb el mateix gest de fer-les aparèixer en l’espai públic, posava les normes en escac. La mobilització provenia dels col·lectius més diversos, la majoria precaris, que, amb la seva feina de carrer, amb la seva resistència quotidiana a una societat que els rebutjava per viure més enllà de la norma, lluitaven per la pròpia vida. Es tracta d’un esdeveniment que es repeteix durant la història. Grups de persones es concentren, inesperadament, en un lloc públic, i aquestes trobades col·lectives tenen un potencial polític indiscutible.

Sembla, doncs, que les manifestacions a la porta de Stonewall eren la manera d’expressar el rebuig (col·lectiu) a una exclusió: la del desig i els cossos no normatius. I és cert, però si fem cas a Judith Butler van ser més que això. La reivindicació d’una vida més vivible, encarnada en aquells cossos, era al mateix temps l’exercici del dret a fer-se visibles. Perquè la importància no rau tant en el que reivindicaven amb els seus discursos com en el que provoquen amb els seus cossos, quan ocupaven un espai que no els estava reservat, posant en dubte les normes del poder amb la seva sola presència.

És un fet que les normes que regulen el gènere, així com les que regulen el desig, imposen la vulnerabilitat a un conjunt de cossos que queden, per aquest mateix fet, vinculats inevitablement. La gent que no viu el seu gènere o el seu desig d’una manera comprensible per la resta sofreix la patologització i la violència, sofreix, sovint, l’exclusió i el silenci. I, més enllà, hi ha gent que habita la norma sacrificant parts indispensables de la pròpia vida, intentant fugir de l’estigmatització. Així es genera una multitud de vides criminalitzades, estigmatitzades, desprotegides davant la llei, privades de drets, vides que esdevenen cada cop més invivibles. I aleshores es genera un vincle suficient per entrellaçar les diferents revoltes: la necessitat de reclamar un altre món i una vida altra.

És evident que tenim una tasca urgent, una tasca que se’ns imposa insistent. Qüestionar la manera com s’han establert les normes i a costa de qui, com a primera passa per desnaturalitzar-les, per poder transgredir-les. Tenim la tasca imperiosa d’ocupar els espais públics, de posar els nostres cossos allà on no són benvinguts, per rompre amb els marcs actuals del reconeixement i obrir noves maneres de ser, d’estimar, de viure; amb total llibertat i de ple dret.

L’Orgull dels ‘inadaptats’ només pot ser una revolta, de la qual, sense dubte, vull formar part.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF