MEMÒRIA HISTÒRICA
Balears 15/12/2017

“Era de dretes, estava a favor del cop d’estat i la guerra, i supòs que li hauria agradat la dictadura”

Margalida Capellà ens parla del seu darrer llibre ‘¡Un héroe de Dios y de España! Diari i epistolari de guerra del sacerdot Cándido Fernández Bosch (1937-1938)’

A. Vives
5 min
Juliol de 1937: Càndid oficia la missa en un altar de campanya aixecat en els paratges de Cogollodo.

Palma"La vida és un cúmul de casualitats”. Amb aquesta frase obre Margalida Capellà el darrer llibre que acaba de publicar, ¡Un héroe de Dios y de España! Diari i epistolari de guerra del sacerdot Cándido Fernández Bosch (1937-1938) (Lleonard Muntaner, Editor). I és cert, ho és, un cúmul de casualitats. Margalida viu al Terreno, a Palma, i, per ser més exactes, al número 65 del carrer de la Salut. Càndid Fernández (Palma, 1913 - Gandesa, 1938) era sacerdot i, en esclatar la guerra i ser cridada a files la seva lleva, la del 1934, va sortir del mateix portal on viu ara Margalida; i és la mateixa adreça que figura a la carta que varen rebre els seus pares on se’n certifica la defunció. Era el 22 d’agost de 1938. Va morir com a conseqüència de les ferides produïdes per un bombardeig efectuat per “l’artilleria enemiga” al front de l’Ebre, al sector de Gandesa.

Margalida Capellà va comprar la casa a les germanes de Càndid, Catalina i Concepció Fernández Bosch. Durant la Guerra Civil, el seu pare, Pere Capellà, va ser oficial de l’exèrcit republicà. Empresonat al penal d’Alcalá de Henares, va sortir-ne el 1939 en llibertat vigilada i amb la prohibició d’exercir de mestre a l’escola pública. L’any 1952, mossèn Pere Gili Sancho li va oferir ser director del col·legi Sant Lluís Gonzaga i és així com la família de Margalida es va traslladar de Montuïri a Palma, concretament al Terreno, i és així com ella va començar anar a escola a La Immaculada, que dirigia Catalina Fernández Bosch. En haver acabat el batxillerat superior, va ser professora d’aquest col·legi femení.

Un bon dia, el nebot de Cándido Fernández, Santi Fernández Castañer, li va dur les cartes, el diari de guerra i el manuscrits del seu oncle sense anar-ho a cercar. “Vaig fer-hi una primera fullejada i vaig pensar que per ventura les podria utilitzar per completar alguns treballs que tenia iniciats entorn de la Guerra Civil. Va ser després que em vaig adonar que tenia a les mans un document històric de valor incalculable”, apunta aquesta mestra d’escola i periodista, que des de fa anys fa una feina d’investigació constant per recuperar la memòria històrica i, més en concret, la que varen viure les dones republicanes.

El 2003 va iniciar un seguit d’entrevistes a dones que havien estat víctimes o servaven la memòria de la repressió feixista iniciada a Mallorca a partir de la revolta militar de dia 19 de juliol de 1936. La gran acceptació per part dels lectors la va dur a publicar les entrevistes en dos volums amb el nom de Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939) (editats el 2009 i el 2010 per Lleonard Muntaner, Editor), pels quals fou guardonada amb el premi Olímpia 2009 del Lobby de Dones de Mallorca i amb el premi Jaume II 2010 del Consell de Mallorca,; també va treure un tercer volum titulat Veus republicanes (2014). És autora, a més, del monogràfic Dones republicanes: testimonis de la història oculta (2013), publicat a la col·lecció Pandora de les Illes Balears.

“Vaig fer el llibre de les dones republicanes i vaig provar de fer-ne un de les dones de dretes. Les de Sineu varen tenir un paper actiu en la guerra i em varen dir que no, que no es recordaven de res. La dreta difícilment et vol fer declaracions d’acord amb la seva ideologia”, assenyala.

Aquesta és la primera vegada que Margalida explica com es vivia la guerra des de l’altre bàndol, com la vivia un capellà integrista. “A l’ideari de Càndid Fernández s’integren, en un sol concepte, religió, pàtria i justícia social”.

Càndid Fernández és de la lleva de 1934 i es va incorporar a files el segon semestre de l’any següent. Va jurar bandera l’1 d’agost i es va acollir a l’anomenada llei Azaña, que, entre d’altres disposicions, permetia reduir el servei militar a partir dels sis mesos mitjançant el pagament de dues quotes de 275 pessetes. Margalida explica que Càndid les va satisfer, però el 24 de juliol, cinc dies després de l’alçament militar, va incorporar-se al Règim d’Infanteria de Palma 28. El 27 d’abril va dir una missa a l’església del Terreno, va dinar a casa i es va acomiadar de la família. “ Ya no les voy a ver hasta que vuelva al grito alegre de la paz, si es que Dios no me exige el sacrificio de mi vida ”, anota en el dietari. Llegim també que l’endemà -era un dimecres- s’aixeca a les cinc del matí i celebra missa a Inca. Torna a Palma amb el tren de les set i, a primera hora de l’horabaixa, s’incorpora al grup que s’haurà d’embarcar en el vaixell Jaume I.

“De vegades he passat pena pels nebots i no em puc arrufar. Els tenc una estimació, perquè les germanes de Càndid varen ser les meves professores, les mateixes a qui després vaig comprar la casa. Ho vaig contar a en Santi i ell em va dir que no passàs pena, i en to de broma em va dir que el dia de la presentació del llibre aniríem a dur un ram al cementeri a Catalina i a Concepció i també al seu germà Miquel, capellà i a qui va tenir de professor de religió i filosofia”, rememora l’autora.

“Era un integrista, cap nebot ho és. Era de dretes, dretes. Estava a favor del cop d’estat, de la guerra i supòs que li hauria agradat la dictadura”. Aquest esperit es veu reflectit en totes i cada una de les seves cartes. Hi ha 69 cartes, la majoria de les quals van adreçades a la seva família, principalment als pares.

Por aquí, no por Mallorca, se vive la guerra ”, escriu en el tren, amb la tropa, i de camí a Plasència i es demana si aquells camps devastats devien ser els escenaris de les gestes bèl·liques del comandant Castejón. “Creu en la guerra i en gaudeix de veritat quan està al front, just abans de morir -apunta Margalida-. També es queixa que no hi hagi més mallorquins que demanin per anar al front. “ Menos desfiles y más fusiles tirando a los rojos ”; “ Es fácil gritar ¡Viva España! desde la plaza de Cort ”, afirma. No li tremola el pols quan escriu: “ Se coge un rojo de 50 años. Hay que fusilarle. Lo confieso y le doy la extremunción ”.

“La lectura del diari personal i de les cartes de Càndid Fernández Bosch ens permet fer-nos una idea cabal de la seva personalitat -afegeix Margalida-. ‘ No hay nada tan emocionante como jugar con la muerte ’, va deixar escrit”. Però el joc s’acaba. La mort li va arribar un 22 d’agost de 1938, quan acabava de fer els 25 anys.

El carrer de Guillem d’Efak

L’1 de maig de 1942, l’Ajuntament de Palma, quan n’era batle Josep d’Oleza i d’España, li va dedicar un carrer a la barriada de l’Amanecer. Entre els mèrits, hi figura que, “tot i haver-li proposat el relleu en campanya, es va negar a ser rellevat”. El 25 d’abril del 2008, el carrer va passar a dir-se de Guillem d’Efak.

El 24 de març de 1959, les despulles de Càndid Fernández varen ser traslladades al Valle de los Caídos. Està enterrat en el columbari 470, cripta de la dreta, en el primer pis.

“El meu oncle va morir a Gandesa el 1938 i el seu cadàver va ser traslladat al Valle de los Caídos. També els familiars dels republicans tenen dret a saber on descansen els seus morts, per poder enterrar-los dignament. Fins que no es reconegui el sofriment de tantes famílies, fins que quedi un sol republicà a qui no se n’hagi reconegut el patiment, les ferides no es tancaran”, escriu el nebot de Càndid al “pròleg sentimental” que obre el llibre ¡ Un héroe de Dios y de España!

stats