“No és ben hora de reconèixer el dret a decidir?”

PalmaEl temps. Més concretament, el pas del temps i les maneres que els humans hem tingut per mesurar-lo al llarg dels segles. Aquest va ser el leit motiv del pregó de l’Estendard que va llegir ahir a la sala de plens de Cort Josep Lluís Pol.

Pol, a més de professor, és membre de la Societat Balear de Matemàtiques-Xeix, una entitat dedicada la difusió del coneixement matemàtic i a la seva relació amb altres disciplines. Com a tal, ha impulsat i conduït projectes com els itineraris matemàtics per Ciutat, unes visites guiades que exploraven les curiositats que els números i les formes amaguen a Palma. Pol va protagonitzar també el Projecte Talaies, que va tornar a encendre les torres de vigilància de la costa mallorquina amb el doble objectiu de donar a conèixer la tasca de Joan Binimelis, el matemàtic i enginyer que les dissenyà, i demanar l’acollida de refugiats provinents de la guerra civil a Síria.

La sala era plena a estibar. Cadires plenes, gent dreta o assseguda en terra i persones que s’amuntegaven defora, a les portes, per mirar de sentir el pregoner. El batle de Palma, Antoni Noguera, va saludar els assistents i va donar pas al regidor de Cultura, Llorenç Carrió, perquè assumís la tasca de presentar el pregoner.

Josep Lluís Pol havia preparat un text llarguíssim que tenia el nom d’una rondalla, La filla del Sol i de la Lluna. Abans de començar, en va anunciar la llargada: 24 pàgines. “Curtes, petites, però 24”, va dir. Tanmateix, el pregoner es va afanyar a consolar els assistents i els va fer saber que en llegiria una versió escurçada.

Pol va repassar l’evolució dels calendaris i les maneres que els humans, i en concret les civilitzacions que han dominat Mallorca, han fet servir per comptar el temps. El repàs començà amb els romans i passà de puntetes pels bizantins, els vikings i els vàndals fins a arribar als musulmans. Tampoc hi varen faltar les al·lusions a la innovació que suposà, per exemple, el calendari gregorià ni les explicacions detalladament matemàtiques de les diferències entre els calendaris solars i lunars. L’explicació, que va ser àgil i entretinguda, va donar pas a la reivindicació, que el pregoner va estotjar per a la darrera part del parlament.

“Potser hauria d’haver dedicat menys esforços a mirar cap al passat i més a mirar de treure’n alguna lliçó amb vista al present”, va començar a reflexionar. De tota manera, Pol no va voler concloure res, però va deixar anar preguntes més que suggeridores. “No és prou clar que ningú és propietari de la terra i que allò que en deim estats són només una crostera mal curada d’un enfilall de guerres i abusos? No és ben hora que es reconegui el dret fonamental de qualsevol poble a decidir sobre ell mateix sense haver de recórrer a la violència? I no és ben hora que aquells països que bravejam de civilitzats siguem capaços d’acollir tota la gent d’altres racons d’aquest mateix món que reclamen el seu dret, senzillament, a no patir?”, es demanava.

Per acomiadar l’acte, el músic i ceramista portolà Antoni Vich va tocar quatre cançons amb instruments tradicionals fets de fang per ell mateix, com l’ocarina: una peça andalusí, una de tradicional mediterrània, la catalana El cant dels ocells i una cançó de gresca amb aires medievals.