Joaquín Valdivielso: "El decreixement posa en el centre de la crítica un nou objecte, el creixement"

PalmaJoaquín Valdivielso (Bilbao, 1969) és professor de Filosofia Moral i Política de la UIB. Els seus àmbits d’investigació són la política contemporània, especialment les teories crítiques de la societat, l’ètica i la política del medi ambient. S’ha interessat per l’estudi dels subjectes polítics emergents, com el moviment del 15-M, el decreixement, l’animalisme i, de manera especial, l’ecologisme. També ha estudiat el populisme d’Ernesto Laclau, la teoria de la justícia de John Rawls i l’ètica ecològica de Hans Jonas. Així mateix, s’ha interessat per investigar el negacionisme sobre el canvi climàtic, la ciutadania ecològica global i la relació entre justícia i medi ambient. Ha participat en diversos projectes d’investigació, en qualitat de membre del Grup de Recerca en Filosofia Pràctica de la UIB. És autor de diversos llibres, entre els quals destacam: Antología de textos de André Gorz. Crítica de la razón productivista (Los Libros de la Catarata, 2008) i Ciudadanos, naturalmente (Horsori, 2011). Ha traduït pensadors de l’àmbit de l’ecologia política com Andrew Dobson i André Gorz, i Nancy Fraser, teòrica feminista nord-americana. Ha alternat la seva tasca docent amb l’activisme socioambiental, formant part de diferents associacions ecologistes i de defensa de la justícia global. A l’entrevista, parlam del decreixement, una proposta teòrica i pràctica que incorpora idees provinents de l’ecologia política, l’ecologisme i de diferents disciplines com l’economia ecològica, l’economia feminista o el moviment antiutilitarista francès, entre d’altres. Aquesta entrevista ha estat realitzada en el marc del cicle radiofònic Ona decreixement, organitzat per Ona Mediterrània, amb el patrocini de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la UIB.

El decreixement és una teoria que s’oposa al creixement i que s’usa de manera habitual com una provocació intel·lectual, en contextos ambientals, però també econòmics i socials. Quina seria la vostra definició de decreixement?

El decreixement és bàsicament una teoria i un moviment, un moviment teòric i pràctic molt recent, iniciat a França als anys 90, inspirat en l’obra de Serge Latouche, un economista i filòsof francès, i que s’ha estès amb relatiu èxit a altres països, sobretot europeus. El decreixement també és una de les moltes expressions que ha tingut l’ecologisme des del seu naixement, és a dir, forma part del conjunt de moviments que conflueixen en la crítica a l’industrialisme, al productivisme, al consumisme, a l’utilitarisme i al fossilisme.

Quins avantatges i quines limitacions veis en l’aspiració del decreixement de representar diferents corrents de pensament crític?

El decreixement és un terme que no té quasi història, en comparació amb els corrents que he esmentat abans, i que s’utilitza, de manera estratègica, per traslladar a l’opinió pública la idea de ruptura amb l’acadèmia econòmica i amb els moviments d’esquerres més tradicionals, com el marxisme i la socialdemocràcia, que basen les polítiques de redistribució i de justícia social en el creixement econòmic. El decreixement posa en el centre de la crítica un nou objecte, el creixement. El programa polític del decreixement no és en essència diferent del de la resta de corrents antiindustrialistes i antiproductivistes. La novetat que introdueix el decreixement és la seva pretensió d’atreure els sectors crítics a través d’un nou nínxol discursiu. El discurs del decreixement se sosté sobre dues idees força: d’una banda, sobre la necessitat que els sistemes socials s’ajustin als sistemes biofísics de què depenen; i de l’altra, es basa en la idea que l’imperatiu de la sostenibilitat ha de complir una sèrie de requisits normatius, morals i polítics que impedirien, per exemple, que el decreixement mateix s’imposi per la força.

Quins serien, al vostre parer, els principals precursors del decreixement?

Serge Latouche, el gran promotor del decreixement a dia d’avui, ha publicat Les précurseurs de la décroissance, une anthologie, un llibre on elabora el perfil biogràfic de seixanta precursors del decreixement, entre els quals figuren autors com Georgescu-Roegen i André Gorz, però també hi surten d’altres noms que sorprenen una mica, com el de George Orwell, Aldous Huxley i Kropotkin. Si aquests són els precursors del decreixement, n’hi hauria milers i en podríem trobar fins i tot a l’antic Egipte. Jo no em fiaria gaire de Latouche ni dels decreixentistes francesos, perquè fan una lectura molt selectiva i esbiaixada d’aquest moviment. Per mi, el discurs del decreixement s’identifica amb dues tradicions: l’ecocentrista i l’ecologia política i social sorgida als anys 70. L’ecocentrisme s’expressa, en el decreixentisme actual, en l’apologia d’una vida bona, una orientació ètica recollida a les constitucions de Bolívia i l’Equador, que fa referència al reconeixement de la naturalesa, la patxamama, com a subjecte de drets. L’ecologia política i social és també fonamental a dia d’avui en el decreixement i ha estat inspirada, de manera principal, per tres autors: Ivan Ílitx, André Gorz i Murray Bookchin, que varen tenir la seva època daurada als anys 70 i 80. Aquests autors comparteixen la crítica al creixement, perquè implica insostenibilitat. El fet que una economia creixi importa sostenibilitat de les generacions futures, del sud global i de les classes més empobrides. La seva crítica al creixement era també una crítica a la homogeneïtzació de les formes de vida a tots els àmbits (privat, de l’habitatge, de la feina) i al sotmetiment a una racionalització cega que emana de les institucions de les societats industrials (l’escola i la universitat, el transport i les autopistes, l’estat i els partits polítics).

Podríeu concretar les crítiques que fan els pioners del decreixement a les institucions que caracteritzen les societats industrials?

Els pioners de l’ecologia política i social, que he mencionat abans, coincidien a fer una crítica a les institucions i, en particular, a la seva dimensió ambiental. Ells consideraven que acabam sotmesos als objectius i finalitats d’institucions com el sistema sanitari, que no dominam, i que, de manera inconscient, sovint ens du a seguir patrons de conducta que ens menen cap a la tragèdia dels béns comuns, és a dir, a viure i consumir d’una manera que fa que sembli racional la nostra conducta, però que agregada, seguida per tothom, es converteix en irracional. André Gorz anomenava aquest fenomen ‘contrafinalitat’, Ílitx en deia ‘contraproductivitat’. Podríem posar l’exemple del lloguer turístic per explicar-ho: algú que vol llogar el seu pis o habitació pot pensar que no fa mal a ningú, que senzillament treu un profit econòmic de la seva propietat, i que a més ofereix al turista una manera de viatjar alternativa, fora de les xarxes comercials. Però la veritat és que quan deu persones lloguen el seu pis no hi ha problema, quan ho fan cent tampoc n’hi ha, però quan ho fan cinquanta mil es produeix un autèntic desastre, perquè el valor d’ús de la visita del turista es perd, tant per al turista com per al resident que fa negoci amb això. Els problemes ecològics, d’acord amb aquesta visió de l’ecologia política, són bàsicament el resultat de l’acció col·lectiva, d’accions que semblen racionals des del punt de vista individual, però que considerades de manera global i agregada, són del tot irracionals i perjudicials.

Els partidaris del decreixement es presenten a si mateixos com a objectors del creixement. Trobau que es pot ser decreixentista en un sistema econòmic capitalista, basat en el creixement permanent?

Una de les coses que més s’ha criticat al moviment pel decreixement és que no és clar en la seva crítica al capitalisme. No és una crítica nova dins la història de l’ecologisme. Els ecologistes, quan volen identificar quin és el sistema que està allunyant la societat d’un ús raonable de la seva base material, no es refereixen al capitalisme, sinó a conceptes més abstractes com industrialisme o productivisme. El que passa a dia d’avui és que la majoria dels sistemes socials són capitalistes, i el que està clar és que el capitalisme és un sistema social que té una sèrie de característiques, entre les quals destaca el fet que, si no està en continu creixement, entra en crisi. L’aposta pel decreixement dins un sistema que necessita el creixement i que, quan no creix, entra en un estat de recessió que implica que es dispara l’atur, cauen les taxes de benefici, les economies deixen de ser competitives i qui més ho paga són els sectors més desfavorits, no és viable, perquè demanar el decreixement econòmic dins el capitalisme implica el col·lapse social. Ara bé, hem de rompre amb la idea que els sistemes socials són grans màquines que es poden substituir d’una manera sobtada. Aquesta manera d’entendre el canvi social està desfasada, ja ningú hi creu, en això.

Si les societats ja no es poden transformar de cop a través d’una revolució, com explicau el canvi social avui en dia?

La resposta que donaria el decreixement seria que els canvis s’haurien de promoure dins el capitalisme, perquè no pot ser d’una altra manera. No podem esperar que el capitalisme col·lapsi i que després hi hagi una mena d’harmonia preestablerta que faci que s’instal·li un model millor, més democràtic i més just, perquè la història ens en dona cinquanta mil contraexemples. El decreixement aposta per un model inspirat en les tradicions més llibertàries que defensen que els canvis es produeixen de manera molecular, a través de confluències i múltiples ruptures dins els cruis que la societat va generant a diferents àmbits.

Quina relació manté el moviment pel decreixement amb l’ecologisme?

André Gorz als anys 70 va publicar un article per denunciar que l’evolució de l’ecologisme duia a una expertocràcia, que quan l’ecologisme s’articula en estructures amb milers de socis, es burocratitza, s’ageganta i es transforma en una expertocràcia integrada dins el sistema. El decreixement defuig el llenguatge del desenvolupament sostenible, perquè ha donat cobertura a la integració de l’ecologisme dins el sistema. No hem d’oblidar que grans clàssics de l’ecologisme, com Daniel Cohn-Bendit i Alain Lipietz, han acabat de diputats i eurodiputats defensant l’Europa del capital. Jo entenc que un decreixentista rebutgi el discurs del desenvolupament sostenible i de l’ecologisme, perquè remet a referents intel·lectuals que s’han venut al sistema.

A l’ombra de la crisi econòmica, el moviment pel decreixement ha duit a terme algunes experiències innovadores, com la creació de bancs de temps, cooperatives integrals d’autoconsum, monedes socials i bescanvis no monetaris. Com valorau aquestes accions locals concretes?

El que veig és que el decreixement proposa diferents tipus d’actuacions: d’una banda, proposa mesures simbòliques orientades a impugnar l’imperi del creixement, com elaborar indicadors alternatius al PIB; d’altra banda, un segon tipus de propostes van dirigides a petites comunitats, són accions de micropolítica, d’escala comunitària, com la creació de bancs del temps; i, finalment, hi ha un tercer tipus d’accions que tenen un caràcter ètic i que estan orientades a una transformació personal, com l’adopció d’un estil de vida frugal i de simplicitat voluntària. Pens que les accions polítiques dins àmbits moleculars són imprescindibles perquè es pugui desenvolupar una transformació no jacobina de la societat, però són insuficients, perquè parteixen d’un dèficit polític, de la renúncia a influir en l’àmbit més alt del poder.

Qui aposta pel decreixement a Espanya?

El decreixement, anomenat bon viure als països del sud, té una implantació geogràfica molt desigual: és present a França, Itàlia i Espanya, i també a països del sud, com el Perú, Bolívia i l’Equador. A l’estat espanyol, el decreixement ha assolit una certa implantació en el moviment ecologista, especialment a través d’Ecologistas en Acción, i l’ús que fa del decreixement com a paraigua conceptual per justificar les seves accions reivindicatives. A Mallorca, Terraferida aposta pel decreixement i el GOB també està incorporant un discurs decreixentista, sobretot per referir-se als límits del turisme. La idea del decreixement ha permès, així mateix, renovar el discurs de l’ecologia política i la seva praxi, a través d’autors com Florent Marcellesi i Manuel Casal Lodeiro. El decreixement ha trobat molt bona acollida en ateneus anarquistes i moviments anticapitalistes, i ha inspirat pràctiques socials i econòmiques innovadores. Des de posicions ecofeministes, Yayo Herrero i Amaia Pérez Orozco s’han pronunciat de manera clara a favor del decreixement i l’han posat en relació amb el treball reproductiu i de cura de la vida realitzat majoritàriament per les dones. El decreixement també ocupa un espai rellevant en el món acadèmic, sobretot a Barcelona, on existeix un nucli de joves investigadors agrupats entorn de la figura de Joan Martínez Alier i a l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona, format entre d’altres per Giorgios Kallis, Federico Dimaria i Giacomo d’Alisa, que a més són coautors del diccionari Decrecimiento. Vocabulario para una nueva era (Icaria, 2015). També han contribuït a divulgar les idees decreixentistes Carlos Taibo, amb els llibres El decrecimiento explicado con sencillez (La Catarata, 2011) i ¿Por qué el decrecimiento? (Los Libros del Lince, 2014); i Julio Garcia Camarero, amb la publicació d’una trilogia del decreixement formada pels títols El decrecimiento feliz y el desarrollo humano (La Catarata, 2010), El crecimiento mesurado y transitorio en el sur (La Catarata, 2013) i El decrecimiento infeliz (La Catarata, 2015).