Les 10 pel·lícules que no han deixat dormir els amants del terror

BarcelonaEn els últims dies, amb Halloween a tocar, s'han multiplicat els estudis que miren d'esbrinar a través de la ciència quina és la pel·lícula més terrorífica de la història del cinema. Un estudi del portal GIGACalculator va mesurar el ritme cardíac de 150 voluntaris mentre miraven 10 pel·lícules prèviament seleccionades per aficionats al terror. La guanyadora va resultar Hereditary, l'esgarrifós debut d'Ari Aster, amb una mitjana de 115 pulsacions per minut. Un altre portal, Broadbandchoices, va repetir l'experiment amb les pel·lícules de terror més ben valorades a IMDB i Rotten Tomatoes i la guanyadora va ser en aquest cas Sinister, de Scott Derrickson.

Però com apuntava a Twitter Jordi Sánchez Navarro, programador del Festival de Sitges i gran coneixedor del cinema de terror, “investigar què li passa al públic mentre veu una pel·lícula té un cert interès, però tots sabem que el que indica com de terrorífica és una pel·lícula és què li passa després de veure-la”. Amb aquesta idea al cap, hem demanat a 10 persones amb una relació intensa amb el terror (cineastes, escriptors, autors de còmic, intèrprets, programadors i crítics) que ens expliquin quina és la pel·lícula que els provocat més terror, la que els ha perseguit a les nits i en el record.

'Alien' (Ridley Scott, 1979)

L'escriptor i mosso d'esquadra Marc Pastor (Barcelona, 1977) és un dels autors de les lletres catalanes que més ha freqüentat el gènere fantàstic i de terror. Ell, tanmateix, diu que ja no passa por amb les pel·lícules. “Tinc anticossos”, assegura. I l'experiència que va inocular-li els anticossos va ser el visionat d'Alien als 9 anys, a l'apartament de Cubelles on passava els estius. “Tinc gravada la seqüència de l'arribada a la colònia d'ous –recorda–. Allò em va provocar un ensurt més gran que l'aparició de l'àlien sortint del tòrax. Crec que Alien em va fer tanta por perquè jo pensava que era una pel·lícula de l'espai i no m'esperava que fos de monstres. Jo soc de la generació preinternet i aleshores sabíem poc o res de les pel·lícules abans de veure-les”. Alien va ser l'última pel·lícula amb què Pastor recorda haver passat por. I fa poc la va tornar a veure amb el seu fill de 7 anys, a qui tampoc va espantar. “Ha heretat els meus anticossos”, diu. Disponible a HBO

'Amenaça a l'ombra' (Nicolas Roeg, 1973)

Desirée de Fez és crítica de cinema, programadora del Festival de Sitges i directora del podcast Marea Nocturna. A més, acaba de publicar un llibre que parla, precisament, de la por o, més concretament, de la relació catàrtica entre algunes de les seves pors més íntimes i les pel·lícules que més terror li han provocat al llarg de la vida. L'autora de Reina del grito (Blackie Books) tria precisament una obra mestra de Nicolas Roeg, Amenaça a l'ombra, un clàssic del terror psicològic. “És una pel·lícula que ha acabat tornant-se importantíssima per a mi, per moltes raons. La pel·lícula que em fa més por no la vaig descobrir, com sol passar, en la infància. De fet, ja era bastant gran. Tenia 26 o 27 anys”. De Fez destaca especialment el final de la pel·lícula: “Inesperat, grotesc, un autèntic exabrupte, em va gelar la sang i em va treure la son unes quantes nits seguides”. Disponible a Filmin

'La resplendor' (Stanley Kubrick, 1980)

De l'última fornada d'autors de gènere catalans destaca el nom d'Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), que l'any passat va publicar amb Males Herbes el volum de contes Satèl·lits, un dels quals, Engranatges, serà inclòs per Valancourt en una futura antologia de contes de terror d'autors de tot el món. Una de les pel·lícules que més por ha provocat a Solsona és La resplendor, l'adaptació lliure i plena de llicències que Kubrick va fer de la novel·la homònima de Stephen King. “Hi ha un pla seqüència que em va marcar moltíssim quan era petita: quan seguim el Danny amb el seu tricicle pels passadissos de l’Hotel Overlook fins que gira i veu les bessones. Des de llavors sempre m’han fet por els passadissos llargs”. A Solsona també la fascina del film la combinació de “paisatge, atmosfera i música”: “Crec que és per La resplendor que m’agrada associar moments inquietants amb la música dels anys vint, com l’escena en què Jack Torrence entra al saló de l’hotel i se sent de fons Midnight, the stars and you”. Disponible a Netflix i HBO

'Chocky' (Anthony Read, 1984)

Si un actor espanyol és sinònim de terror és Javier Botet (Ciudad Real, 1977), tot un especialista en encarnar monstres i criatures fantàstiques en films com [Rec], Alien: Covenant, Mama o El cim escarlata gràcies a tenir uns braços i unes cames extremadament llargs i prims com a conseqüència de patir la síndrome de Marfan. Botet és, a més, un amant del terror i la ciència-ficció i tria una sèrie poc coneguda que el va impactar de petit: “Chocky era una sèrie de ciència-ficció sobre un nen al qual visitava una mena d'entitat en forma de llum verda. I tu no sabies si era un visitant alienígena, un amic imaginari o un brot d'esquizofrènia. I el que em produïa autèntic terror era precisament que deixava que l'espectador s'imaginés què era en realitat aquella criatura. Qui era, d'on venia... Tot eren incògnites. I donar tanta llibertat al meu cap és molt perillós perquè tinc molta imaginació”. Els sis episodis de Chocky es van emetre a la BBC el 1984 i poc després a la televisió espanyola. “Jo devia tenir 8 o 9 anys i recordo que la veia sol a casa. I de l'angoixa que em generava de tant en tant havia d'apagar la sèrie, però de seguida la tornava a encendre. Avui dia encara no sé què era exactament aquell ésser, és un terror informe que no m'ha abandonat mai”.

'Quan brama la marabunta' (Byron Haskin, 1954)

Toni Benages és il·lustrador i dibuixant de còmic i ha publicat àlbums com La joia de viure o Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, però també és director de l'irreductible festival de cinema de terror Cryptoshow. La seva tria, alerta, no és ben bé una pel·lícula de terror, però a ell va provocar-li tot d'esgarrifances quan la va veure: Quan brama la marabunta, aquell clàssic del cinema d'aventures dels anys 50 que enfrontava Charlton Heston a una implacable plaga de formiga legionària. “Em va fer tanta por que, durant uns dies, si em posaven una manta a les cames me la treia pensant que eren formigues. A més de les escenes de la marabunta, el que em feia tanta por era l'ambient d'expectació tensa que té, com a El desert dels tàrtars. I és molt angoixant que l'enemic no sigui un individu sinó una massa. A un tauró el pots fer explotar amb dinamita, però com acabes amb una massa de formigues?”

'La nit dels morts vivents' (George A. Romero, 1967)

A l'estat espanyol no abunden les directores que abracen sense complexos el gènere de terror. Una és Carlota Pereda, cineasta d'extens currículum televisiu que en els seus curts obre una porta cap a regions fosques com les del seu últim treball, Habrá monstruos, o el guanyador del Goya Cerdita, una història sobre bullying que és mou entre l'humor negre i el terror. Pereda té molt present el record de La nit dels morts vivents, de George A. Romero, que va veure de petita. “Els zombis no em feien por. Estava acostumada a veure de tot, sent la petita i estant sempre enganxada als grans. Però aquell final, amb el tret al Ben, em va resultar aterridor i em va treure la son durant dies. Per a una nena petita resultava incomprensible i, per això mateix, més terrorífic que qualsevol zombi. El Ben era bo! Era l'heroi! Per què li disparaven? Avui dia encara ho trobo terrorífic”. Disponible a Amazon Prime, Filmin i FlixOlé

'Wolf Creek' (Greg McLean, 2015)

Pel·lícules com Els sense nom, Darkness, [Rec] o Mientras duermes són les credencials de Jaume Balagueró (Lleida, 1968) com a referent del terror a casa nostra. El cineasta ja ha enllestit el rodatge de la seva última pel·lícula, Way down, un thriller d'acció que arribarà als cinemes l'any que ve, i aquest dissabte havia de rebre un premi a la trajectòria al festival Visual Arts de Lleida, que s'ha posposat per les restriccions imposades. Balagueró fuig de clàssics i de traumes infantils i tria una pel·lícula recent, l'australiana Wolf Creek, que va ser un èxit sorpresa del 2015: relata com uns excursionistes que viatgen per Austràlia són perseguits i torturats per un home que viu sol al parc natural de Wolf Creek. “Ho vaig passar molt malament i feia temps que no patia tant amb una pel·lícula. I crec que va ser perquè la pel·lícula s'està 40 minuts amb els protagonistes sense que passi res i aconsegueix que empatitzis molt amb ells. En realitat no t'explica res de nou, però quan els comencen a passar coses als personatges pateixes molt per ells”. Disponible a Amazon Prime

'L'exorcista' (William Friedkin, 1973)

Eva Llorach alerta que ella no s'acaba de veure com una actriu de terror, però no es pot negar que el terror psicològic la persegueix a través dels personatges tèrbols i recargolats que va regalar-li Carlos Vermut a Diamond Flash o Quién te cantará, per la qual es va endur el Goya a l'actriu revelació. La pel·lícula de terror que més por li ha provocat és un dels clàssics del gènere, L'exorcista, que va veure amb el seu germà mentre els seus pares eren fora de casa sopant, com feien amb totes les pel·lícules prohibides. Les “seqüeles” del visionat clandestí de la pel·lícula no es van fer esperar: “El bany de casa estava al fons d'un passadís que m'obligava a passar per l'habitació dels meus pares. I cada cop que hi anava de nit m'imaginava la maleïda Linda Blair ajaguda al llit i amb el cap fent voltes. Fa poc vaig ser a casa dels meus pares i segueixo veient la Linda! Maleït cinema, gairebé em fa patir problemes de bufeta per aguantar-me massa cops!” Disponible en lloguer a Apple iTunes, Rakuten TV i Microsoft Store

'La invasió dels ultracossos' (Philip Kaufman, 1978)

Es nota que David Pastor (Barcelona, 1978) és un director que estima els mecanismes del thriller i el suspens, i no només per la filmografia que comparteix amb el seu germà Álex amb títols com Infectats, Els últims dies o la recent Hogar, sinó perquè fins i tot quan parla d'una de les pel·lícules que més por li han fet en la vida, el remake de Philip Kaufman de La invasió dels ultracossos, té la prudència d'alertar dels possibles espòilers en què incorre al descriure la seva “esfereïdora” imatge final. “Quan la càmera s'endinsa en el crit inhumà de Donald Sutherland queda clar que s’ha perdut tota esperança i que no hi ha salvació possible per a la protagonista i, en conseqüència, per a tots nosaltres. De la majoria de monstres del cinema pots escapar, però dels lladres de cossos no hi ha escapatòria. És un dels finals més despietats de la història i, segurament, el més terrorífic que he vist en una pantalla de cinema”. Disponible a Filmin