PENSA MENT

Manuel Monereo: “El problema de fons és que no existeix la llibertat si no en construïm una de col·lectiva”

Escriptor, jurista i politòleg

Manuel Monereo (Jaén, 1950) és escriptor, jurista i politòleg, professor de Ciències Polítiques a la Universitat Central de Madrid, expert en geopolítica, comunista històric, militant de base d’Esquerra Unida després d’haver exercit diferents càrrecs de pes dins la direcció de la coalició i de ser la mà dreta de Julio Anguita. Ha publicat diversos assaigs polítics. Els seus llibres més recents són De la crisis a la revolución democrática (2013) i Por Europa y contra el sistema euro (2014). També és autor de Por un nuevo proyecto de país (2015) juntament amb Héctor Illueca. Amb aquesta entrevista hem volgut apropar-nos a la dimensió política del filòsof Manuel Sacristán, a qui Monereo conegué prou bé. Reproduïm la conversa que mantinguérem en l’entremig de les Jornades ‘Pensar amb el propi cap’, organitzades a la Universitat Autònoma de Madrid en homenatge a Sacristán amb motiu del 30è aniversari del seu naixement.

Sacristán era comunista. Què significava ser comunista a l’Espanya de la segona meitat del segle XX?

Parlam de condicions molt dures i difícils, de militar en un partit clandestí, en un país on la tortura era la norma a l’hora de detenir presos polítics i on et podies passar entre 10 i 20 anys de la teva vida a la presó simplement per ser militant del Partit Comunista d’Espanya i per tenir publicitat del partit a casa. L’any 1950 hi havia una doble perspectiva: el comunisme era un moviment internacional i representava un horitzó d’emancipació social. Ser comunista l’any 50 era ser part de la història real que feien els homes normals i corrents per canviar el món.

Sacristán es va poder exiliar en diverses ocasions i així fugir de la realitat opressiva de l’Espanya franquista, però va decidir quedar i actuar com a militant comunista en la clandestinitat. Com valorau aquesta decisió vital?

Era producte del seu caràcter, de la seva estructura moral. Manolo era un comunista espanyol, que volia transformar la societat espanyola, tot i que sabia que era molt més fàcil viure i conviure a l’estranger. Encara que tingué la possibilitat de desenvolupar una brillant carrera acadèmica a Alemanya, malgrat tot ell volgué tornar a Espanya i continuar lluitant amb un compromís insubornable amb les classes subalternes. Jo crec que Manolo Sacristán va ser en això i en tantes altres coses una figura exemplar.

És impossible entendre la vida i l’obra de Sacristán sense el seu compromís polític?

És que el compromís polític li va canviar la vida. Quan tu et feies comunista, i més en un partit clandestí, aquesta opció et canviava la vida, cap a pitjor, perquè posava en perill la seguretat de la teva família, la teva carrera acadèmica, la teva llibertat. Aquesta opció de vida estava motivada pel compromís amb el món del treball i els treballadors. Passaria calamitats i patiments, ho sabia, però era la seva decisió i en tenia assumides les conseqüències.

En què va consistir el comunisme marxista de Sacristán?

Sacristán era un marxista comunista, que seguia un programa, una determinada relació entre fins i mitjans. Els fins tenien a veure amb una visió sobre la societat, l’Estat i l’emancipació social. El marxisme de Sacristán era un marxisme molt obert, gens sistemàtic, amb un vessant revolucionari. El que a ell li interessava de Marx no era només el contingut científic de les seves elaboracions sobre economia, història i societat, sinó sobretot que allò important realment és que provenia i era part d’una tradició revolucionària del moviment obrer.

Si Sacristán no hagués estat comunista, s’hauria fet anarquista?

Segurament. Sacristán tenia molt de sentit comú. Era molt realista. El seu realisme no era positivista, sinó revolucionari, après de Lenin. Sempre mantingué un diàleg substancial amb la tradició anarquista, però des del marxisme. Això li va servir per construir un marxisme més depurat, menys autosuficient. Veié amb molta claredat allò que Marx aportava. Sempre va defensar la Primera Internacional, el retrobament de totes les forces revolucionàries en una internacional anarquista, llibertària i socialista.

En canvi, el seu diàleg amb la socialdemocràcia ja no va ser tan amistós. Per què va ser tan crític amb la socialdemocràcia?

Manolo Sacristán tenia un plantejament analític molt fort, era capaç d’interpretar el perquè en el seu temps la socialdemocràcia era majoritària en el moviment obrer. No era pas gens il·lús, sabia que hi havia raons que ho explicaven, però a la vegada sabia que la socialdemocràcia, després de la II Guerra Mundial, era un aliat objectiu de l’imperialisme. Coneixia que un dels elements clau de la crisi que va provocar la Guerra Freda fou que la part majoritària i més significativa de la socialdemocràcia esdevingué un aliat de l’imperialisme.

Sacristán va viure la consciència de la derrota de l’ideal revolucionari a finals dels anys 60 com una tragèdia?

Per entendre Sacristán hauríem de separar el que a nosaltres ens pareix del que a ell li semblava. Jo tenc la impressió que ell no volia ser comprès ni compadit. Ell havia jugat una carta. Havia dut una esperança, havia tingut un compromís. Havia sortit millor o pitjor. I va morir defensant el que creia. Que avui des de fora ens sembli una tragèdia? Segurament ho és. Jo diria que és una tragèdia que visqué molta de gent. I alguns sense gaudir del reconeixement que tingué Manolo en vida. Tal vegada darrere d’aquesta tragèdia que ell exemplificava, n’hi havia altres de més dures: la de l’obrer que després d’estar 12 anys a la presó torna a la vida quotidiana i es troba que tot continua igual i que el partit i la ideologia que representaren el seu somni s’havien convertit en no-res.

La vivència de derrota no el dugué a l’immobilisme, sinó a reconduir el seu pensament cap a nous temes i problemes emergents com el pacifisme, l’ecologisme o la multiculturalitat... Com interpretau la renovació del pensament crític impulsada per Sacristán?

Sacristán s’adonà que la part majoritària de la seva tradició havia estat derrotada, que això era un cop molt fort i que significaria un retrocés en aspectes molt precisos de la gent: nivell de vida, salari, renda, il·lusió i esperança. Però sempre digué que el paper en la història era recuperar-se i llançar-se a la resistència. Ell va ser molt exemplar tant en la derrota com en la resistència. Ell veié com el partit comunista i el PSUC varen ser derrotats en la transició, de fet ell ja va advertir que serien derrotats. I llavors el que féu era fer el que sabia fer, continuar lluitant contra l’existent a partir de les noves coses que anaven emergint. Manolo tenia la capacitat d’aixecar-se després de la derrota.

Quina influència té la visió de la crisi socioecològica i l’emergència dels nous moviments socials en el pensament de Sacristán i en la interpretació de la crisi del capitalisme com a crisi de civilització, com a crisi de crisis?

La crisi de civilització era per ell una crisi econòmica del capitalisme ‘democràtic’ que s’acabà l’any 70, també era una crisi ecologicosocial del planeta amb un component energètic de grans dimensions i una guerra com a instrument d’acció política. La confluència d’aquests tres factors donava a la crisi de civilització no només una definició, sinó també un component pràctic, en tant que crida a l’acció per evitar la desaparició de l’espècie humana i la vida sobre el planeta. Sacristán estava convençut que la conjunció d’aquests tres factors ens podien dur a un ecocidi.

Què pensau que és el més difícil d’entendre del pensament i de l’obra de Sacristán, sobretot per a les generacions que no han viscut el franquisme?

Principalment el sentit del sacrifici. A aquesta civilització hedonista, on la gent es pensa que només té drets i cap deure i que com a resultat d’això poden fer el que vulguin, és molt difícil entendre la idea que per canviar el món cal sacrificar-se, cal organitzar-se i dedicar part del temps lliure a fer coses. Avui no s’entén gens la idea que el teu temps i la teva vida no et pertanyen a tu, sinó a una comunitat de persones que lluiten per les llibertats col·lectives i per la justícia.

I per aconseguir aquest compromís social de què parlau, sembla que és molt important la revolució individual, almanco per Sacristán. De fet, al final de la seva vida parla d’una conversió personal que apunta cap a la necessitat de viure el pensament...

Al final la llibertat és cosa d’un mateix. El problema de fons és que no existeix la llibertat si no construïm una llibertat col·lectiva. Tu et pots salvar individualment, això passa molt en aquesta societat quan ens cansam o avorrim. Això Manolo no s’ho podia permetre. Ell deia que si la visió ètica i política d’una persona era que el món és injust i ens duia a una tragèdia col·lectiva, s’havia d’organitzar, lluitar i comprometre’s. Aquesta idea avui no està gens assumida, perquè suposa que hem de renunciar a l’individualisme, a la visió totalitària d’un individu com un àtom que fa i desfà i que anomenam llibertat.

Quin paper pot jugar el compromís polític de Sacristán en l’actualitat?

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Des de la vostra opinió, estam més necessitats de pensar el món o de transformar-lo, o bé creis que el canviam d’alguna manera pensant-lo?

Crec que l’alliberament consisteix a alliberar-se. És com el vell poema Viatge cap a Ítaca. Allò important no és Ítaca, sinó la lluita per arribar-hi. La idea és que cal convertir els impulsos individuals en tasques col·lectives, en processos que construeixin un ésser humà més saludable, més integrat, moralment més unit a la resta de persones. I per tant, més lliure. No hi ha llibertat al marge de la idea de lluitar per la llibertat. Cal lluitar per la llibertat per alliberar-se.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF