Xeremieres del segle XXI

Palma.És inevitable que la imatgeria col·lectiva associï la xeremia, un instrument arrelat a Mallorca des del segle XI, amb els homes. "Això s'explica perquè, un temps enrere, pràcticament tots els xeremiers eren pastors", afirma el president de l'Associació Cultural Albopàs, Antoni Torres. "Als vespres, se n'anaven amb la guarda d'ovelles a pasturar i, mentrestant, tocaven per passar el temps", explica. "Les dones, per tant, no tenien res a veure amb aquest món. D'aquí sorgeix aquesta idea prefabricada que tenim tots de la xeremia i la seva tradició masculina", afegeix.

Un tòpic que, amb el pas dels anys, ha anat quedant obsolet i que poc o res té a veure amb la realitat. Així ho demostrarà la taula rodona Les dones en el món de les xeremies: passat, present i futur , que tindrà lloc avui dissabte en el marc de la XIX Trobada de Xeremiers i Fira de Lutiers de sa Pobla.

"La idea parteix quan, observant el programa d'enguany, vaig comprovar que hi havia més d'una vuitantena d'al·lotes que toquen la xeremia o el flabiol. Per tant, és un bon moment per fer un reconeixement a la seva tasca, perquè, des de fora, no fa la impressió que a Mallorca hi pugui haver un fenomen de dones xeremieres com el que tenim ara mateix. La taula redona és, per tant, com un homenatge". A l'esdeveniment hi participaran Aina Sansó, Antònia Bassa i les germanes Garí, considerades les primeres xeremieres de Mallorca.

Les pioneres

Antònia i Catalina Garí s'iniciaren en el món de la xeremia a finals dels anys setanta: fou a ses Salines, de la mà de l'amo en Joan Pubill. "No sé per quin motiu començàrem -recorda Antònia-, però aleshores no érem conscients de si obríem camí o no. Record que allò feia gràcia a la gent, perquè si era curiós veure una dona fent sonar la xeremia, imagina't el que havia de ser escoltar dues germanes jovenetes".

Ambdues pioneres aparegueren en el llibre Xeremiers: manual de xeremies, fobiol i tamborí (1982), d'Antoni Artigues. Fou gràcies a ell que Aina Sansó, en el transcurs d'una recerca universitària, s'inicià en el món de la xeremia: "Fou a principis dels anys vuitanta. Quan m'hi vaig posar, els majors es varen sorprendre en veure que una al·lota jove volia tocar un instrument que, aleshores, estava en perill d'entrar en desús. Però ells el que volien era que la gent jove aprengués a fer sonar la xeremia, independentment que fossin homes o dones".

La dècada dels anys vuitanta estigué marcada per un lent creixement en la recuperació de l'instrument, però seria en els noranta quan es recollirien els fruits de la llavor sembrada: aparegueren noves colles, escoles i centres culturals vinculats amb la música popular. Aquella renovació generacional permeté a les dones acostar-se, encara més, al món de la xeremia.

Sense distincions

A hores d'ara no té res d'estrany o misteriós veure dones fent sonar instruments de caire tradicional. "Rar és el grup en què no hi hagi una dona xeremiera", subratlla Antoni Torrens. Un bon exemple és Xisca Siquier, pertanyent al grup Xeremiers de Petra: "Jo record que quan vaig començar, devers l'any 2005, ja hi havia un bon grapat d'al·lotes que la feien sonar. No era una cosa estranya. Ara, de fet, crec que al nostre grup hi ha més dones tocant la xeremia que homes".

Ella, com molts d'altres companys generacionals, comparteix el sentiment que aquest instrument ha trencat, a dia d'avui, qualsevol diferència de gènere. "Ara la fan sonar tant homes com dones. I quan xerres amb la gent -amb els majors sobretot- veus que estan contents de veure com s'ha estès la xeremia. Perquè el que importa no és si la toquen més dones que homes o a l'inrevés, sinó que és un so nostre que no s'ha de perdre".