Casualitat o causalitat?

Un començament espectacular, ben resolta dramàticament la transformació del funeral en el ball de disfresses on comença la tragèdia romàntica per excel·lència

Liceu.- La grisor d’un mur de nínxols rodeja els dos taüts que presideixen l’escenari. Un flashback. És el final de la coneguda llegenda dels amants de Verona, de Roméo et Juliette, que va immortalitzar William Shakespeare. Podríem discutir el verb, perquè a hores d’ara si alguna de les obres del bard ha perdut pistonada al llarg dels anys, ha estat, sens dubte, aquesta, sobretot pel que fa sobre els escenaris teatrals, mentre que la resta, any rere any, van guanyant terreny sense donar possibilitats a l’oblit. L’òpera de Gounod, val a dir que feia més de trenta anys que no es representava al Liceu. Va ser l’any 1985, amb Alfredo Kraus al capdavant del repartiment, i, per tant, va ser un èxit incontestable. Del muntatge que ens ocupa, el gran atractiu, la raó principal, era veure en directe el debut barceloní de la soprano Aida Garifullina en el paper de la desgraciada amant, i no va decebre en absolut. Va ser l’estrella de la funció a partir de Ah! Je veux vivre dans ce rève, on va deixar ben clar que havia vingut a triomfar, rubricant amb Amour ranime mon courage, que s’ha incorporat de bell nou a la representció. Va ser un començament espectacular, ben resolta dramàticament la transformació del funeral en el ball de disfresses on començarà la tragèdia romàntica per excel·lència. El presagi d’un vespre memorable va ser un miratge, gairebé fugaç.

El color principal era el gris, una decisió cromàtica acceptable i fins i tot lògica, però que ho va emboirar tot, de manera que ni s’esbrinava la química entre els dos protagonistes, ni la passió, ni la joia, com tampoc no traspassava l’escenari el combat tribal de cases riques, els ‘Capulets i els Montagús’, els ‘canamunts i canavalls’ de Verona, transformats per llicència poètica en unionistes i confederats per part del director artístic, amb la quartada de l’anacronisme musical dels valsos que adornen l’espectacle. La raó de la grisor, de la manca d’emocions que hauria de transmetre la música, no té res a veure amb aquesta circumstància. És un tot plegat que no treu cap, que ho fa poc creïble. Isaac Galan com a Pâris semblava que estava actuant en una pel·lícula de cinema mut, naturalment de The Birth of a Nation ; de la immensa aparició escultòrica de Cúpid i les reverències que li fa Roméo, millor ni parlar-ne, mentre que, estèticament, en el moment que comença a clarejar la nit de noces, és clar que ambdós protagonistes no estaven gaire còmodes, per dir-ho d’una manera suau. Ens quedava la música, de la diva ja està dit, una meravella. Color, matisos, tècnica, potència… tot de primer nivell. Saimir Pirgu feia el Romeu, i va estar a l’altura de la seva partenaire, amb un Va! Repose en paix emotiu, molt expressiu a la part central i millorable en els aguts, mentre que entre els secundaris cal destacar Tara Erraught i Dimitar Darlev, el patge del protagonista masculí i el frare Jean, respectivament. El cor, mesurat, continua creixent a les ordres de Conxita Garcia, i l’Orquestra del Liceu, sota la batuta del titular Josep Pons, correcte, amb alguna pausa excessiva, va començar una mica fred, però va anar apujant el nivell a mesura que transcorria la funció del dia dels enamorats. Casualitat o causalitat?

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF