PENSAMENT

Emilio Santiago Muiño : “Fa devers tres dècades que vivim per sobre de les nostres possibilitats biosfèriques”

Antropòleg i activista social

Emilio Santiago Muiño (Ferrol, 1984) és antropòleg social, activista de l’Institut de transició Rompe el Círculo de Móstoles i membre del grup impulsor del manifest Última llamada. Ha desenvolupat una tasca docent i investigadora des del grup d’investigació Transiciones Socioecológicas de la Universitat Autònoma de Madrid, que ha donat com a resultat la tesi titulada Opción cero. Sostenibilidad y socialismo en la Cuba postsoviética. Estudio de una transición sistémica ante el declive energético del siglo XXI. És autor dels llibres d’assaig: Rutas sin mapa. Horizontes de transición ecosocial (La Catarata, 2016) i ¡No es una estafa! Es una crisis de civilización (Enclave, 2015). És autor també del llibre sobre geografia poètica Sentir Madrid como si fuera un todo (La Torre Magnética, 2016) i del poemari La llamada del mar (La Torre Magnética, 2010). En l’actualitat exerceix com a director de l’àrea de Medi Ambient de la ciutat de Móstoles. Amb Santiago Muiño parlam de transicions ecosocials i, especialment, de l’experiència de sostenibilitat i socialisme a la Cuba postsoviètica i de la iniciativa municipalista Móstoles en transición. Aquesta entrevista forma part del cicle radiofònic Ona decreixement, organitzat per Ona Mediterrània, amb el patrocini de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la UIB.

Quin és l’escenari sociecològic actual a escala global?

La situació que vivim és complexa i es pot resumir usant el concepte d’extralimitació, un concepte introduït pel Club de Roma en el seu famós informe sobre els límits del creixement dels anys 70. L’extralimitació fa referència al fet que hem sobrepassat els marges ambientals que permetien a les societats ser viables en el temps. Fa devers tres dècades que estam vivint per sobre de les nostres possibilitats biosfèriques. L’escenari sociobiològic és d’emergència global, des del punt de vista de l’energia, el sòl, la biodiversitat, el clima i l’aigua.

La crisi de civilització que anunciàreu el 2014 en el manifest Darrera crida s’ha agreujat encara més, especialment des que la crisi econòmica ha remès i s’ha recuperat la tendència al creixement.

Des de la publicació del manifest Darrera crida, només han passat tres anys. És difícil verificar canvis en tan poc temps. La crisi de civilització és una realitat que no es deixa pensar a una escala temporal tan curta, que és un procés històric que ve de lluny i que, a més a més, durarà dècades. Malgrat aquestes dificultats, és possible valorar l’escenari actual amb un indicador clau: el tipus de polítiques de transició ecosocial que s’han implementat els darrers tres anys. Si prenem com a referència la cimera COOP-21 de París, veurem que va donar lloc a acords clarament insuficients, no vinculants, que no parlen explícitament de descarbonització i que són a anys llum del tipus de canvis que necessitam emprendre. Amb polítiques de tan baixes mires, podem afirmar que la crisi de civilització s’ha agreujat. Reprendre el creixement econòmic és un altre símptoma que no estam fent les coses bé. L’historiador José Sacristán del Ama va resumir molt bé la paradoxa complexa en la qual ens trobam dient que la nostra civilització, si creix es destrueix, i si no creix no funciona. En l’escenari tan greu d’extralimitació, que el PIB creixi un 3% no és un bon senyal, si bé això contradiu tot el que ens han ensenyat que era bo.

En l’escenari que descriviu, la sostenibilitat no sembla una opció per a la humanitat, sinó una sortida d’emergència, un imperatiu de supervivència.

La sostenibilitat és clarament un imperatiu de supervivència. El problema de fons és que hi ha moltes maneres de ser sostenible, algunes d’emancipadores i altres, de clarament regressives. La sostenibilitat va associada a un projecte polític i moral, que podria ser ecofeixista. No és difícil imaginar un ecofeixisme que sigui ecològicament exemplar, que exporti els seus impactes ecològics cap a l’exterior mitjançant la guerra. Fins i tot podem pensar en societats ecològiques en què s’utilitzin els exclosos socials com a mà d’obra esclava per cultivar camps de biocombustible o per mantenir enormes instal·lacions de panells fotovoltaics en el desert.

Davant la crisi de civilització, apostau per una transició socialista, d’inspiració llibertària, democràtica i ecològicament fonamentada. Podríeu explicar les bases ecosocialistes sobre les quals sosteniu la vostra proposta de transició?

La proposta que defens implica una gran transformació del nostre patró civilitzatori, que s’hauria de produir a tres nivells. D’entrada, necessitam una altra dinàmica d’intercanvi d’energia i materials amb la naturalesa, aplicant mesures tècniques de descarbonització, relocalització productiva, o processos industrials que imitin el funcionament de la naturalesa. Aquestes pràctiques estan condemnades al fracàs si no van acompanyades d’una transformació profunda del sistema socioeconòmic que permeti deixar de viure en societats tan desiguals i expansives. Aquí entram de ple en un repte que podríem equiparar al del socialisme en el segle XX i que consisteix a aconseguir que prevalgui l’interès general enfront de la maximització dels beneficis privats. A la vegada, aquest segon canvi serà impossible sense una revolució cultural. El socialisme, per ser viable, ha de ser ecosocialista, ha d’aprendre a moure’s dins paràmetres d’autocontenció i no d’abundància, i ha d’acceptar l’austeritat com una aventura estimulant. L’ecosocialisme és impensable sense reconfigurar la nostra escala de valors i sense refer l’horitzó dels desitjos socialment construïts. Necessitam una estratègia dual, treballar des del marc institucional i a la vegada desbordar-lo des de vies d’autoorganització popular.

Abans de demanar-vos per les rutes de transició ecosocial que condueixen cap al vostre horitzó ecosocialista, m’agradaria que parlàssiu dels camins sense sortida que hauríem d’abandonar de manera urgent.

Jo assenyalaria quatre camins sense sortida. El primer seria el de l’economia verda, una mena de reciclatge de la idea perversa de desenvolupament sostenible; el segon camí que no hauríem de seguir és el de la tecnolatria, el de pensar que hi haurà una solució tecnològica màgica; tampoc ens hauríem de deixar guiar per solucions individuals, pròpies d’un marc neoliberal; ni hauríem de seguir el camí de la guerra, encara que malauradament és la via evolutiva més natural davant d’escenaris com l’actual. Quant a l’economia verda, no en som partidari perquè el capitalisme és incompatible amb la sostenibilitat, encara que la sostenibilitat, a vegades, és una bona excusa per fer negocis i obrir mercats. La tecnolatria no és la solució perquè no podem donar respostes tècniques a problemes que són essencialment socials i culturals. Les solucions individuals tampoc no són vàlides perquè no basta amb els petits gestos ni amb les lluites curtes. Tampoc la guerra és una solució perquè implica caure en la barbàrie.

A la vostra tesi estudiàreu l’adaptació de la societat cubana a la fi del petroli barat, com un cas de transició energètica forçada motivada per la caiguda de la Unió Soviètica. Com va aconseguir Cuba sobreviure a la seva particular crisi petroliera i adaptar-se a un decreixement brusc d’energies fòssils?

Jo crec que Cuba va poder sobreviure per la sàvia combinació de factors molt contradictoris, difícils d’extrapolar a altres contextos. Als anys 90, Cuba va realitzar una reconversió energètica forçada, sobretot en el terreny de la producció dels aliments, que ha fascinat l’ecologisme mundial. Cuba va ser capaç de produir més quantitat de menjar amb menys inputs, tant energètics com químics. Al mateix temps, Cuba va mantenir alguns trets del sistema socialista que varen ser claus, com la redistribució equitativa del xoc petrolífer, el manteniment dels serveis públics, l’anticipació estratègia de les seves forces armades i l’existència d’una elit política vinculada a la defensa dels interessos de les classes populars. L’absència de pluralisme polític va permetre gestionar les tensions que anaven sorgint a costa de dèficits democràtics importants. Però, a més, Cuba va saber canviar, va passar de ser una de les societats més centralitzades del món a consolidar espais d’autogestió. En darrer lloc, parlar de la supervivència de Cuba als anys 90 suposa, encara que als anticapitalistes no ens agradi gens, parlar de turisme, de reinserció en l’economia global i de reformes pro mercat.

De l’experiència de transició energètica cubana, se’n pot extreure alguna lliçó interessant per fer front al repte que suposa adaptar la societat industrial al declivi de les energies fòssils?

Jo vaig anar a Cuba amb una imatge molt idealitzada del procés cubà, com crec que ha passat a la majoria dels ecologistes que han fet investigacions sobre la revolució agroecològica cubana. Als tres dies d’arribar a l’illa, vaig patir una enorme decepció, quan vaig entrar al Museu de la Revolució, l’espai on el règim cubà lloa els seus propis èxits, i vaig veure que no deia ni una sola paraula de la revolució agroecològica dels anys 90. Cuba ens ensenya que la transició energètica serà molt difícil, perquè els cubans que associen la vida bona amb el consum perceben aquells anys com un càstig i un trauma.

Quin valor donau a les iniciatives municipals de transició postcapitalistes?

El valor que tenen les iniciatives de transició és el de ser embrions de coses que s’esdevindran. Necessitam exemples i les ciutats poden ser els laboratoris on reinventar la sostenibilitat. Les ciutats ens ofereixen un camp de proves relativament còmode. A més, el municipalisme necessita propostes constructives. Hem de convertir les ciutats en oasis que ens permetin posar en pràctica iniciatives sostenibles i de vida bona, que posteriorment es puguin donar en altres escales més grans.

Una de les iniciatives que heu desenvolupat des de Móstoles en transición és una exposició sobre com seria Móstoles sense petroli, una vegada feta la transició energètica. Com seria la vostra Móstoles del futur?

Parlau d’una exposició que tot just acabam d’inaugurar, que es diu Serà una vegada Móstoles 2030, i que és el resultat d’una feina de gairebé tres anys, amb dinàmiques participatives, entorn de la idea d’un descens energètic sever. Hem imaginat una ciutat on el metabolisme urbà és més sostenible, la població s’ha reduït molt, els aliments es produeixen a la pròpia ciutat, les energies renovables són un element socioeconòmic fonamental i, a més, hi ha hagut una profunda revolució cultural. Per posar-ne alguns exemples concrets relacionats amb la construcció d’una nova imatgeria col·lectiva entorn del Móstoles que volem: el 2030 hi ha un cementeri de rellotges, perquè ja no es mesura el temps artificialment; tenim un hamacòdrom, per fer la sesta, al parc més bell de Móstoles. S’han produït canvis en les conductes i relacions personals; han sorgit noves tribus urbanes, com els ordes mendicants laics i els dandis descalços que patrocinen la luxosa pobresa: però uns, des de l’hedonisme, i els altres, des d’una autocontenció més propera a la religió. En definitiva, hem fet un exercici de política ficció, enormement bell, que ens ha permès adonar-nos que no és tan difícil imaginar una vida millor, amb menys, i que la gent és molt més anticapitalista del que sap: només cal deslligar l’anticapitalisme dels tòpics del gulag, Veneçuela, Cuba i ETA i plantejar les coses com són.

Ecosocialisme o barbàrie?

Segons els ecosocialistes contemporanis, la humanitat està immersa en una crisi de civilització, un col·lapse més o manco proper, causat pel declivi en la disponibilitat d’energies fòssils. Aquest escenari situaria la humanitat davant la necessitat d’escollir entre l’ecosocialisme o la barbàrie: entre iniciar una gran transformació cap a una societat postcapitalista o bé continuar amb la manera actual de produir, consumir i viure conduent a l’ecocidi. L’expressió ‘ecosocialisme o barbàrie’ actualitza la famosa expressió ‘socialisme o barbàrie’ usada per la socialista alemanya Rosa Luxemburg (1871-1919) en un pamflet antibel·licista del 1915. L’ecosocialisme és un corrent de pensament que sorgeix a finals del segle XX, de la confluència entre socialisme i ecologisme. És un corrent heterogeni, en permanent revisió, caracteritzat per un ampli ventall de posicions ideològiques. Alguns dels pioners d’aquest pensament són Manuel Sacristán (1925-1985) i Francisco Fernández Buey (1943-2012) a Espanya; Ernst Schumacher (1911-1977) a la Gran Bretanya; André Gorz (1923-2007) i René Dumont (1904-2001) a França, i Barry Commoner (1917-2012), Murray Bookchin (1921-2006) i James O’Connor (1930) als EUA. Segons Jorge Riechmann, l’ecosocialisme és anticapitalista i ecofeminista; planteja una moral igualitària, basada en valors universals com la dignitat humana; aposta per reorientar políticament l’economia per posar-la al servei de les necessitats humanes i situar-la dins dels límits de sostenibilitat ecològica; lluita per transformar l’Estat en una institució social, democràtica i de dret; defensa un marxisme sense productivisme i un ecologisme que no es deixa seduir per l’economia verda; i situa com a prioritat política la protecció dels béns comuns. Sobre ecosocialisme, hi ha tres textos de referència: Manifiesto ecosocialista (Los Libros de la Catarata, 1991), Ecosocialismo: la alternativa radical a la catástrofe ecológica capitalista (Biblioteca Nueva, 2012) de Michael Löwy i El socialismo puede llegar solo en bicicleta (Los Libros de la Catarata, 2012) de Jorge Riechmann.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF