L’ESCANDALL

Hemingway no és Rulfo

Quan Ernest Hemingway va dir a Howard Hawks que fer una bona pel·lícula d’una novel·la era una tasca impossible, el director li replicà que triàs la seva pitjor novel·la i la convertiria en una meravella del cinema. L’escriptor li va donar Tenir i no tenir. La protagonitzaren Humphrey Bogart i Lauren Bacall i la història ha deixat prou clar que el cel·luloide ha superat el paper amb escreix. Val a dir que de l’original no en va quedar gaire en mans d’un tal William Faulkner, qui es va encarregar d’escriure i signar el guió. Per una altra banda, el Pedro Páramo de Juan Rulfo ha tingut un parell de versions cinematogràfiques, de les quals potser la més coneguda sigui la que va dirigir l’any 1967 Carlos Velo i va tenir Carlos Fuentes i el mateix Rulfo com a guionistes, que tampoc és poca cosa. Varen ser molt fidedignes i aquesta mai no és una bona opció, o, en tot cas, no és la millor per a la translació del paper cap al cinema o el teatre.

Dur sobre l’entarimat la novel·la que va inaugurar mediàticament el realisme màgic, diu Pau Miró, s’havia convertit quasi en una obsessió. Una obsessió convertida en realitat de la mà de Mario Gas com a director i Pablo Derqui i Vicky Peña com a protagonistes. Interpreten Juan Preciado, Eduviges Dyada, Abundio, Dolores, Miguel i Pedro Páramo, Don Fulgor, Dorotea i el tartamut… i algun més que segur que em deix.

El realisme màgic sempre hi perd, amb qualsevol trànsit, de tal manera que la màgia queda reduïda a la més mínima expressió i el realisme presideix i ho encobreix tot sense donar opció a l’encanteri. Els exemples són incomptables i sense excepció. Aquest Pedro Páramo tampoc no se salva de la maledicció que pesa sobre aquest tipus de literatura tot i l’esforç en la recreació de tots els personatges per part d’ambdós protagonistes, els quals també són els encarregats de moure massa cops els estris de l’espectacular escenari per canviar les diferents ubicacions. Una de les coses més importants en la dramatització d’una narració és obviar les descripcions per evitar subratllats i redundàncies. Són moltes i, a sobre, trasllada el text fil per randa tan sols retallant-ne alguns passatges, cosa que tampoc no és una alternativa que condueixi cap a l’eficàcia per transmetre l’‘atmosfera’, que diuen els italians, que envolta aquests tipus de contes, relats o faules misterioses en què s’entrecreuen la vida i la mort de manera indesxifrable, en què les paraules tenen una textura tan singular, precisa i poètica que resulta del tot utòpic traduir-les a imatges. No és fàcil, potser tampoc no és difícil, expressar amb tota la seva corpulència, tragèdia i abast una sentència tan significativa com “vaig venir a Comala perquè em digueren que aquí hi vivia mon pare, un tal Pedro Páramo”, amb la qual és inevitable començar. Tan sols és senzillament inabastable dibuixar i decorar un univers tan oníric, espectral i fantasmagòric que “el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible”, com va dir el Gallo, o Tayllerand. O ambdós. Ves a saber.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF