Vicenç Rul·lan: “La justícia restaurativa redueix la reincidència en els conflictes”

PalmaVicenç Rul·lan, llicenciat en Psicologia, és professor a l’institut Ramon Llull de Palma i presideix l’Associació de Justícia Restaurativa de les Illes Balears. Aquesta associació es crea a Palma l’any 2013 amb la finalitat de promoure la justícia restaurativa i la seva aplicació en la pràctica en diversos àmbits de la comunitat: centres educatius, residències per a infants, joves, adults i gent gran, centres comunitaris, associacions, etc. El seu objectiu és fer arribar aquesta filosofia i pràctica de crear comunitat i tractar els conflictes de manera restaurativa. Per això es proposen: fer difusió de la justícia i les pràctiques restauratives i contribuir a la formació d’equips que vulguin avançar en aquest camp. El seu lema és una frase de l’antropòloga Margaret Mead: “No dubtis mai que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos poden canviar el món. De fet, és l’únic que ho ha aconseguit”.

Què són les pràctiques restauratives?

És un concepte que prové de la filosofia, de la idea de justícia restaurativa, com a alternativa o complementària a la idea de justícia retributiva o penal. La primera se centra a reparar el dany i restaurar les relacions; la segona, a aclarir qui és el culpable i posar-li una sanció. Dins aquesta concepció, el delicte és vist com un mal fet a una persona concreta, un mal que ha de ser reparat, i en aquesta reparació, no tant càstig, l’“ofensor” hi juga un paper fonamental. Es fonamenta en la idea de diàleg i en el sentiment de comunitat, en la necessitat d’un pacte o acord que repari el mal fet. La justícia restaurativa és un model de resolució de conflictes que cerca entendre i millorar les relacions humanes, ajudant a enfortir les comunitats i a fer del conflicte una oportunitat real de millora de les relacions i de les necessitats de tothom.

Què es pretén exactament?

Que el responsable o culpable reflexioni sobre el que ha succeït, que pensi en les conseqüències d’allò que ha fet; que es posi en el lloc de l’altre; que pensi com ho podria haver fet diferent; que proposi solucions que el tornin a vincular a la comunitat.

No és, doncs, una concepció light de la justícia en la qual no hi hagi “culpables”?

No, en absolut, n’hi pot haver un, que ha d’assumir unes responsabilitats. Ja he dit que no és alternativa a la justícia penal. De fet, hi pot haver col·laboració entre totes dues concepcions. A Palma, a la barriada de Son Gotleu, en concret, durant un cert temps existí una col·laboració entre els que feien pràctiques restauratives, la Policia Local i la Fiscalia de Menors. La Policia Local s’encarregava d’establir l’acord entre les parts afectades que, després, la Fiscalia assumia com a seves. Per desgràcia, aquesta col·laboració no ha pogut continuar.

Què té a veure el sentiment de comunitat amb les pràctiques?

La comunitat n’és un concepte central. Comunitat, entesa com crear relacions i vincles i mantenir-los; fomentar una participació responsable; i reparar les relacions quan no van bé.

Com s’aplica a una escola, per exemple?

El cercle és una idea bàsica en les pràctiques, reforça la idea de comunitat i no jerarquitza. Seim tots en cercle. Hi ha un objecte que es va passant. Només té la paraula aquell qui el té. Els que no el tenen escolten amb respecte. Obliga a intervenir a persones que habitualment no ho fan. Amb ell es fomenten la igualtat, la responsabilitat, les relacions, l’empatia, la seguretat, l’autoconfiança; permet compartir experiències i és una rutina que ajuda a donar estructura.

Es pot establir estadísticament una disminució dels delictes i de les faltes allà on es fa ús de les pràctiques restauratives?

No tenim estudis que acreditin això, però sí d’altres que indiquen que amb les pràctiques restauratives l’índex de reincidència en la falta disminueix.

Pel que em deis, les pràctiques restauratives van més enllà de l’àmbit escolar, que és on s’apliquen més aquí.

Sí, a part dels instituts i de les escoles on s’apliquen, existeixen àmbits més amplis on la comunitat acorda fer ús d’aquestes pràctiques. Són les zones restauratives. Ja he esmentat el cas de Son Gotleu, on hi estan implicats els serveis de salut, els mestres i els professors, la Policia Local, serveis socials... Però a Mallorca hi ha dues zones restauratives més: Esporles i Puigpunyent.

Hi demostren interès, les autoritats polítiques?

En alguns casos, sí i en d’altres, no tant. A Palma, per exemple, l’interès ha vingut més per part dels tècnics, la policia, els treballadors socials, etc., que no del costat polític. En els altres dos casos esmentats, sí que hi ha hagut més interès per la part pròpiament política. A Anglaterra, per exemple, hi ha municipis que tenien conflictivitat social, com Hull, que decidiren aplicar-les. El grup de Palma ha estat treballant amb el de Hull durant uns anys. Ara estam intentant participar en un projecte europeu que englobaria experiències de diversos països europeus com Irlanda del Nord, Anglaterra, Holanda, Hongria i Itàlia.

Com funcionava l’experiència de Son Gotleu amb la policia?

Els caps ho varen veure amb bons ulls tot d’una. Molts dels conflictes del barri tenen un component comunitari i requereixen un plantejament comunitari. Les reunions i els cercles permeten aprofitar el conflicte per educar i que el mateix conflicte no es vagi repetint. Es va fer una formació inicial a Hull. Arribàrem a l’acord amb la Fiscalia. Els fets que podien ser objecte d’una pràctica restaurativa eren furts i robatoris; assetjament, agressions, bregues i amenaces; discriminació per raça o per sexe; i vandalisme. Després de comunicar els fets a la Fiscalia, es contactava amb les parts directament afectades per veure si hi havia voluntat de reunió i, si era així, signaven un consentiment informat. Es feia la reunió i se’n comunicaven a la Fiscalia els resultats.

Us han demanat mai que intervingueu en la resolució d’un conflicte? No ho sé, pensava en l’exemple del conflicte educatiu.

No. I en aquest cas concret ens vàrem oferir per intervenir-hi, però no ens feren cas. No ho entenc, perquè dialogar no era discutir l’autoritat i la legitimitat del Govern per tirar endavant les seves iniciatives, sinó intentar restablir un clima. Crec que les pràctiques restauratives haurien resultat molt útils en el cas de les ‘retallades’. Seure i parlar-ne amb tothom: dels doblers disponibles, de les necessitats, de les prioritats.

Per ventura els polítics pensen que ells han de prendre decisions amb celeritat i que això dilataria molt el procés.

Veig que en altres països, on no diria que les coses vagin pitjor que aquí, s’aposta per aquestes manera de fer les coses. Als Estats Units, la confecció d’un pressupost du aparellada una gran quantitat de reunions i d’equilibris. I se’n surten.

En les pràctiques restauratives el mediador hi juga un paper clau. Tenen res a veure amb els processos de pau?

Sí, és clar. Hi ha el cas d’Irlanda. És el mateix que aquí es produeix quan hi ha aquestes trobades entre presos d’ETA i familiars de les víctimes, que decideixen mirar-se a la cara i parlar-se. Evidentment, no es tracta de posar tothom al mateix nivell ni de no acceptar que hi ha algú que ha obrat malament i que ho ha de reparar.