Això que veus al CaixaForum és un paisatge (o no)

BarcelonaUn paisatge potser és el sinònim d'una experiència estètica memorable. També pot ser un respir dels rigors de la vida a les ciutats. O una amenaça, perquè una de les funcions primordials de l'arquitectura és protegir-nos de la intempèrie. I per als artistes ha sigut una font inesgotable d'inspiració, com es pot veure a partir d'aquest dimecres i fins a l'1 de setembre en l'exposició del CaixaForum de Barcelona Horitzó i límit. Visions del paisatge. Es tracta d'una nova versió, reformulada i més àmplia, de la mostra que va passar abans per València i Madrid. "Aquesta és l'exposició final, la gran exposició", afirma Nimfa Bisbe, directora de la col·lecció d'art contemporani de La Caixa i comissària de l'exposició juntament amb la investigadora Arola Valls.

La mirada al paisatge ha canviat al llarg dels anys, i així ho demostren els artistes que recullen de manera ineludible els estralls que l'home provoca en la natura: el Núvol IV d'Anne Imhof que hi ha a la introducció de l'exposició és sublim com un quadre romàntic i, al mateix temps, tòxic. "Podria ser d'un gran incendi o d'una explosió atòmica", apunta Bisbe.

L'exposició inclou prop de 80 obres d'una quarantena d'artistes, de noms consagrats nacionals i internacionals com Patricia Dauder, Tacita Dean, Ignasi Aballí, Joan Fontcuberta, Miquel Barceló, Andreas Gursky, Bleda & Rosa, Andrea Galvani, Luc Delahaye, Oriol Vilanova, Daniel Steegmann Mangrané, Perejaume, i Cristina Lucas. La "llavor", diu Bisbe, és la col·lecció d'art contemporani de La Caixa, i l'han complementat amb préstecs d'artistes i altres institucions. El recorregut està dividit en quatre àmbits plantejats a partir de la mateixa col·lecció: La ficció del paisatge, La vivència del paisatge, La natura emmarcada i L’impacte humà en la natura.

"Els artistes han representat el paisatge de formes molt diverses. Actualment, sobretot amb les tècniques digitals, han creat paisatges totalment inventats. És una línia que ha crescut", explica Bisbe, al davant de Paisatge de la seguretat: bitllet de 200 euros, de Joan Fontcuberta. Com indica el títol, el reguitzell d'illots que protagonitzen la imatge són fruit de forçar un programa informàtic dissenyat per interpretar mapes introduint-hi la imatge d'un bitllet de 200 euros en comptes de dades cartogràfiques. En canvi, Julius von Bismarck va fer el contrari: per fer Paisatgisme [pedrera] va pintar a ratlles una zona rocosa de Lanzarote i després la fa fotografiar. I Dionís Escorça i Albert Merino van convertir una còpia d'un paisatge decimonònic de José Nogué en una videoinstal·lació sobre el problema dels tres cossos de Kepler. Els tres astres que planen pel paisatge convertirien la vida en "caòtica i inestable", diu Bisbe.

Buscar els rastres d'un terratrèmol més de 50 anys després

En l'àmbit de l'experiència del paisatge es pot veure un treball de Perejaume que deixa un regust amarg per raons que no tenen a veure amb l'obra: a Coll de Pal-Cim del Costabona, Perejaume va portar la galeria d'art a la natura en comptes d'imatges de paisatges a una sala d'art. Per això, va pintar la planta de la desapareguda galeria Joan Prats al cim del Costabona. Aquesta sala dissenyada per Josep Lluís Sert a la Rambla de Catalunya de Barcelona no estava catalogada, i una marca de roba nàutica la va destruir fa uns anys per instal·lar-s'hi, i poc després va marxar a un altre local.

També es pot veure com l'artista londinenc Hamish Fulton transforma les seves caminades en unes petites escultures de fusta, i la pel·lícula de Patricia Dauder Insulana (2021), que va rastrejar els estralls del terratrèmol del 1957 a l'illa de Faial, a les Açores. "Juga amb la imatge per intentar representar els moviments de la Terra", diu Bisbe. L'impacte humà en la natura treu les orelles en aquesta part amb les imatges turístiques d'Andreas Gursky, amb Tebes, oest, i Oriol Vilanova, amb Capvespres des de..., una obra feta amb centenars de postals de postes de sol, les que més envien els turistes. La natura emmarcada reflecteix com artistes i fotògrafs com Miquel Barceló, Joan Hernández Pijuan i Hiroshi Sugimoto acoten la percepció del territori. Un altre dels artistes representats en aquest àmbit, Carlos Irijalba, va ser molt més radical: Pannotia (Ribera) consisteix en mostres d'estratificacions obtingudes en sondejos geotècnics a la comarca navarresa de la Ribera.

La cloenda de l'exposició és colpidora: entre l'impacte humà en la natura hi ha les fotografies de Sophie Ristelhueber dels tancs abandonats al desert de Kuwait durant la guerra del Golf (1991). L'artista colombià Miguel Ángel Rojas aborda una altra batalla, la lluita contra el narcotràfic: Santa 2 recorda com les fumigacions de glifosat per erradicar els conreus de coca van acabar no només amb les plantes sinó amb tot l'ecosistema. En comptes d'un bri d'un raig d'esperança al final del recorregut, les comissàries no afluixen: l'obra de Karlos Gil Timefall (Anarres), fruit d'una convocatòria de producció de la Fundació La Caixa, consisteix en un ecosistema viu posat dins una urna de vidre, sotmès a un procés desenvolupament accelerat, que representa "la reconquesta de les ruïnes de la humanitat per part de la natura", com diuen al catàleg. "Això torna a la categoria de paisatge l'entorn que l'home ha desnaturalitzat", conclouen.