La Generació Tap també es baralla a 'La gavina' d'Àlex Rigola

BarcelonaLa gavina va haver de cancel·lar el vol quan estava a punt d'enlairar-se a La Villarroel. Ara l'adaptació d'Àlex Rigola del clàssic d'Anton Txékhov torna al Festival de Temporada Alta (dissabte i diumenge al Teatre de Salt i el 14 de novembre a Palafrugell) després d'haver passat per La Abadía de Madrid i abans d'aterrar al Grec 2021 a la mateixa Villarroel.

Rigola torna a Txékhov i torna al teatre íntim que trenca la quarta paret amb què ja va jugar en les fascinants Ivanov i Vània. El més significatiu del seu dogma és que els actors no interpreten cap paper sinó que s'interpreten a ells mateixos i omplen el personatge amb les seves experiències. I a La gavina això pren tot el sentit, perquè és una obra que parla de l'amor pel teatre, de les il·lusions i frustracions, de l'ambició i la decadència professional, i ho fa a través de tres actrius, dos actors i un dramaturg que estan representats per intèrprets que quadren amb els seus personatges: una actriu veterana com Mònica López (Irina), una debutant com Melisa Salvatierra (Nina), un autor consagrat com Pau Miró (Trigorin) o un jove amb aspiracions com Nao Albet (Trèplev). "Per què fer aquest joc? Perquè Txékhov es pregunta sobre si mateix i sobre l'ésser humà, troba important observar l’altre per definir-se a un mateix, que és exactament el teatre que estem intentant fer", explica el director.

Si bé en altres adaptacions l'accent es col·loca en les tensions entre els personatges, aquí és entre generacions. "Cada dècada es parla de les Generacions Tap, però hi han sigut sempre i hi seran. Les tensions generacionals provoquen pors. Per als que tenim certa veterania, hi ha la por a la connexió amb les noves generacions, que volen trencar també estèticament amb la generació anterior. I quan tu estàs començant et fa por no tenir el permís d’entrar en un cercle i no saber si tindràs la saviesa suficient per estar-hi", afirma Rigola, que justament no ha sigut víctima de la Generació Tap, perquè amb 33 anys dirigia el Teatre Lliure. De fet, treu ferro a aquesta idea: "Sí que hi ha gent que està molts anys en un lloc, però cal mirar cada cas. Jo vaig entrant i sortint, com molta gent. Fa sis anys que no treballo en un teatre públic i ningú m'assegura que segueixi treballant", diu.

Però Rigola juga la carta generacional amb nom i cognoms i assegura que serà morbós i divertit per als espectadors conèixer anècdotes i interioritats del teatre, de collita pròpia dels actors, i endevinar què és veritat i què és ficció. "Hi ha tot el món del teatre a dins", assegura. Així, què queda del clàssic? "Si digués que això és Txékhov mentiria i si digués que és un text meu mentiria", afirma. Caldrà veure al teatre què és veritat i què ficció.