Notable habitual

Cinquè concert de temporada a l’Auditorium del passeig Marítim i un altre cop tan sols el podem qualificar de notable

Auditorium.- Cinquè concert de temporada a l’Auditorium del passeig Marítim i un altre cop tan sols el podem qualificar de notable, per moltes i variades raons. La variació també és una màxima que defineix amb abundància el periple actual, del qual el cinquè concert és tan sols una prova més, com és el fet que el director per a l’ocasió va ser Jordi Bernàcer, i no hem d’oblidar que durant la temporada seran set els directors encarregats de conduir la Simfònica. Sens dubte la millor manera de créixer, d’enriquir-se, circumstància en la qual el gran beneficiat és el respectable, que gairebé sempre omple bona part de la capacitat. Per una altra banda, ens trobam amb l’eclecticisme d’un programa tan versàtil com divulgador que dijous passat va tenir com a estrella Serguei Prokófiev, encarregat d’obrir i tancar la vetlada, compartint protagonisme amb l’arpista José Antonio Domené -tampoc no és un instrument gaire habitual-, que va interpretar Claude Debussy i Mario Castelnuovo-Tedesco, a més d’intervenir amb la simfonia de rigor, encarregada de tancar la segona part del programa. Programa capicua. És a dir, començaren per Serguei Prokófiev, de qui interpretaren en primer lloc la Simfonia núm. 1 op. 25, coneguda i reconeguda com la Simfonia Clàssica, una composició àgil, suau, molt lleugera, nítida, perfecta com a aperitiu. Una divertida desconstrucció dels clàssics amb girs harmònics imprevisibles, però al mateix temps amb coherència, que Jordi Bernàcer va llegir amb més dinamisme que elegància, circumstància que no restava complicacions a l’execució i mostrava el bon moment de forma de la Simfònica. El bon moment de forma el va rubricar amb la Simfonia núm. 5 op 100, del mateix Prokófiev, una obra mestra indiscutible, que marca un dels cims del talent i la versatilitat del compositor. La peça ofereix tot un compendi de textures perquè llueixi l’orquestra al complet, que oferí una interpretació vibrant i equilibrada, sobretot en el segon moviment, farcit d’estridències, per canviar tota la coloratura en el tercer moviment, no exempt d’una bona gamma de traços, que van des d’un suau inici fins a la gran tensió incrementada de manera subtil però alhora intensa al final.

Pel que fa a José Antonio Domené a l’arpa, interpretà les Danses sacrée et profane, de Claude Debussy, molt més rompedor, molt més innovador, que va buscar en l’instrument, tot i ser un encàrrec per a un nou model d’arpa, un recull de perfils poc eloqüents i molt experimentals, de tanta bellesa com dificultat. Dues peces que contrasten però que al mateix temps formen un conjunt sòlid, que el solista va desenvolupar exhibint tot el seu cromatisme. La segona peça del solista va ser el Concertino per a arpa i orquestra, de Mario Castelnuovo-Tedesco, de semblants característiques que l’anterior i amb la qual rubricà una més que interessant interpretació.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF